17.07.2023 - 21:40
|
Actualització: 17.07.2023 - 23:07
Malgrat la crispació que la campanya electoral aparenta tenir, m’arriba per diverses bandes que a Madrid –en aquell “Madrid” que vol dir més que una referència geogràfica– creix la remor, i la pressió, que el PSOE i el PP haurien de pactar després de les eleccions de diumenge vinent; pel bé d’Espanya i amb la mirada posada a Europa.
Feijóo, de fet, ja n’ha parlat obertament en unes quantes entrevistes: ha afirmat que si li manquen vint vots per a governar a qui s’acostarà per a demanar-los serà al Partit Socialista. Per a demanar-los a Pedro Sánchez o, si no, als anomenats barons territorials. I un sondatge del GESOP deixava ahir uns titulars estridents i sorprenents en El Periódico, que deien que els votants de PSOE i Sumar comencen a pensar a donar suport a Feijóo perquè puga governar sense Vox. Si fem cas del sondatge, avui ja hi ha un 30% dels votants socialistes que es decantarien sense embuts per un acord PP-PSOE. Poca broma.
La qüestió, evidentment, és que Vox no tinga ministres “nacionals” –són tan centralistes que pensen que no passa res si tenen “consellers” autonòmics–, que l’extrema dreta no entre en el govern d’Espanya i es puga evitar així un canvi rotund de la imatge del seu país a Europa i, possiblement, unes serioses repercussions a la Unió Europea. A Brussel·les temen com la pesta l’avanç ultra i és ben evident que Espanya automàticament passaria a formar part del club dels empestats, si Abascal i els seus aconseguissen carteres en un ministeri qualsevol.
Podríem tenir davant, doncs, una maniobra Collboni: si és en l’interès d’Espanya, del bipartidisme i del règim del 78, tot s’hi val, i aquesta gent és capaç de pactar amb el dimoni i tot. Una maniobra que, de fet, ni tan sols seria cap novetat. Recordeu que el 2016 el PSOE ja es va abstenir per a permetre un govern, ni més ni menys, que d’un tal “M punt Rajoy”.
Veurem què acabarà passant diumenge i les setmanes següents, veurem fins on puja la pressió, però si hi ha aquesta possibilitat de pacte en termes aritmètics i si acaba prenent forma, aleshores el ridícul de Vox, per un costat, i de Sumar, ERC i Bildu, per un altre, serà d’antologia. Però, i aquesta seria la part positiva, també seria d’antologia l’aclariment sobre on som i a qui ens enfrontem.
I, en relació amb això, fóra bo d’apreciar, ara que alguns independentistes semblen acovardits, que el canvi profund que es va operant a Espanya, aquests terratrèmols polítics que es van succeint, té l’origen en l’envit sobiranista català. En el procés d’independència de Catalunya, en la tensió que ha causat i causa, que ha obligat Espanya a llevar-se la careta, aquella careta que tan bé li havia funcionat de la mort de Franco cap ací.
Siga perquè Espanya es descara amb el retorn de l’extrema dreta al poder, siga perquè PP i PSOE ja no puguen continuar jugant a ser l’enemic irreconciliable i es troben obligats a abandonar la comèdia de la transició, el panorama polític segurament canviarà rotundament a partir de diumenge i el format de l’opressió apareixerà molt més clar i nítid que mai. La resta dependrà de nosaltres.
PS1. Ahir Borriana va viure una concentració de protesta important i carregada d’il·lusió contra la censura de les revistes en català a la biblioteca de la ciutat. Ací teniu les imatges i la crònica escrita per Laura Escartí i aquest article de fons d’Esperança Camps que, entre moltes coses més, ens fa saber que, malgrat tot el xou organitzat, les revistes censurades continuen als prestatges de la biblioteca, a disposició de tothom.
