25.12.2018 - 21:50
Els darrers dies de desembre comença un compte enrere. Un punt d’inflexió simbòlic que marca l’esgotament d’un període al calendari i el començament d’un de nou. Precisament per això aquests últims dies de desembre penso en la repetició. La repetició que marca les nostres vides i que s’esdevé en una successió de fets dels quals sembla impossible escapar-se. La repetició que ha vingut a ensenyar-nos mitjançant una mateixa seqüència allò que encara no hem vist.
La sensació de repetició és potenciada en alguns rituals. Per exemple, aels àpats de Nadal, que s’acumulen a la nostra vida en forma de rostres i menús idèntics que ens fan difícil de destriar a quin any pertany l’escena; o els anuncis publicitaris que apel·len al mateix desig que, un cop satisfet, es regenera una vegada i una altra amb la pantalla. El desembre és el mes en què es fa explícita la repetició, però també en què es posa en funcionament la maquinària de les possibilitats, anticipant un gener flamant, en què s’hauran deixat enrere els turments antics.
L’obra de teatre Una lluita constant, de Carlota Subirós, representada aquesta tardor a la Sala Beckett de Barcelona, posa en evidència la repetició mitjançant les lluites col·lectives al llarg de la història. Reivindicacions que han pres diferents formes però que sempre han compartit la mateixa pulsió de llibertat. L’obra ens mostra la tensió entre allò que sembla que avança i aquells moments en què tot apareix perpètuament aturat. De l’esperança del canvi a la frustració de l’immobilisme. Ens ho mostra amb exemples concrets en tots dos sentits: la frustració de la tornada a la feina dels obrers de la fàbrica Wonder a França o el fracàs dels de les drassanes del nord de la península atesa la reconversió industrial de la Unió Europea; però també ens encoratja amb la potència de la revolta de les sufragistes i la lluita pels drets de les dones.
Quan penso en per què ens angoixa la repetició, penso que deu ser una sensació habitual si els déus grecs la van representar en un mite. Sísif, condemnat per ells a empènyer sense parar una roca fins al cim d’una muntanya, des d’on la pedra havia de tornar a caure pel seu pes. I així una vegada i una altra. Quan arribava a dalt, després de l’esforç del trajecte, tornava a rodolar fins a la base. No hi havia cap càstig més terrible que la repetició. Pensar que allò que fas no té cap objectiu més que revalidar una vegada i una altra el dolor d’un mateix tràmit.
Aquesta obra de teatre, i potser també tant com ha passat l’any 2018 (la presó injusta pels nostres dirigents polítics, les lluites al carrer, la repressió a la llibertat d’expressió, l’estat espanyol reproduint dinàmiques d’autoconservació, l’assassinat de dones, i els mitjans de comunicació informant un cop i un altre de blocatges i desavinences) ens mostra que l’única opció contra l’amenaça de la repetició és, simplement, continuar. Només així evitem de deixar-nos capturar per l’esgotament que neix de l’aparença d’immobilisme.
De fet, no tan sols no ens hem de deixar capturar per l’aparença de repetició, sinó que en ella mateixa és on trobarem el sentit latent d’allò que és nou. Ho deia Albert Camus arran del mite: ‘L’alegria silenciosa de Sísif consisteix en això. En saber que el seu destí li pertany. La seva roca és la seva cosa. De la mateixa manera, l’home absurd, quan contempla el seu turment, fa callar a tots els ídols.’
La repetició no és mai una fotocòpia ni una reproducció exacta. És un trajecte que no té la funció de portar-nos a cap punt definitiu, sinó la d’ajudar-nos a comprendre. Per això, encara que les escenes semblin iguals, hem de ser capaços d’apreciar les escletxes que traspunten. La repetició sempre porta un missatge nou implícit. Si no el veiem ens porta cap a l’esgotament, però si és que sí ens condueix a la revelació. Com quan un dia caminem per un carrer pel qual hem passat milions de cops i, de sobte, alcem el cap i descobrim una façana preciosa, monumental, que no havíem vist mai abans, però que sempre havíem tingut al davant.
