La represa

Aquesta paròdica pràctica d’una suposada cogovernança en versió Pedro Sánchez i cia ha obert la porta –qui sap per quina feblesa, o potser ha estat, això sí que seria una sorpresa, només per vergonya– que en l’anomenada fase 3 els governs autonòmics recuperin la seva relativa autonomia. I el president Torra ho ha aprofitat sense dubtar per esbandir el llenguatge de les fases en menys de vint-i-quatre hores i inaugurar una emfàtica i catalaníssima represa. Els noms fan les coses, i jo sempre em sentiré més còmode amb una terminologia nostrada, encara que tingui un punt llepat, que no pas amb les retòriques veïnes.

Però el tret més rellevant de la represa, nom a banda, és que supera aquest tracte que ens infantilitzava amb el lema temerari #TotAniràBé, posem per cas–, tant per excés de tutela com, sobretot, de sospita. Vull dir que ara el govern ens convida a deixar enrere aquella resposta basada en regles amb què l’anterior autoritat competent havia entès que calia concretar l’estat d’alarma: un reguitzell de prohibicions, saturades d’excepcions, sancions i exempcions, que semblava tenir subjacent la convicció que al ciutadà se li ha d’aplicar per principi i, si cal, per protegir-lo d’ell mateix, la presumpció de culpabilitat.

La represa ens retorna així a un estat de responsabilitat en què serem cadascun de nosaltres qui haurem de construir dia a dia la reacció mesurada i preventiva –a força de màscares, mans ensabonades i metre i mig de distància tot al volt– per evitar d’encomanar-nos el virus misteriós sense ni adonar-nos-en. Perdoneu la tombarella, però tractar els ciutadans com a persones responsables, en comptes de sotmetre’ls a una infantilització de ressons autoritaris, és el primer fonament d’una societat republicana.

Que és, penso, la que hauríem de construir entre tots. Però no estic gaire segur que hàgim sabut aprofitar l’oportunitat que ha estat aquesta aturada gairebé total per avançar-hi. O potser sí.

Perquè s’hi ha avançat, per exemple, quan, lluny de quedar-se acovardits a casa, molts ciutadans han passat a l’acció construint xarxes de suport mutu i de solidaritat ja fos per produir i distribuir material sanitari, quan ni les autoritats ni els circuits comercials habituals no podien proveir-ne, o per reforçar els bancs d’aliments i l’atenció social als nous desvalguts. I aquí jo he viscut un creixement dels Consells Locals per la República, arreu del país, carregat d’energia i d’esperança.

En canvi, no s’hi acaba d’avançar quan, a la pràctica, es fa com si no hagués passat res, per bé que els nous rituals del distanciament hi introdueixen una discontinuïtat aparatosa. Potser el cas més visible n’és el del futbol. O el de la massa ràpida recuperació del volum habitual de trànsit a carreteres i carrers. O el de la represa –ai– dels debats caducs sobre convocatòries electorals i candidatures independentistes.

Que per què els considero caducs? Perquè són indiferents a dues evidències que la crisi sanitària ens ha evidenciat. La primera, que fins i tot per al govern més progressista d’Espanya l’autogovern és una concessió provisional i sempre relativa, o sigui que ja es veu que a hores d’ara l’autonomia només pot ser una agonia. I la segona, que en veient la capacitat d’organitzar-se que el carrer ha demostrat que té en situacions límit, la manera de fer política d’abans no té cap sentit ni utilitat. Tant de bo que ho tinguin ben present els qui maniobren i fan política com es feia abans perquè l’independentisme rupturista conformi una candidatura guanyadora. Perquè ara cal treballar de debò per aconseguir-ho.