La reina de l’antidrama

És la Merkel, la reina de l’antidrama, davant les eleccions alemanyes del setembre que ve, a les quals es torna a presentar com a candidata del centre-dreta (mentre que Hollande es retira a França: no vol seguir al capdavant de la desfeta general del partit socialista que es veu a venir aquest mes de maig).

La reina de l’antidrama no és una formulació meva, sinó d’Anna Sauerbrey, editora d’opinió del diari liberal clàssic berlinès Der Tagesspiegel i col·laboradora en temes de política i cultura per a l’International New York Times, en un pertinent i àgil article traduït i publicat a l’Ara aquest divendres. Si en sou subscriptors i no l’heu llegit, ho podeu fer ací. La periodista titula ‘L’antiideologia d’Angela Merkel’. La base argumental és, en realitat, com defuig la Merkel les confrontacions ideològiques, que potser no és tant una actitud  qualificable de ‘antiideologia’ sinó de posar en qüestió que la ideologia ens hagi de regir.

Anem a aquesta peluda qüestió, però val la pena de primer saber que l’article se centra en les properes eleccions alemanyes, no en l’Europa que Merkel comanda sense que els drames socials l’espantin, que això és un altre tema. Ara parlem de com les afrontaran els alemanys.

—Que no ens ha de regir la ideologia, diu vostè?

—Doncs, miri, potser millor que en parlem.

En el nostre context la ideologia té encara força pedrigrí i és probable que a Alemanya també. Jo mateixa havia dit de vegades a alguns dels meus alumnes que una bona part de la seva confusió personal i intel·lectual prové de no tenir ideologia, sobretot de no voler tenir-ne: però ja no ho dic més, no parlo d’ideologia sinó de visió i pensament polítics, de política.  Les paraules són importants, ho diem i ho repetim. Ui, sí. Però sovint és negligit un fet encara més capital: les paraules tenen, arrosseguen i expliquen una història i tenen història, que finalment potser és el que compta més. En el cas de ‘ideologia’ tenim davant una paraula-maleta.

En català, el diccionari la defineix com a ‘sistema d’idees’ i ‘sistema d’idees econòmiques, polítiques o socials que configuren una visió de la realitat’. Però potser peca per omissió, per falta de matisos històrics. Així m’ho sembla en veure l’accepció francesa al ben recent, i encara més recentment augmentat, Dictionnaire historique de la langue française, direcció d’Alain Rey (Editions Le Robert), en tant que laberint de ‘discussions, anàlisis sobre abstraccions sense relació amb els fets i la realitat concreta’ (‘discusions, analyses portant sur des abstractions sans rapport avec les faits et la réalité positive’). Així és, en francès, diu el diccionari, des de 1800, quan la paraula va adquirir una connotació profundament pejorativa, que ha conservat, i que és sovint denunciada pels millors analistes de la cosa pública, la filosofia política i l’època històrica del Terror durant la Revolució de 1789.

L’article de la Sauerbrey sobre la Merkel no sols fa pensar en la paraula ‘ideologia’ sinó que en proporciona una altra. Me la quedo: Ölschinken. Pel que es veu, és lèxic polític contemporani i no es tradueix. L’Ara ens l’explica entre claudàtors, que indiquen la seva intervenció en el text. La traducció literal seria ‘pintures a l’oli kitsch’. No sabria dir si kitsch ho és l’oli o la pintura… Kitsch, una altra paraula alemanya que no s’ha traduït mai, ara en desús –bé, entre nosaltres, en alemany veig que no defalleix–, té una llarga història cultural germànica i va ser una categoria generalitzada als seixanta i setanta: ‘carrincló’, ‘cursi’, ‘passat de moda’, ‘falsari’, ‘dubtós’. En l’anàlisi política escrita actual seria: plantejaments emocionals desfasats, que amaguen, com el kistch, un secret menyspreu. Em fa l’efecte que no es tradueix perquè així queda com una nebulosa, sense el pes fort que té ‘pintura a l’oli passada de moda’.

Escriu la periodista: ‘Després de l’elecció de Trump com a president dels EUA, els analistes i els dissenyadors de polítiques s’han dedicat a crear uns retrats imponents de les lluites electorals que s’acosten a Europa. En aquests Ölschinken [una paraula alemanya introduïble que vol dir ‘pintures a l’oli kitsch‘], les eleccions generals alemanyes es descriuen com un dels episodis de la gran guerra del nostre temps, la propera batalla entre el cosmopolitisme liberal i el nacionalisme, juntament amb les eleccions d’Àustria, França i els Països Baixos. Tot i que hi ha una part de veritat en aquesta visió apocalíptica, com més dramàtic sigui el joc de llums, pitjor aniran les coses per a les polítiques progressistes.’ I aquí ve el paper de la Merkel, que no es pot dir pas que en sigui, de progressista (una altra paraula, per cert, que té una llarga història que caldria posar al dia en els diccionaris). De moment ens serveix com a paraula que autoretrata en certa manera l’autora de l’article.

La reina de l’antidrama, ‘experta en solucions intermèdies’, quedarà com a figura capital d’aquesta nova versió de la pintura d’història que ara no practiquen els pintors a l’oli sinó els dits analistes i dissenyadors de polítiques, la tropa de l’opiniologia que arreu domina tertúlies i opinions sense cap més fonament que la ideologia entesa a la francesa. Per haver perdut el favor de tants dels seus votants en la crisi dels migrants del 2015 al seu país i de la bàrbara nit de Cap d’Any de Colònia que la va seguir, ho recordeu? O per evitar la fractura alemanya que els mateixos pintors a l’oli per escrit es veuen a venir?

La recepta seria ‘deixar de banda el llenguatge de batalla. El 2015 els alemanys van canviar el cilici posthitlerià per la superioritat moral. Als dissenyadors de polítiques i als analistes progressistes els ha faltat receptivitat per veure cap altre argument que no fos el seu i han permès a l’extrema dreta retratar l’esforç humanitari com un projecte inassequible i elitista’.

Ölschinken, sí. El gènere estètic i temàtic preferit del moment.