11.12.2022 - 21:40
|
Actualització: 11.12.2022 - 22:11
Robert Alan Dahl és considerat el degà de la politologia als Estats Units, un dels grans noms d’aquesta ciència els llicenciats de la qual controlen el poder en la majoria de països democràtics. President de l’Associació Americana de Ciència Política i professor emèrit de ciències polítiques a Yale, Dahl ha estat reconegut arreu del món pels seus estudis sobre la distribució del poder dins les democràcies.
La seua tesi era que l’ideal democràtic es fonamenta en dos pilars essencials, la participació i la competència. I en deia que una participació política àmplia i efectiva en els afers públics era necessària i primordial, però no n’hi havia prou. Per acostar-nos a una vida veritablement democràtica, Dahl remarcava la necessitat de la competència permanent entre una multitud de centres de poder que han de compensar-se els uns amb els altres. I molt concretament deia que sense una oposició efectiva (que també gestiona una forma de poder) no hi havia un poder realment democràtic que pogués funcionar bé. No solament per raons morals o teòriques, sinó també pràctiques. Dahl insistia que gestionar la diversitat, distribuint el poder entre grups diversos, era una manera més eficaç de viure en democràcia que no “l’intent inútil d’aixafar els desacords”.
Això ve a tomb de les polèmiques que vivim al Principat aquests darrers dies per la qüestió de la reforma del codi penal i del missatge perillós que ha enviat l’entorn governamental en el sentit d’estigmatitzar les opinions i els enfocaments de l’oposició. Malgrat que els fets donen tota la raó a la tesi de Dahl.
Així, la reforma del codi penal va ser acollida pel govern com un gran triomf propi, tant que el president Aragonès va comparèixer solemnement de bon matí per lloar el gran èxit que era la derogació del delicte de sedició i atribuir-se’l. Tanmateix, una lectura més reposada de la proposta va fer que immediatament després una part substancial de la societat s’alarmàs pel contingut d’aquesta reforma. De manera que van començar a aparèixer veus que criticaven el projecte concret, entre les quals, parlamentàriament, les de Junts i la CUP, i també van començar les mobilitzacions, la principal de les quals va ser la gran manifestació organitzada dimarts passat per l’ANC.
El cas és que tots vam escoltar desqualificacions de tota mena per aquestes crítiques, però finalment va i ens trobem que fins i tot Esquerra Republicana mateixa ha presentat a Madrid esmenes per mirar de canviar els apartats més perillosos, aquells que l’oposició havia assenyalat en les seues crítiques. I això és precisament el que explicava Dahl: es fa més bona política, i s’obtenen més bons resultats, acceptant l’oposició que no pas intentant de negar-li el pa i la sal.
Del discurs exultant del president Aragonès del primer dia a les esmenes d’avui hi ha una distància enorme i cal dir que és la distància que l’oposició independentista, servint-se del sentit comú i de la mobilització al carrer, ha obligat a recórrer al govern de la Generalitat. Hi va haver una trompeteria exagerada, molt exagerada, per a anunciar l’acord, i ara resulta cridaner observar que tothom, inclosos tots els qui aquell dia tocaven amb passió partidista la trompeta, han d’admetre que és un acord deficient. I és bo que siga així. Encara que ho facen dissimulant tant com poden perquè, com diu Josep Costa, “es van precipitar demanant celebracions i adhesions acrítiques a un acord que ara s’han vist obligats a rectificar”. I encara que també continuen sense voler reconèixer que, com diu Elisenda Paluzie, “ni dèiem bestieses, ni mobilitzar-se i pressionar políticament el govern de la Generalitat i al partit que l’ocupa és antipolítica, sinó el paper que pertoca a la societat civil”.
I ara a veure si encara ens trobarem amb la paradoxa que el PSOE i Unides Podem es neguen a acceptar les esmenes d’ERC i la cosa acaba essent pitjor que no havia començat i tot…
PS. Atenció a tot això que passa al Parlament Europeu amb els suborns de Catar, perquè pot acabar essent un escàndol majúscul, el més gros de la història de les institucions europees, i pot acabar esquitxant noms de polítics molt importants. En parle en aquest article que publiquem també avui.
VilaWeb necessita el vostre suport. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us en feu subscriptors perquè és gràcies als qui ja ens ajuden que podem continuar creixent i oferint-vos tots aquests continguts. La nostra feina és ajudar els nostres lectors a pensar i interpretar la realitat que vivim i això ho fem honradament i sense límits ni fronteres. Com sempre ha fet el millor periodisme, arreu del món.
