La Renfe com a metàfora

Els habituals de la Renfe no es van pas escandalitzar gaire quan, dimecres al vespre, el telenotícies de TV3 va anunciar i publicar a la web els punts negres de la xarxa ferroviària del Principat. Un document que la Generalitat feia temps que exigia i que no s’ha fet públic fins ara. Que hi ha trams on els trens van més lents que un caragol i que això fa que arribin tard dia sí dia també, ho saben tots els usuaris de la Rodalia sense que els ho hagi d’explicar cap paper confidencial. Però, si més no, ara se’n saben els motius i es poden situar en el mapa cadascun dels cent vint-i-sis punts amb limitacions temporals de velocitat. I això només a Catalunya, que estaria bé de saber l’estat de la xarxa de rodalia de València i de l’anomenada mitja distància.

I quins són els principals motius dels retards? Doncs que els trens han de reduir la velocitat cada vegada que travessen un terraplè inestable, quan arriben a una zona amb perill de despreniments o quan passen per sobre de vies obsoletes on si no frenen se la poden fotre. Poca broma. Ergo, els trens van tard perquè a Adif no li surt dels combois invertir els diners que pertoquen per adobar vies, terraplens, catenàries i, en definitiva, per posar al dia la xarxa ferroviària. De nou, deixadesa i desdeny del govern espanyol fins al punt de posar en perill la seguretat dels usuaris. Uns usuaris que si no han tingut unes quantes úlceres d’estómac, a hores d’ara deuen ser cinturó negre en tècniques de meditació i autocontrol. Hi ha cap exemple més clar del menyspreu i el maltractament de l’estat envers els catalans? Vegeu la situació de la xarxa de trens com a metàfora del colonialisme espanyol, ras i curt.

Què explico que vingui de nou, oi? Ja, ja ho sé. Semblaria que visquéssim en el dia de la marmota, si no fos pels cabells blancs de més i les noves arrugues al front, potser de tant d’arrufar-lo. No sé fins a quin punt la mala llet acumulada per culpa de la Renfe es pot canalitzar de nou per a donar alguna embranzida a aquest procés que ara es debat entre RUIs i DUIs davant l’estupefacció de cada vegada més gent corrent que s’ho mira des de les seves pantalles. De fet, va ser el mal estat de les infrastructures a Catalunya el motiu d’aquella gran manifestació del 2007, aquell punt d’inflexió on es va començar a exigir de manera multitudinària el dret de decidir. Han passat vuit anys i mig i no sóc capaç de dir si hem avançat gaire o prou. Queda clar que en matèria d’infrastructures ens continuen donant per la catenària tant com aleshores, si no més.

Les promeses d’inversions vénen de tan lluny que no arriben. I, com diu la saviesa popular, si t’enganyen una vegada, la culpa és de l’altre, però si et tornes a deixar enganyar, ja és cosa teva. Metàfores a banda, avui, encara, de l’altra banda continuen arribant promeses de reformes estatals i cants de sirena de l’esquerra suposadament amable que es repeteixen cíclicament des de fa dècades. Temps suficient per haver escarmentat. La setmana vinent hi ha convocades eleccions a les corts espanyoles i si algú encara té la bena als ulls és perquè no ha volgut treure-se-la. Només hi ha una manera d’avançar i és deslliurant-se de qui et frena, t’oprimeix i et maltracta i pujant a la cabina del maquinista.