La repressió i la crisi

Aquesta maniobra barroera del govern espanyol em produeix fàstic. Però això és una guerra, i no podem esperar fair play de l’adversari (i menys d’aquest adversari).

Arribats a aquest punt, el moviment independentista no pot fer ni un pas enrere. Cap escletxa de dubte, cap tremolor de cames. Qui, al govern, en tingui, o pateixi pels atacs personals, que faci un pas al costat, sense rancúnies, i que sigui substituit per algú amb menys risc ‘personal’.

Finalment, ja sé que és molt fàcil opinar sense formar part del grup que pot rebre els cops. Per això el govern ha de sentir, de part de tots, que té tot el suport popular fins al final.

Afortunadament, el president Puigdemont ja ha donat proves de la seua fermesa i autoritat ara fa pocs dies. I havent rebut el recolzament explícit d’Artur Mas, el més probable és que hi haja alguna remodelació al govern. Exactament el mateix que faria un bon entrenador abans d’encarar un tram important d’un partit important. Però sembla que l’equip, el que importa, n’eixirà reforçat. Això, sense tindre en compte que, ben gestionada, la informació del joc barroer de l’adversari, mobilitzarà encara més la gent, que és qui de veritat empeny. I, mentre tot això passa, els dies van passant, impassibles. Se’ls esgota el temps. Per al final de setembre només resten 78 dies. Gairebé es poden comptar les hores. Ves que no ho fem, que baixarà més de pressa, la xifra.

Avui crec que el que cal es manifestar la confiança en Junts pel Sí i la Cup per tirar endavant el projecte de Referèndum defugint especulacions més o menys benintencionades, igualment manifestar confiança en el Govern. Potser tindrem febleses, però tirarem endavant amb l’afegit de indignació que provoca que els poders fàctics de l’Estat no permetin i ajudin a prendre les decisions de forma democràtica i que ens vulguin segrestar la voluntat. Indignació sense ofuscació, simplement reafirmant el dret a decidir el nostre futur.
No perquè l’unionisme sigui previsible amb els seus atacs antidemocràtics els ho hem de permetre o tolerar, tampoc.

Avui toca posar de manifest un parell d’elements que conviden a continuar fent autocrítica sobre el model polític i socia,l que volem en la República Catalana. El primer és anecdòtic, i tot i que m’ha provocat vergonya aliena, esperem que quedi en això, en una anècdota. Té a veure amb un programa de TV3, Joc de Taula en que els mateixos restauradors visiten altres restaurants i els avaluen. Avui el programa s’ha espanyolitzat. A més a més del dramatisme necessari quan hi ha un guanyador i un perdedor, hi ha hagut un exercici d’humiliació tolerat, quan no propiciat, pel mateix programa. El convidat que pitjor nota ha tingut ha estat motiu de befa en una tertúlia posterior per part d’uns tertulians que podien ser intercanviables amb el pitjor de les cadenes espanyoles. Pena si el preu d’anar a buscar més audiència és afegir drama impostat, emocions primitives i comentaris punyents. Ha estat un programa indigne de la fins ara impecable -quasi sempre- condició pública de la nostra televisió que sap trobar el punt adequat dins de l’entreteniment i la qualitat.
El segon punt que avui preocupa és que a hores d’ara aparentment encara hi hagi consellers de la Generalitat que no estan disposats a jugar-se el seu present i futur polític en favor de lluitar i guanyar la independència. Que no ho sabien, des de gener de 2016 que el procés anava molt seriosament? Que no s’ho creien? Que no havien tingut un any i mig per fer els “arranjaments domèstics” adequats perquè a dos mesos i poc del referèndum es poguessin ocupar i preocupar exclussivament de l’arribada a bon port de tot aquest viatge fundacional que estem visquent?
Avui, tot i continuar tenint una vuitantena de raons per votar sí al referèndum, també tenim alguna ombra pel que fa a aquella manera catalana -d’excel·lència- en fer les coses. Esperem que s’aprengui d’alguna de les mancances que no volem replicar a la república catalana, i que tenen a veure amb el tarannà espanyol que estem acostumats a observar, parodiar, blasmar i refusar.

El governs del PP, com ara el de Rajoy, i els governs del Psoe, fent sempre de crossa, han protegit les “elits extractives” espanyoles i foranies sense cap mena de recança. Com se sap, les elits extractives s’han dedicat a expoliar els territoris súbdits amb els seus oligopolis regulats, amb les seves empreses d’obra pública i amb i amb les seves finances associades. I ara, quan veuen en perill els seus negociats estatals i autonòmics, pel que fa a Catalunya, es posa en marxa una repressió indigne (lògica en diuen) tot atentant contra les persones que encapçalen un moviment polític de ruptura democràtica. Mala peça al teler, certament. Els qui han malversat fons públics a cabassos de manera ignominiosa, però “legal”, ara atempten, també “legalment”, contra el patrimoni de les persones i de les entitats que volen alliberar-nos d’aquest jou tot seguint un pulcre procés democràtic. N’hi ha per llogar-hi cadires! No ens mereixem tant de mal! El remei?. Determinació, cohesió, solidaritat i coratge.

Si no hi hagués una data decisiva a curt termini, segurament caldria pensar en una estratègia diferent de l’actual, però no és el cas. Jo hi veig dos aspectes. Un és “la solució raonable” esmentada a l’editorial. I ja serem més a prop de l’u d’octubre i amb la baula feble reforçada. L’altre aspecte és la solidaritat, remei clàssic contra la repressió. De moment les víctimes de la repressió són càrrecs electes, però no sabem quina pot ser la situació quan la gent de forma massiva hàgim de defensar el país.
També pot ser que hi hagi un segon objectiu en la tàctica de l’estat espanyol. Provocar-nos amb la repressió per prendre’ns el tempo del procés, per forçar un pronunciament adelantat per part nostra. I en aquest parany no hi hem de caure.
Nota.- “Solidaritat” vé de “sòlid”, metàfora que significa que formem un sol bloc.

No sé si es pot dir que el govern català ha tingut una crisi. Canviar un conseller i posar.ne un altre és patir una crisi? Fer una canvi de funcions entre les conselleries es pot considerar un greu problema? Jo, més aviat, cerc que el que passa és que ara estem arribant a l’hora de la veritat a menys de dos mesos pel referèndum i amb l’estat espanyol tenint a punt la seva maquinària per atacar-nos, però suposo que els consellers i conselleres que van acceptar entrar en aquest govern ja ho sabien, oi? ¿O és que algun conseller ingenu es pensava que aconseguir la independència seria bufar i fer ampolles i que el govern espanyol es limitaria a renyar-nos i podríem arribar al final sense patir? Aquestes agressions ja haurien d’haver estat previstes i tot hi tenir un pla català per aturar-ho, és possible que el dolor personal infringit hi serà i caldrà saber-lo gestionar. Ara no hi poden haver tremolor de cames i de patir pel patrimoni personal perquè ja s’ha posat tota la carn a la graella i ara no podem tirar enrere. Que els polítics pensin que tenen un poble al darrere i que sortirà al carrer quan calgui i també es mullarà pel procés com ha fet fins ara.

Que remodelin doncs les conselleries i en canviïn les funcions necessàries si cal, però el referèndum l’hem de fer sí o sí. Que sigui només la violència estatal que la impedeixi per la força –que ja hem dit que els serà molt difícil de fer-ho- i si això passa, ja hi haurà alguna altra sortida compartida amb la societat civil sobiranista que està disposada a tot (sense violència però), per arribar fins al final i a jugar-se el que calgui.

Espero que el President Puigdemont jugui fort i sàpiga remodelar correctament el seu govern. No cal anomenar els que grinyolen o els hi tremolen les cames. Aquest era l’executiu d’en Mas, no pas del Puigdemont, té tot el dret de triar aquelles persones més capacitades i compromeses per portar-nos a l’1-0. Confio plenament en ell, fins ara només ens ha donat raons per confiar en ell i, per tant, res ens ha de fer pensar que demà o dissabte no tinguem un govern més cohesionat, unit i sense filtracions a La Vanguardia.

També crec que a Madrid ho fien tot a desunir-nos i a fer caure peces per separat, sense engegar una ofensiva total. Hem de ser més intel.ligents que ells, pensar com si ja fóssim un estat i no preocupar-nos per les accions dels nostres veïns, no val la pena que hi pensem tant, no s’ho mereixen.

Jo voldria fer dues reflexions:
– la primera és que ja hem tingut el govern “dels millors” al passat, però ara toca el govern “dels valents”. Per el temps que ens queda fins a la “batalla” final no ens calen grans pensadors o teòrics, necessitem els més decidits, els més camicaces, si cal introduïm a la CUP al govern, ara ja no tenim temps per a paràlisi per l’anàlisi.
– la segona reflexió, versa sobre la repressió. En l’actualitat no es pot mantenir una societat amenaçada i baix una situació de repressió continuada, per massa temps. Això ells ho saben i de moment van tirant i deixant la corda, però si som valents hauran d’estirar fort i la corda es trencarà… i serem lliures.

Cal començar per allunyar-nos del “problema” per a trobar la/les solucion/s.
Com ja fa anys vam entrellucar dèiem que EspaÑa ens ajudaria a resoldre’l, com en les altres ocasions històriques que una colònia se’ls ha escapolit. Aquests governants imperials no són molt més astuts i avançats que els dels segles anteriors.

Com ens ensenyà en els seus llibres el mallorquí Guillem Bauzà, el teòric que preparà el Manual teòric dels Mossos, caldrà parar a l’enemic paranys per fer-los-hi ensopegar.

Fins i tot, en un procés d’alliberament nacional com el del Principat i detonant de la rsta nacional, caldrà ser elegants, per molta femta que hi aboque l’espanyolada.
Caldrà conservar la tranquil·litat i els nervis d’acer. Aquesta és una guerra psicològica més que res. Una guerra de neurones i de perícia. Des del M. H. President de la Generalitat de dalt fins al darrer voluntari. Caldrpà no caure en la provocació, que és l¡’única arma que els queda en als colonitzadors. I sobretot estar atents a qualsevol intent d’intimidació i fer-lo públic per a que la gent puga córrer en el seu ajut.

Que pot haver gent emmaranyada, segur que sí.

Però no serà igual jutjar els fets en la nova República que estem construïnt que en la monarquia al·leatòria i mancada de garanties que ells sempre han tingut. El conde de Romanones ja siluetejava de quina classe d”imperi es tractava: A mis enemigos la ley, a mis amigos la dispensa”. Ni Madrid ni Roma han pagat mai traïdors.

La sorra del rellotge s’escola innexorablement cap avall i “ellos” cada dia estan més neguitosos i l’han de fotre per força.

N’és llur tarannà genomàtic nazional….no arriben a l’11 de setembre vinent sense provocar una DUI.

“Yo confio en España”, mai no ens decep. A tu no ?

D’ací a nou mesos, en tretze d’abril del 2018, ens semblarà mentida que aquesta genteta poguera produir alguna temença, quan tot el que tenen a oferir és allò que ja sabíem: fum de botja.

No tindran ni la sort de que aquest tsunami -que som nosaltres- els tombe el palau de la Zarzuela 😉

Crec que tot es fa be, molt be. Tot i que no ho sabem tot, ni del govern d’aqui ni del d’allà, com es normal.
Tant de bo començi, això si, una campanya explicant, no ja les excel.lencies d;un país nou, sinò les barbaritats que soportem d’un estat espanyol.

Son tantes i tant greus les accions contra Catalunya i els seus habitants, polítics o no, que només de pensar-ho et ve tota la força que es necessita per marxar el més aviat millor.

Tot el meu suport a la gent que treballa incansablement i amb silenci per ajudar-me a ser lliure i no morir com un esclau en una colònia. Negitós estic perque em deixeu fer alguna cosa.