04.10.2021 - 21:50
Una de les conseqüències més interessants del procés independentista del Principat és que serveix per a revisar determinades manifestacions d’etnocentrisme instal·lades en el moviment. L’etnocentrisme, dit ras i curt, consisteix a mirar el món amb les ulleres pròpies, sense ser conscient de portar-les, és a dir, mesurar la realitat amb els paràmetres propis i amb pretensió de neutralitat. L’etnocentrisme rep noms diferents segons l’òptica de cadascú. Aquest diari ha citat mostres d’hispanocentrisme i de principatocentrisme.
Amb l’Alguer al centre de l’actualitat, s’ha intuït una tendència a enaltir les virtuts democràtiques de l’estat italià, potser amb l’objectiu de presentar l’estat espanyol com el sol exemple d’anormalitat democràtica al sud d’Europa. Tanmateix, el fet d’ignorar la repressió de Sardenya podria interpretar-se en clau hispanocèntrica, com si la repressió i la persecució polítiques formessin part exclusivament del context català. I, dissortadament, la repressió de l’estat italià a Sardenya també inclou vigilància policíaca, presos polítics i vagues de fam amb finals tràgics. Independentment de la decisió que acabi prenent el tribunal de Sàsser respecte de Carles Puigdemont, als Països Catalans hi ha el risc de negligir el patiment que l’estat italià ha portat a Sardenya. I això seria una manera pèssima de correspondre a la solidaritat de l’independentisme sard.
Pocs dies abans de la detenció de Puigdemont a l’Alguer, a la ciutat de Sàsser, on el president va ser empresonat durant una nit, es feia una nova sessió del judici per l’operació Arcadia. Giulia Lai i Adrianu Sollai, advocats de Libertade (associació antirepressiva que ofereix suport legal als represaliats), defineixen l’Arcadia com una “macrooperació policíaca imponent i espectacular”, que començà l’11 de juliol de 2006, amb més de cinquanta investigats i deu detinguts, acusats de terrorisme. A banda les conseqüències personals causades per la llargada del procés (que, ara com ara, ja ha durat quinze anys), la derivació política de l’operació va ser la decapitació de l’organització A Manca pro s’Indipendèntzia (‘A l’Esquerra per la Independència’), partit independentista fundat el 2004 i que va acabar dissolent-se el 2015.
Libertade també s’ha ocupat de la defensa legal en l’operació Linx, el judici de la qual es fa aquests dies a la capital, Càller. Els quaranta-cinc acusats formen part del moviment antimilitarista, un dels més transversals de la societat sarda. Amb el lema “A fores” (‘fora’), aquests darrers anys unes quantes manifestacions d’envergadura han recorregut els escenaris de la guerra a Sardenya, on es concentren entre la meitat i tres quartes parts de les bases militars de l’exèrcit italià. Una veritable colonització militar que es tradueix en l’omnipresència de concessions envoltades de filferro espinós, avions de combat que sobrevolen l’illa i bombes que esclaten en platges paradisíaques reservades per a ús militar. Libertade denuncia que l’operació vol atemorir la lluita contra l’ocupació militar de Sardenya.
Les imatges de pastors abocant litres de llet a la carretera van tenir ressò mediàtic el 2019. Si bé en aquest cas el moviment no és necessàriament independentista, sinó que persegueix una remuneració justa per als ramaders, va despertar molta simpatia entre la població, per l’estreta connexió de la societat sarda amb el camp. Alguns pastors han estat encausats per haver tallat carreteres, una acció que el decret Salvini del 2018 va tornar a convertir en delicte, i que ara pot implicar penes fins de dotze anys de presó.
En un pla més individual, uns quants activistes independentistes han estat involucrats en processos judicials; alguns continuen oberts i alguns altres es van tancar amb resultats dramàtics.
Un dels més esfereïdors és el de Salvatore Doddore Meloni, mort el 2017, en un dels moments culminants del procés d’independència de Catalunya, enmig d’un silenci eixordador. Meloni va ser un personatge controvertit, empresonat als anys vuitanta per conspiració contra de l’estat (l’única condemna que hi ha hagut mai per aquest delicte a l’estat italià). Després d’abandonar temporalment la política, Meloni va reaparèixer a l’escena pública cap al 2008 quan, amb un grup de persones, va ocupar pacíficament l’illot de Malu Entu (‘mal vent’; en italià Mal di Ventre, per una mala traducció), a la costa oest de Sardenya, per proclamar-hi una república independent. Tant el fet com el personatge van ser tractats amb una certa condescendència, i poc després del desallotjament de l’illot per la policia, es va desencadenar un seguit d’acusacions que va acabar amb una condemna a Meloni per frau fiscal. Malgrat tot, ell sempre va refusar les acusacions i es va declarar objector fiscal contra un estat opressor. La rialleta de superioritat dels qui feien befa de les seves ocurrències devia glaçar-se en comprovar la determinació amb què Meloni, ingressant a la presó, es declarava pres polític i començava una vaga de fam que va mantenir fins a la mort, seixanta-sis dies després. “Com pot ser que l’únic delicte que no s’expia, en aquest país, sigui l’independentisme sard?”, escrivia aquells dies el sociòleg Lisandru Mongili, horroritzat pel menyspreu d’una certa “esquerreta petitona” (per fer servir la magistral denominació de Cristiano Sabino en aquest altre article). La mort de Doddore Meloni, a setanta-quatre anys, sota custòdia de l’estat, és una mort vergonyosa, incompatible amb la idea d’un estat democràtic.
Un altre cas que fa esgarrifar és el de Luisi (Luiseddu) Caria, fill del poeta i històric militant independentista Ànghelu Caria (fundador del partit Sardigna Natzione Indipendèntzia). Caria va viatjar a Rojava per combatre el feixisme d’Estat Islàmic al costat de les YPG i, en tornant, fou acusat de subversió contra l’estat amb finalitats de terrorisme internacional. La causa de Caria es va arxivar el 2019, després d’una retirada cautelar del passaport. Tanmateix, a Itàlia encara es mantenen acusacions semblants. Zerocalcare, dibuixant compromès amb la revolució kurda, il·lustra la desproporció de les mesures de control que s’apliquen a aquestes persones.
Acabem aquesta repassada, segurament incompleta, de la repressió a Sardenya amb el cas de Mauro Aresu, en què la persecució arriba des de dalt de tot. Matteo Salvini s’hi va querellar el 2016 per haver evocat, en una publicació a les xarxes, la fi de Mussolini a Piazzale Loreto. El dirigent d’extrema dreta li reclama una indemnització de 30.000 euros, a més d’una disculpa pública que, segons l’advocada d’Aresu, el seu client no té cap intenció de fer. Justament, dos dels protagonistes de l’afer, Salvini i Mussolini, apareixen a la portada de l’esplèndid assaig d’Alba Sidera, Feixisme persistent. Tal com afirma l’autora, a Itàlia, “el feixisme no va morir a la plaça Loreto amb Mussolini penjat de cap per avall”.
En molts dels casos descrits, són freqüents les referències a la DIGOS, una unitat de la policia italiana dedicada a la lluita antiterrorista. És xocant, i símptoma d’una vigilància asfixiant, la familiaritat que hi té qualsevol activista independentista a Sardenya, tal com fan avinent les declaracions recents de Carlo Sechi, ex-batlle de l’Alguer, que relaciona aquesta “mena de policia secreta” amb la detenció de Puigdemont.
Per tot això, i com a mostra de respecte cap a la solidaritat constant que Sardenya ha demostrat amb l’independentisme dels Països Catalans, cal no oblidar que, malauradament, també la repressió agermana els dos moviments d’alliberament. “Sa solidariedade est sa ternura de is pòpulos.”
