La reflexió crítica de Bel i Ponsatí

Ja fa molt temps, anys, que és la gent la qui va al davant. I els dirigents els qui la segueixen. Aquells que varem veure i viure el primer d’octubre ho tenim molt clar. És la gent, la què ja no pot més. Per això ho pot tot. I per això tots aquells que proven a posar-se al seu davant amb la intenció d’aturar-la, seran trinxats per la força immensa d’una veritable revolució. En qualsevol cas, a les declaracions sota tortura no se’ls pot atribuir cap mena de validesa. “Promet quan el perill és imminent”, és una de les afirmacions dels savis grecs. I estar a la presó o a punt d’entrar-hi es pot considerar com a tortura. És com aquella història segons la qual algú arriba a confessar que fou el toro que va matar a Manolete. I que sempre hi ha algú que troba graciosa. Sembla que Espanya, fidel a la seua història, morirà matant.

Senyor Partal, sembla talment com que ara comença a veure-hi clar, arrel d’haver-se “obert una via molt interessant de reflexió crítica”. Li demano que a mida que hi vagi veient més clar ens ho vagi compartint. Ahir, a l’entrevista sensacional que va fer Pere Cardús, vaig comentar que “jo segueixo sense tenir-ho clar, malgrat l’entrevista a Bel…”, referint-me a l’estratègia a seguir a partir del 22D (i per tant a la decisió de vot del dia abans), des de la comprensió critica dels “fets d’octubre”… del 2017 es clar. Es per això que seguiré molt atentament les seves reflexions. No ens falli. En un article recent d’un blog, em va cridar molt l’atenció aquesta frase: “Merkel també rep la pressió dels mitjans.” Immediatament ho vaig enviar a un grup de whatsapp que el dia abans havíem estat discutint: jo argumentava que diversos mitjans internacionals s’havien posicionat a favor de Catalunya en el conflicte amb l’estat espanyol, i se’m va dir: “Sí, però només son periodistes”… què cony vol dir “només”? com si els polítics poguessin actuar absolutament d’esquena als estats d’opinió que recullen-fomenten els mitjans. Dons això, apel·lo a la seva porció de responsabilitat, gràcies.

Impecable en Bel: El Govern ens vol estalviar les bastonades perquè encara no sabem el que volem (paternalisme). El “Gobierno” empresona els Consellers perquè encara no saben el que volen ser (imperialisme). Ara “acaten” i el hamster ha dit PROU. Renuncieu a viure del Parlament i pot ser us creurem més endavant. Tots hem tingut parents a la presó, tots hem rebut garrotades, confiscació de béns, avis assassinats, discriminacions diverses, etc…, I ja hem dit que prou és massa.

Som comprensius i solidaris amb els perseguits per les seues idees i també amb els que n’abjuren o les matisen o se’n desdiuen. Tots entenem Galileo Galilei quan diu amb veu somorta Eppur si muove, perquè s’hi jugava el cap o la presó. En canvi ens esquincem la vestimenta perquè alguns dels presos polítics catalans han matisat o han atenuat la seua posició o vés a saber què amb l’objectiu d’eixir de la presó. La manca de llibertat, la situació més injusta i més denigrant per a l’ésser humà i, doncs, per als Jordis i per als consellers empresonats ha d’acabar i, donada la incapacitat de la societat catalana d’alliberar-los, se l’han de buscar ells mateixos. És la seua primera obligació: eixir de la presó.
En conseqüència, reclame per a ells i per als membres de la mesa del parlament l’eppur si muove que de grat acceptem per a Galileo.
Pel que fa al fet que el govern havia d’haver donat la possibilitat que el poble català defensara la República Catalana, crec que el senyor Bel ho diu molt clar. Amb el 50% més 1 vot independentista. és impossible implementar res, perquè amb aquest percentatge no es pot controlar el territori i perquè és massa eleveda l’oposició interna. Amb aquest percentatge seguir endavant amb la República és portar la gent a la massacre.
Observe que hi ha una crítica poc raonada a l’actuació del govern català i que es demana de manera poc elegant que donen explicacions i que facen autocrítica. D’acord, però no n’han de donar més que la resta de polítics, perquè tots els polítics han de retre comptes de la seua actuació davant dels seus electors i davant la societat que és la que els paga. A més, a qui veritablement se’ls ha d’exigir moltes explicacions és a l’estat espanyol que ha desfermat una violència fora mida contra el poble català, el seu govern legítim i les seues institucions.
Deixem-nos, doncs, de collonades contra el govern legítim, exigim als violents que cessen la violència i treballem perquè el 21 de desembre els partits independentistes recullen els dos milions i mig de vots independentistes.
Això és l’important ara. Després ja vindrà l’autocrítica.

Cal fer autocritica, per construir i aixecar-se i tornar-hi.
El 27 d’octubre no devia ser fàcil decidir de forma unitària i individual, que fer. Ara en perspectiva dels dies, molta gent matisa, argumenta i reflexiona sobre els fets. Que tot no serveixi per menystenir els fets i fins on hem arribat, que serveixi per contruïr nous camins.
Per mi, el que va passar té el següent sentit. El 1 d’octubre el govern va fer el impossible per posar urnes. El poble va respondre defensant-les i implicant-se. L’estat va reaccionar agressivament. El 27 d’octubre, el govern va traspassar al parlament l’assumpció dels resultats i proclamació de la República. Per dignitat, perquè malgrat no tenir suports internacionals, havia de dignificar els fets. No fent-la efectiva, per por a una reacció de l’estat que depasses el 1O, van reservar al poble, per sacrificar-se ells.

Les hores posteriors a la DUI les tornarem a viure tard o d’hora. Esperem que apresa aquesta lliçó, els nostres polítics ara si ho facin al 100%, sense recular, perque el poble, units com estem, estàvem preparats i ho tornarem a estar. Amenaçes apart, la realitat es que el nivell de violencia que podríen aplicar sería igual o inclús menor que la del 1-O. Tornar a atacar població indefensa després de guanyar el 21D i havent estat ja censurats per mitg mon, no faría sino regalar-nos el suport internacional que ens manca i el reconeixement massiu a la nostra Repùblica, per tant dis claus: Units mes que mai, i no permetem que els nostres polítics facin marxa enrere.

Trobo que la frase amb que encapçaleu l’editorial “”Els ex-consellers Josep Rull i Jordi Turull van demanar ahir al jutge de ser excarcerats, adduint que ja no són consellers de la Generalitat de Catalunya.”” és inexacta.
Dins el text de la notícia de la redacció no trobo enlloc que ells hagin afirmat davant del jutge (quan hi han comparegut?) que ja no formen part del Govern, sinó tant sols que el seu advocat argumenta que: ‘Els querellats actualment no ostenten cap càrrec en el govern de la Generalitat…” Cosa evident per a la jutgessa que se suposa que accepta la legalitat de l’article 155.

Jo tampoc no acabo d’entendre el per què de parar-ho tot. Ens ha deixat a tots en una indefensió absoluta, que és justament el que volíem evitar amb la proclamació de la República Catalana. Les eleccions del 155 no les controlem nosaltres sinó el govern de Madrid, i tots sabem que no s’aturen davant de res (ni tan sols la vida) per defensar els seus interessos, interessos que van totalment en contra dels de qualsevol que no sigui com ells. Així que toca rumiar. Amb urgència. No podem deixar que ens guanyin.

Aquesta via de reflexió crítica ens ha de servir i, ens servirà, per a la propera vegada, esperem que sigui la definitiva. Potser ho hauríem d’haver fet diferent, ara però, tota crítica ha de ser constructiva. El moment era molt delicat i cal no menystenir les amenaces que arribaven. D’aquesta nova situació hem de poder maximitzar els avantatges que puguem aconseguir. Se me’n acudeixen un parell. Tenim l’opció d’eixamplar la base sobiranista amb aquells que l’u d’octubre van veure i viure l’actuació violenta de l’estat espanyol i denunciar el greu retrocés, sí o si, en drets bàsics que representa continuar dins d’Espanya. Amb aquest discurs hi ha marge per convèncer més indecisos. També, com es comenta per les xarxes. El fet que l’estat hagi desmentit que la seva intenció era aplicar una repressió molt bestia amb possible vessament de sang, és un petit trumfo que tenim. Seguim!!

Perdoneu però em sembla poc encertat el to per parlar de la acceptació del 155 per poder sortir de la presó. Li podrem posar els adjectius que voldrem però, de fet, tots els que es presenten a aquestes eleccions i els que hi anirem a votar estarem acceptant (o acatant com diuen ells) el 155. Per tant, deixem-nos de fer el melindro i anem per feina. Veient el que tenim al damunt i el que encara està per venir hem d’aprofitar tot allò que poguem per afavorir els nostres interesos i deixar de fer el passarell.
Ah, i per cert. Estic d’acord amb en Bel que no s’hauria d’haver donat la Generalitat tant facilment, però veient com s’han comportat la majoria de directius, potser ens hem estalviat la vergonya de veure com es passaven al bandol del 155 per salvar el coll (i la cadira! ).

M’alegra molt que finalment el Director de Vilaweb assumeixi, arrel de les declaracions de Germà Bel i Clara Ponsati que “(…) la ciutadania estava i està més preparada per a defensar la República proclamada que no pas els seus dirigents.” No vull ser pedant, però això ja fa setmanes que molts ho anem dient i no calia, tot i que no està de més, que dues personalitats independentistes, un diputat i una consellera, ens ho haguessin de dir tan clar per finalment veure-ho. Hi havia prou elements per veure-ho clar des del dia 1-O i si s’hagués fet la lectura positiva de la reacció de la ciutadania, les coses s’haurien pogut fer altrament.

Amb tots els respectes envers el President, considero que la seva actitud de frenar per por de morts i ferits per la violència de l’Estat traspua victimisme i paternalisme. Victimisme, ja que deixem entendre a l’Estat que tan sols amb una mirada ens pot aturar; i paternalisme ja que els que estem disposats a sortir al carrer i defensar de manera no-violenta la República ja som prou grandets per mesurar el perill que això comporta i actuar en conseqüència. I la seva afirmació davant els diputats de JxS que ell no seria el President que portaria morts al carrer, il·lustra la moral de l’esclau que acaba assumint com a responsabilitat la que pertany a l’opressor.

I ara què ? Doncs em sembla que cal plantejar-se molt seriosament, per part de l’ANC, OC i CDR l’elaboració d’un Pla Nacional de Defensa No-violenta de la República, per activar-lo quan sigui el moment. Seria una manera molt honrosa de treure profit del desgavell en el que el no desenvolupament de la República ens ha subsumit.

Mai ho sabrem malgrat vam tenir indicis aproximats del que podria passar, (segons paraules de Lluís Llach recolzant les declaracions de Marta Rovira diu exactament, “Entenguérem que ja no es respectarien ni les vides”); el fet és que efectivament l’enardiment del poble va propulsar els fets polítics, però fins a un límit, el qual, no sabrem si va ser bo o va ser dolent. Segurament si haguéssim continuat fins al final, s’hagués provocat una situació de violència extrema. Tanmateix la violència hagués vingut sempre d’un costat no pas del nostre. Els fets, els haguessin aprofitat tot el sistema repressor, per embrutat amb tota seguretat el camí pacífic que vam iniciar fa deu anys, uns fets que possiblement ens haguessin perjudicat a l’hora de vendre un país capaç de controlar les situacions extremes, tal com ho vam fer els dies dels atemptats a les Rambles. Pensem per un moment, què és proclama oficialment la república, s’hissa la bandera espanyola de la Generalitat i del Parlament i és publica al DOGC; pel que sembla hi havia programada una operació conjunta de la policia nacional i guàrdia civil per assaltar tant el Parlament com la Generalitat; en aquesta situació els mossos es veien obligats a defensar tant el Parlament com la Generalitat, que hagués passat? S’haguessin rendit sense disparar cap tret. Per altre banda els dos milions i mig de persones que habitualment sortim a manifestar-nos, que haguéssim fet? Anar a defensar els edificis amb roses? El que si què crec, és que podríem entrar a reflexionar si aquests dos milions i mig de persones teníem instruccions clares del que havíem de fer en el moment de proclamar la república…..Controlar el territori per la majoria de la força democràtica! -gran frase Germà Bel-, i jo afegeixo, Govern i poble per una sinergia de sincronització revolucionaria! M’apunto al seminari. Tenim només un mes de classe serà qüestió d’aplicar-se.
Amb tot, vull deixar ben clar, que tenim un govern legítim al front del qual hi ha un president, i què serà el president i el govern que es constitueixi que a partir del dia 22 de desembre desplegarem la República Catalana.

Abans de proclamar-se la república jo vaig comentar que calia que per a preservar-la calia que hihagueren sis o set morts per a que alguns estats de l’ONU prengueren consciència i intervingueren aturant la violència. Em van fer una sèrie de trets alguns comentaristes. En vaig encertar-la al 50 %. La violència de l’estat colonial la tenim garantida, i ací l’encerte, però no la intervenció internacional, aquí és on vaig errar-la. Ara na Ponsantí i en Bel fan una reflexió setmanes després. Ara no valen eixes reflexions. Com tothom sap els estadistes hi veuen més lluny. Els economistes sempre ens expliquen què s’ha esdevingut a bou passat. Crec que tots dos són economistes. Doncs això. Com ara som on estem, només queda perseverar en el camí mamprès. Esgotar l’estat colonial. Vaja com aquella pel·lícula que no recorde el nom on el protagonista Paul Newman és a la presó i un grandàs també presoner l’infla a punyades però Newman tornava a aixecar-se del terra cada volta que l’oponent el tombava fins que el combat queda en taules i abandona la pelea el fort fastiguejat.

PS-1: estic amb els ministres de la República que en la seua declaració han renegat dels seus actes i idees. Com en tants altrees actes de fe de la Inquisició castellana. Res de 9.

N’aprove que vulguen eixir d’aquella càrcer estrangera i els repatriem el més aviat possible.

En són compatriotes capturats per l’exèrcit enemic i que cal que recuperem el més sans i estalvis. Res a retraure’ls. Com els capturats per Hitler en qualsevol camp d’extermini.

I això no té perquè posar en entredit el pla del Presiden de l República en l’exili KRLS. Açò és una guerra xiquets !

També és una guerra psicològica que qualsevol hi hauria d’haver fet. Des de Joan Coma de la CUP quan declarà a Madrid fins a qualsevol de la llista de les altres llistes republicanes com C. Forcadell. No han d’aconseguir afeblir-nos ni fer-nos discutir, doncs ens posen sempre en situació d’indefensió i un a un. Recordeu “l”eixemplide la Mata de Jonc” del Jurat de València Ramon Muntaner. No ens calen màrtirs sinó continuar persistint en que ells controlen el territori però no pas la gent en massa. Què és un territori sense la seua gent?

Com diria Julio Cortázar: “Un pont no és un pont mentre que per ell no passe una persona”.

El regne d’Espanya ha perdut un bon percentatge de la nostra gent i mai no la recuperarà…fins que el Franco de torn que governe a Espanya tinga la saviesa d’eixir-se’n amb el seu poder de la nostra terra.

PS-2: observeu com han estudiat el nostre creixement basat en la voluntat i l’estima, que el programa de la 1 de Javier Cárdenas, té un 60 % de casos sentimentals patits per gent catalana i resolts per les forces d’ocupació espanyoles. I ja sabem des d’on es dissenya aquest producte. Des d’una estructura d’estat com és la 1 de TVE.

Com diria Joan Fuster, la colonització espanyola o castellano-basca no haguera triomfat tant sense el col·laboracionisme entusiasta d’alguns éssers nascuts en aquesta terra.

Aconseguirem aixacar-nos tantes voltes com calguen com fa Paul Newman en la pel·li esmentada suara.

Per què no s’ha aceptat la previssio dels ciutadans que deiem fa dos mesos que l’Estat estava disposat a la guerra total?
Per què en canvi es fa cas del que diuen els politics a posteriori?.
Ens haguessim estalviat mooolts trangols perqué la gent s’hagués preparat mentalment. El nostre director ens asegurava aue tot anava bè donat que els que ho preveiem, no teniem cap motiu per ser “pessimistes” i hiperventilats.

El director Partal te la gran virtut d’engrescar i positivitzar els lectors però, parlant clar s’han acomplert molt poques de les seves previssions i totes les dels anomenats “pesimistes”.

Siguem mooolt més astuts i realistes des d ara. Potser encara podrem salvar la llibertat.

Bon article, com sempre.

Quan ja la violència de l’Estat Espanyol s’havia desfermat l’1-O i es plantejava la declaració d’independència recordo que vaig llegir molt un article d’en Vicent Partal titulat “Prepareu-vos per defensar la llibertat divendres al vespre” i que incloia un paràgraf importantíssim: “Si els Mossos obeeixen la Generalitat, guanyarem; i si els controla Rajoy, perdrem. Si els bancs actuen respectant la legalitat, guanyarem; i si continuen segrestant els nostres diners a les ordres del PP, perdrem… “. Recordo també que, quan algú em preguntava, em mostrava favorable a declarar la independencia (naturalment, perquè, per dignitat, després dels fets de l’1-O no ens podiem permetre fer-nos enrera) però també deia que esperava, i confiava, que el govern català tingués un pla tan bo com el que ens va permetre tenir urnes i paperetes l’1-O. Està clar ara que no teniem un pla prou bo i doncs, com havia anunciat uns dies abans en Partal, vam perdre la batalla, si no la guerra.

Quan es perd una batalla tan important, l’única manera de no perdre la guerra és mantenir la resistència activa, i això requereix lideratge. És per això que la marxa del President Puigdemont i un grapat de consellers a Brussel.les va ser una maniobra tan Intel.ligent, i per això també que l’Estat Espanyol vol no tan castigar com humiliar els vençuts: no és un moviment en absolut irracional, sinó dirigit a destruir l’autoestima dels vençuts a través del respecte als seus líders. Es requereix una fortalesa personal molt especial per a resistir aquesta pressió d’un estat coercitiu, i no se li pot exigir a ningú que la tingui. Tanmateix, i malauradament, els catalans avui, si és que volem ser independents algun cop, necessitem líders que tinguin aquesta fortalesa. El President Puigdemont ha demostrat tenir-la en prendre el risc de desobeïr l’ordre judicial i constituïr un govern a l’exili a Brussel.les a l’empara, de moment incerta, de la justícia belga. Els exconsellers Rull i Turull, malauradament, no han demostrat la mateixa fortalesa. No és una crítica, perquè estan sota condicions molt difícils, i cal agraïr-los sense reserves tot el treball que han fet abans pel sobiranisme– però en acceptar la humiliació calculada que els proposa la fiscalia no han fet cap favor a l’independentisme, i per tant seria lògic i coherent que ara fessin un pas al costat (si és que encara és possible) en comptes de presentar-se per a representar una llista independentista al Parlament de Catalunya.

Aquest tipus de “preparació” psicològica de la qual en fem esment també té les seves mancances pràctiques. Diguem-ho clar:quan es va a la guerra cal un exèrcit. Disciplina, ordre, i molta operativitat. La finalitat és guanyar més que perdre, sumar més que restar. Hi han molts tipus d’exèrcit i moltes estratègies possibles. Potser, fent cabòries com en Bel, sigui millor resistència que batallons a camp obert. I potser millor gandhi que eta. En tot cas, disciplina no vol dir no discutir, i sí esperar la decisió general comuna.

Sr. Partal, estan molt d’acord amb les declaracions que fa a l’entrevista el Sr. Bel i amb l’editorial de Vostè avui trobo que carrega molt sobre dos persones empresonades des fa temps i no tractades suaument, com sembla, i en canvi passa de puntetes amb el cas d’altres persones que no han entrat en preso, van ser tractats diferent desde justicia (si se’n pot dir) i estan en llista electoral
No se si es estrategia de defensa dels advocats o que es, en tot cas crec “o tots moros o tots cristians”.
No se com acabarem no voldria veura mort a cap membre de la meva familia i de policies a Catalunya, en aquests moments, n’hi ha molts. He lluitat i seguire lluitant com pugui per la independencia—-

Si bé és cert que el fet de participar a les eleccions ja implica acceptar tàcitament el 155, també cal recordar que van ser els partits a poc més de 24h de declarar la república que ja van començar a cridar a participar-hi. Aquells a qui no els sembla bé s’han trobat amb la disjuntiva que fer un boicot parcial no serveix de res i que més val no perdre la majoria. És a dir, s’hi han vist forçats per la predisposició dels partits i associacions, com del govern. Però jo no equipararia aquests acataments per part de qui està en situació de liderar i n’ha acceptat la responsabilitat presentant-se a unes eleccions amb un programa de govern, que qui no té més capacitat que restar un vot o bé fer costat al moviment malgrat estigui en desacord amb les decisions que s’han pres.

Pel que fa a la resistència que s’hauria d’haver fet, ja he dit molts cops que el govern i Puigdemont van prendre una decisió que, havent arribat on havíem arribat, ja no els corresponia. La gent havia decidit l’1O plantar cara i exercir la república, per tant no havia res a decidir. La decisió havia estat presa a consciència i no calia que ningú ens salvés de nosaltres mateixos.

Catalunya està essent humiliada per l’estat espanyol i la indignació que patim no l’havíem sentit mai. Ens han marcat un camí i el passem com si fóssim ases. Ja podem anar fent manifestacions, encenent els mòbils, concentracions a les places o representant presons com han fet a Vic, no servirà de res, no sortiran de la presó per més “performances” que fem. Això sí, nosaltres direm que som molts, que ens ha vist el món, que no hem trencat ni un vidre i que hem recollit els papers del terra … això no serveix de res. A Brussel·les serem molts i la premsa en parlarà amb admiració, sortirem per les televisions del món i no servirà de res. Necessitem guanyar aquestes eleccions imposades per més del 50%, necessitem que els polítics ens tractin amb respecte en aquesta campanya, que facin propostes clares per retornar al camí de la República, necessitem lideratges molt forts, necessitem les entitats ANC i Òmnium davant de tots. Ara ja no es pot tornar a marxar, això ho hem d’encarar definitivament, segurament rebrem, Gandhi va rebre molt, i si no hi estem disposats tornem a casa i que una altre generació ho intenti.

Tenim un problema que ens han creat els nostres: els Jordis i part del Govern no els ha capturat l’enemic sino que s’ha lliurat a l’enemic. Els Jordis abans de, però els poliítics ho han fet acabada de proclamar la República i justament a l’Estat que ens combat. Això és inacceptable.
No valen excuses de violència. Un estat estranger ens ha declarat la guerra i el nostre Estat Major es rendeix i es lliure sense combatre.
Aquesta és la qüestió, no hi valen paternalismes no ens han de protegirde res, nosaltres ja estem disposats. Ells no?
Es veu que no ho estan i a sobre ens deixen la tasca de treure’ls de la presó, perque per dignitat nostra i del país no ho podem permetre. Ens han creat un problema afegit als molts que ja tenim.
Bé, ja ho farem, però mentrestant no ploreu presoners, no acateu, sigueu dignes, feu vaga de fam, poseu-lis hi difícil, fugueu-vos – es l’obligació de tot presoner – i si de cas envieu missatges combatius i deixeu les ramploneries.
De violència ja n’hi ha i mes que n’hi haurà, som una República que lliuta per la seva supervivència. Els dirigents que no siguin capaços de lluitar que callin i se’n vagin a casa.

Salvador Aregall, compte!, que jo un dia vaig posar la paraula “performance” en un comentari, i em va caure de tot! A banda d’això, estic força d’acord. Però no del tot: les “performances” no servirien de res si volguessin adreçar-se als poders polítics, que son petris, miren només interessos econòmics i se’n riuen de Vies Catalanes, V’s, castells humans, somriures i tot tipus de manis netes i polides. Però no, s’adrecen sobretot a les opinions publiques mitjançant els mitjans de comunicació; i les opinions publiques influeixen i son influïdes al seu torn pels mitjans, i sobretot, la tercera part d’aquest triangle: els polítics, a més d’influir (o intentar-ho) sobre els mitjans, son també influïts per ells perquè son els missatgers de les opinions publiques que voten cada x temps. Es a dir, quan després de cada mani arribo a casa amb mal als peus, les lumbars i les cervicals, penso en això i se m’alleugereix el dolor.

Voldria aprofundir en les reflexió que fa en Vicent. No voldria pas fer un comentari que tanqui esperances ni que sigui una crítica a cap membre del govern, encara menys quan estan a la preso o exili.
Vicent diu molt bé: “Els fets demostren la primacia del carrer sobre la política”. Jo diria sobre una determinada política. El que hem de canviar, si es pot, és l’estratègia que ens ha dut en l’aparent atzucat. L’estratègia de la revolució dels somriures estava “basada” en passar de la legalitat neofranquista, amb una transició pacífica i democràtica, a la republicana pensant només en l’acció política. …i després el control del territori que quedava lluny.
Un pacifisme malentès. Una pacífica claudicació davant de cada cop repressiu, al revés dels que estavem al carrer l’1-O. Un pacifisme actiu és el que no es renuncia a res davant la violència de l’altre. Tot una lliçó per la qual que el govern no estava mentalitzat. Per això els represaliats no estan psicològicament preparats per resistir. El paternalisme n’és només la conseqüència. No és que fosin uns ingenus, és que volien obrir una via nova cap a la independència i pensaven doblegar l’Estat amb l’acció política de pactes amb la pressió del carrer. Això s’ha acabat.
L’avantatge és que estem amb les forces intactes, malgrat els danys. Ara ja sabem com les gasta l’Estat i què volem els ciutadans republicans. Ho hem demostrat al carrer, en les vagues, veurem com vénen els aconteixements, però hi haurà d’haver un relleu de components del govern. Un relleu que faci el 22-D allò que no ha fet ara. Preparar l’enfrontament, preparar-se i preparar-nos per una etapa més dura però del tot necessària. Cal trencar l’iniciativa del 155 i tornar-la a tenir nosaltres amb una nova estratègia que no és gens fàcil de canviar amb tant poc temps.
L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!!

No entenc tanta crítica a Rull i Turull; els membres de la mesa no són a la presó perquè el van acatar, tots els partits l´han acatat i nosaltres també. O no anem a unes eleccions autonòmiques imposades per Rajoy? Tot això si que té sentit, perquè ens ho agafem com un suposat referèndum que no hem tingut abans. Però la realitat és que son unes autonòmiques que formen part del 155. I ells no tenen el dret de dir que també les acaten, per quelcom tant comprensible com és sortir de la presó? Pel que fa a la lluita de la ciutadania el 27 octubre, és fàcil dir que nosaltres si que estàvem preparats, però voleu dir-me què haguéssim fet nosaltres contra 5 o 6 mil policies i guardia civils, i uns altres tants de l´exèrcit que ens hagéssin enviat, i sense garantíes que els mossos que no formen part de “mossos per la independència”, ens haguéssin fet costat? A tot això cal afegir el 50% de la gent que dés de dins no vol la independencia, i que no s´haguéssin quedat de braços plegats, almenys tots els que voten ciutadans i PP. De veritat algú creu que teniem tantes possibilitats de mantenir-nos ferms durant dues setmanes per fer efectiva la República? Jo crec que cap ni una, és més, potser la reacció a Europa aquest cop no hagués estat tant distant, però no al nostre favor, al contràri. La lectura dés de fora, és que fos pel que fós el referèdum no va comptar amb les garantíes que se li suposen a un referèndum d´aquestes característiques (que un territori es separi de l´Estat al que pertany). Crec que no hem de renunciar a la República ni un sol instant. Ens hem de mantenir ferms. Però ara que ja sabem com les gasta el Govern Espanyol, i lo freda i cínica que és Europa, hem de ser més intel.ligents i modificar l´estratègia. Guanyar les eleccions clarament. Treure els polítics i els Jordis de la presó. Mantenir un perfil baix durant uns mesos. Recuperar el control de les institucions. Convèncer a més indecisos. I finalment, donar el cop final, prèvia acumulació de complicitats clares a l´exterior. Ni un pas enrere, però deixem l´autocrítica per un altre moment, apleguem forces, i posem cap i fredor.

Estimat Pep. Crec que tens tota la raó amb el teu raonament, però mentre el llegia pensava entre d’altres en dues coses.
Per una banda, cal recordar que en Puigdemont des que va començar a exercir de President ha dit sempre que preferirà el no vessament de sang a una República.
Per l’altra, em fa pensar el que es diria si a hores d’ara hagués passat la massacre que Espanya estava anunciant des de temps enrere, i de la qual n’és perfectament capaç.
Catalunya no te força per lluitar contra l’odi d’un poble ni de la seva barbàrie. No tenim ni exèrcit ni ara com ara tampoc policia que ens pugui defensar. L’única força que tenim és la capacitat de no produir béns fins que Espanya entengui que no es pot governar un país on la majoria no l’accepta ni l’obeeix. Es pot fer això i es pot esperar que la cúpula de la Unió Europea canviï i deixant de governar-la els peperos, que ja ens han demostrat que el fet de ser europeus no els esmorteix el fet de ser tan feixistes com els d’aquí.
Per no tenir, no tenim a penes cap mitjà que sigui realment independentista, excepte el VilaWeb, amb el que la ruixada de propaganda feixista per alguns dissimulada i per d’altres a carn viva és constant i general.
En fi. Crec que l’única solució que tenim és la vaga general indefinida, sobretot en el cas molt probable de tupinada i de què el control del Parlament sigui de l’actual oposició, clarament anticatalana, com ens demostren cada dia ufanosament.
La nostra història va sempre molt lligada a les vagues, perquè és l’única força que els emprenya de debò i que els és letal. Si no ens poden espoliar, Espanya deixa d’existir, encara d’una forma més ràpida que amb la República.
L’ordre de la UE al Rajoy no és només convocar unes eleccions, sinó guanyar-les, pel que la tupinada, si no és que el poble vota en tromba i el vencedor és indiscutible, la tenim assegurada, i per molt evident que sigui la tupinada, la cúpula de la UE continuarà aplaudint com fins ara ho ha fet encara que li hagi costat tota la seva credibilitat democràtica.

Un cop ja feta l’autocrítica, no crec que serveixi de gaire especular sobre el que podria haver-se fet i no es va fer, i els seus hipotètics resultats. Si haguéssim resistit i encerclat les institucions els escenaris eren: violència i presa de les institucions per l’Estat Espanyol, l’Estat espanyol es rendia i implemenrtavem la independència o be s’entrava en una fase llarga d’inestabilitat on ells atacaven i nosaltres ens defensavem com podiem. Tothom pot pensar quin d’aquests era el més probable. Però el que de veritat importa és saber on som i què hem de fer a partir d’ara. No tenim ni República ni autogovern. Ens ho hem de tornar a guanyar el 21D i aleshores amb uns resultats bons a la ma i, aquests, sí reconeguts per tothom, exigir que s’implementin. La meva opció seria forçar un referèndum pactat i definitiu. Altres diran que prefereixen tornar a tirar pel dret. Discutim pros i contres amb intel.ligència a partir de l’experiència viscuda i de les forces reals que tinguem després de les eleccions.

Avui no us he llegit a tots, ho sento però és que llegeixo coses que em provoquen estupor. Tampic m’agrada l’editorial, com si un intrús haguera usurpat el teclat del Vicent.

No. El Govern no s’ha lliurat a l’enemic. Vosaltres us hi lliureu deixant-vos portar per aquests pensaments i paraules que escriviu. De què serveix tanta mani si ens ho carreguem tot després en la incapacitat de fer una lectura intel.ligent. Les manis són un capital que no pot ser abocat en el primer pou sense fons que ens situen estratègicament al pas; de fa tant que els nostres camins n’estan minats de pous…

Sincerament no entenc que tingueu aquesta espectativa ni exigència amb el Govern. El paternalisme en tot cas ho és per què us situeu en el pol oposat; en el mirall de l’adolescent.

Estem sencers. Ens volem vives, diuen els cupaires.

No veig que estiguem humiliats. Jo sento un orgull immens. Només m’humilia haver de compartir país amb catalans que justifiquen l’Estat i la seva llei podrida.

Em quedo amb el comentari de sota. El de laGemma R.

Reconec que no m’acabo d’acostumar a veure amb quina facilitat es critica (tan durament) aquests polítics, els nostres, els mateixos que han fet el que -perdoneu-me la crítica dura i aspra 🙂 -, segurament, molts dels que els ataquen no haurien gosat fer.

A més, ni tan sols es té en compte que els senyors Rull i Turull són de dretes, amb tot el que això implica. Evidentment, no ho dic per la crítica seriosa, argumentada i serena, sinó per l’altra. Ja m’enteneu. Sovint aquesta magnífica tribuna s’assembla a un xat de futbol.

Ahir, a l’entrevista al Sr. Bel vaig comentar que en una societat moderna, avançada, tan occidental (i catalana!), és molt difícil que la via de la violència armada pugui reeixir. Em refereixo a la possible defensa aguerrida que podríem haver fet en comptes de replegar-nos estratègicament. Podria passar, però és difícil. A més, davant d’un estat totalitari, mig feixista, has de tenir molta, molta força, i la veritat és que l’única que tenim és la de la tenacitat i la de les nostres conviccions democràtiques, i poca cosa més.

Tampoc no és que el camí pacífic cap a la llibertat sigui fàcil, ja ho anem veient, però si hi continuem insistint, si no reculem, estic convençut que ens en sortirem.

Fent i desfent aprèn l’aprenent.

Sense la guerra dels deu dies Eslovènia seria independent? És possible implementar la República catalana només amb vots i manifestacions, tenint en compte que la UE mira bàsicament pels seus interessos econòmics?

La vida és incerta per definició (mireu en Maza). Creieu que hi ha molts eslovens penedits que una fase del seu procés d’independència fos una guerra (amb tots els matisos que calgui). Hauria pogut justificar la cínica UE la utilització de l’exèrcit contra els catalans republicans? No hem dit sempre que justament l’únic que ells tenen és la por?

Potser sí que vam caure al xantatge emocional de la por.

És molt fàcil criticar la resposta personal de cadascú en el moment de donar el do de pit.

Aquest moment està condicionat per l’anàlisi a la que s’ha arribat des de la lectura tranquil.la dels llibres de història o els diaris que exposen la seva versió del dia a dia. Tot des d’una comfortable butaca davant d’una llar de foc crepitant.

Però també té molt a veure amb la feina (aquella promoció que depenia d’unes operacions a punt de tancar), els amics (aquell que necessitava un cop de mà després de la seva separació), la família (el fill que només s’adorm després del teu petó), i tú mateix que necessites l’escalf de la teva parella.

I molt a veure també amb la por. Molt humana I digna.

Estic convençut que aquell 27O es van creure totes les amenaces, de la mateixa manera que avui, amb fredor, jo, tots ells i tothom estiguem convençuts que no s’haguessin materialitzat, o que de ser-ho hagués estat la seva fi.

El problema esdevé quan ho fiem tot a una (o vàries, però poques), persona.

La força la tenim en el poble. En el recolzament mutu que tenim entre uns i altres.

Sempre que ens han volgut sotmetre s’han abraonat sobre persones amb nom i cognoms.
I s’han vist perduts quan darrera de cada personalitat han vist que en sortien deu a punt de prendre el relleu.

Permetem-nos defallir i plorar com a persones si som capaços d’anar tots plegats per assolir ela nostres anhels.

És ben cert que quan hom es troba empresonat pot fer el que cregui convenient per sortir-ne, més encara quan la causa de l’empresonament és totalment injusta i les querelles presentades abominables i fora de tota norma legal. Per això jo entenc que els consellers hagin dit que acaten la llei 155 perquè és evident que ells i tots nosaltres l’acatem, ja que estem sota el seu poder i per més manifestacions que fem, no desapareixerà com a mínim fins després de les eleccions del 21-D. Una altra cosa és que hi hagi una renúncia a fer cap altra activitat política que s’aparti de la legalitat espanyola. Llavors la pregunta és clara, com és que s’han posat en una llista electoral que el que vol és recuperar la República? Més encara quan estan a llocs que poden ser susceptibles de sortir diputats i per tant hauran de participar de les decisions del govern. Amb aquest gest fet públic, serà difícil de justificar davant la justícia espanyola si són tornats a ser citats pels seus tribunals.

També és evident que ara ja és bàsicament la ciutadania la que determina els fets més transcendentals del procés però també és innegable que hi ha dirigents i dirigents polítics i no tots actuen igual. Caldrà esperar esdeveniments però em fa l’efecte que no tots faran el mateix que els esmentats abans. Tot i això, vull deixar clar que és molt fàcil criticar als directament represaliats per la seva manca de valor i donar tota la força i valor únicament al paper del poble. Tampoc els diputats que no han estat implicats en cap procés, no tenen autoritat moral per criticar l’actitud dels qui estan patint en pròpia carn la salvatge repressió de l’estat. Pensem que molts d’aquests líders polítics, surtin o no de la presó, hauran d’encarar uns processos brutals que suposaran anys de presó, que només la República podrà evitar i que de moment no la tenim. Hem d’entendre aquestes situacions sense fer judicis de valor perquè des de fora i sense el perill que et puguin detenir, les raons de les actuacions es veuen d’una manera molt diferent que si estàs empresonat, amenaçat o exiliat.

A mi em fa la sensació que els que critiquen el govern per haver evitat la guerra no són del tot conscients de l’escenari.

Coneixent l’estat espanyol l’escenari que ens podríem trobar seria un munt de morts als carrers més acusacions de terrorisme contra els partits independentistes, il·legalització dels partits independentistes, de l’ANC i Omnium acusats de ser organitzacions terroristes i detencions de tots els periodistes que discutissin la versió oficial acusats d’apologia del terrorisme.

La táctica de l’estat és sempre la mateixa. Cometre ells el delicte i acusar la víctima. Ells eviten que l’agència del medicament vingui a Barcelona i acusen els catalans. Ells violen la llei i cometen un cop d’estat suspenent l’autonomia i acusen als catalans de rebelió. Ells violen la llei i els drets fonamentals donant ordres de que no es faci un referèndum i acusen els catalans de fer un referèndum ilegal….

Al govern espanyol no el podem guanyar mai resistint amb paciència la violència. Només podem guanyar de dues formes. O bé els agafem de sorpresa colpejant nosaltres primer i neutralitzant de cop totes les forces d’ocupació, o bé creem una situació política econòmica i social insostenible per Espanya, per la UE i sobre tot pels tenidors de deute espanyol.

Estimat Albert Miret, molts comentaris giren entorn de la correlació de forces, com molt bé en parles, això en determina l’estratègia que ha de ser pacífica atès l’estat tan agressiu i feixista. Però la determinació d’un poble unit no es poca cosa. Les revolucions comporten una selecció natural de les direccions polítiques que estan davant del procés. l’11-D en serà un moment de reflexió.
Estic d’acord que la vaga general és una eina formidable però hem de mesurar molt bé el sacrifici en funció dels guanys polítics. Salutacions

El primer paso para ganar el 21D , seria UNIDAD DE ACCION EN EL RELATO , juntense los independentistas de todo color y condicion y acuerden como explicar lo ocurrido con LA INFORMACION DISPONIBLE en estos momentos , pero dejando la puerta abierta a nuevos datos que la complementen .

Es muy dificil hacer ese analisis sin saber DE DONDE PROCEDIA EL BILLETE DE 500 EUROS con el que los terroristas pagaron en la estacion de servicio de la autopista de Tarragona … porque huele a FINANCION DEL CNI , el nº de serie aclararia origenes del dinero …y su paso por entidades bancarias , lo controla MONTORO .

Tambien es muy dificil hacer un analisis de lo ocurrido sin conocer los metodos de PUTIN (que si apoya la represion de Rajoy con su policia militar (guardia civil y policia armada) , metodos que utilizo contra CHECHENIA EN MOSCU …

EL ejemplo mas claro de la falta de INDEPES que han mamado la represion y que durante años han estado siendo solidarios con las victimas de ese ESTADO ESPAÑOL , lo vemos con solo dos ejemplos :

Lo que les estan haciendo a nuestros presos POLITICOS , se llama DISPERSION DE PRESOS POLITICOS , ampliamente conocida en el Pais Vasco , para aislarlos y perjudicar a las familias con el alejamiento de sus sociedades .

Los asesinatos del estado español que complementan la CREDIBILIDAD de las amenazas de Madrid contra los catalanes , van desde los asesinos pagados para matar a Santi Brouard pediatra , y a Josu Muguruza parlamentario en diferentes atentados… ASESINOS A SUELDO DEL ESTADO … un dia 20 N — ANIVERSARIO ANTEAYER – HASTA LOS MUERTOS DEL CARAJAL EN CEUTA en 2014 PROTEGIENDO LA FRONTERA SUR DE ESPAÑA …

LIBERTAD PRESOS POLITICOS , NO A LA DISPERSION

Benvolgut Vicent, sòc dels que cada dia espera la teva editorial, no com una forma fetitxisme si no com una manera d’aprendre i, alhora, de contrastar idees. Avui, però no veig clara l’associació que fas.
Per una banda treus el tema d’en Bel. Jo ho vaig escriure en diferents llocs el mateix dia 27O, encara amb la sang calenta. A més, vaig més enllà, acuso el govern, juntsxsi i l’ANC de no haver organitzat la resistència. Només en aquest context hagués estat creible la retirada del 28O, quan el govern hagués fet un recompte d’efectius i s’hagués adonat que perdríem.
Ara bé, no veig quina relació hi ha amb això d’acatar el 155.
1. Tenir gent vàlida i innocent tancada a la presó és una ignomínia intolerable. Dir una mentida per sortir-ne és la cosa més intel.ligent que es pot fer.
2. Al cap d’avall, si estem d’acord que hem desconnectat d’escanya, aleshores acatar les seves lleis quin valor té? Jo acato la constitució francesa, i què? A la primera de canvi els foto butifarra i “donde dije digo digo diego”
3. No cal alimentar l’estètica del martirologi, siguem pragmàtics i focalitzem els esforços allà on poden donar resultats.

Molt d’acord amb l’editorial i sens dubte amb en Germà Bel, em van encantar els seus comentaris i la manera d’analitzar el problema en que la Generalitat es va trovar des del moment que van decidir fer un referendum. Dit això, jo no crec en els màrtirs. No ens fan falta. Els empresonats que diguin el que calgui per sortir. Fem nosaltres el que calgui per avançar i procurem no tornar als mateixos errors que ja hem fet. Ningú pot dir que no sabem el que farà Espanya i els burocrates d’Europa.