20.05.2017 - 22:00
No hi creia i, al final, n’he quedat enamorat. Enamorat del tot. Parlo del Pacte Nacional pel Referèndum, que aquest divendres va presentar els resultats d’una feinada enorme. De Nobels de la Pau al Barça, passant per CCOO i UGT o partits europeus, han aconseguit reunir una quantitat de gent al seu voltant que a mi només se m’acut una paraula de resum: chapeau!
La persona que em va convèncer de signar-ne el manifest, tot i que el text defensa bàsicament un referèndum acordat i jo sóc dels de tirar pel dret, va ser Itziar González. Una de les vuit magnífiques que han liderat el Pacte. Per l’enorme respecte que jo tinc a la senyora Itziar, al seu caparró intel·ligent, a la seva demostrada valentia, i perquè la considero una de les persones més íntegres que he tingut la sort de conèixer en aquest entramat més aviat brut i mediocre de periodisme i política, jo, si la Itziar hi és, doncs al seu costat. Tan fàcil com això.
La gran virtut del pacte, em sembla a mi, és la gran virtut que va tenir l’ANC de Carme Forcadell: independència i transversalitat. Allunyada suficientment dels partits polítics i, a la vegada, prou a prop dels partits polítics. Una justa mesura. Una agenda pròpia. Ganes de sumar. Cap ganes d’estar al servei de. Un objectiu clar. I aquesta independència i transversalitat no únicament és gràcies a l’Itziar. També ho és gràcies a la resta d’integrants del pacte.
No diré qui, però sí que diré que m’ho va dir un dels integrants del Pacte Nacional pel Referèndum: Al final, la nostra feina de veritat, Andreu, serà evitar la traïció dels líders. Els qui ara s’omplen la boca de referèndum, a la mínima que puguin, voldran no fer-lo. I som-hi amb eleccions autonòmiques. Et parlo d’independentistes. Que ens coneixem.
Tampoc no diré qui, però sí que diré que m’ho va dir un altre dels integrants del Pacte Nacional pel Referèndum: La nostra feina de veritat, Andreu, serà convèncer la base. Els votants. Per què molts dels seus líders ja ens ho han dit: a la mínima que el referèndum deixi de ser acordat, baixaran del carro. Ja ens ho han dit. Et parlo dels comuns. Que ens coneixem.
Doncs, jo proposo que us reinventeu, perquè us necessitem com l’aire que respirem. Us necessitem contra els independentistes que fan càlculs i contra els comuns que calculen. No és que els vegi amb gaire força, la veritat, però val més estar alerta, en la meva humil opinió. Per això us proposo que el Pacte Nacional pel Referèndum (pactat) es converteixi en el Pacte Nacional pel Referèndum (a seques). Que falta que ens feu. Vosaltres, CCOO, els Nobel i la Verge Santa. Perquè això no ho farem sense polítics estrictament de partit. Però tampoc no ho farem amb ells i prou. Necessitem polítics, de partit o no, independents. I això sou bàsicament vosaltres.
Jo ja sé que alguns voldrien que desapareguéssiu immediatament, que tornéssiu la pilota als polítics estrictament de partit i que, amb la feina feta, cap a casa. Segurament, són alguns, i dic alguns, independentistes que esperen que tot això acabi en eleccions i no en referèndum. També sé que uns altres voldrien que no marxéssiu mai, que la paraula pactat fos eterna, que el procés no acabés concretant-se, i que maregéssim la perdiu pels segles dels segles. O pactat o res! Res de reinvencions. Segurament, són alguns, i dic alguns, líders dels comuns.
Però n’hi ha d’altres que us voldríem ben vius defensant el referèndum a seques. Que cauen alguns comuns actuals del pacte? Feu pujar Nuet. Que cauen alguns independentistes? Feu pujar Jordi Graupera (i de pas us el llegiu!). Potser demano l’impossible. Deu ser el costum. O potser és creure que la força de Premis Nobel, Barça, CCOO, UGT i partits europeus, val més no perdre-la. O, qui sap, vés a saber, potser és que, no creient en vosaltres d’inici, m’heu acabat enamorant i ara em fa por que em deixeu sol amb els polítics estrictament de partit.
