La reedició de la ‘Història de La Vanguardia’, de Gaziel, arriba avui a les llibreries

Història de La Vanguardia (1881-1936) arriba avui a les llibreries. És un llibre important, que explica els orígens d’un dels diaris més decisius del país, escrit per Agustí Calvet, Gaziel (1887-1964), que en fou director de 1920 a 1936, però que va treballar-hi vint-i-dos anys, del 1914 al 1936. Gaziel va conèixer les misèries i les grandeses del diari per dins, i el retrat demolidor que en presenta va fer que durant anys, ara ja no, l’obra no es pogués ni esmentar a La Vanguardia. Era prohibit. El llibre, el va editar per primera vegada l’any 1971 Edicions Catalanes de París. Més de vint anys després, el 1994, Empúries el reedità. Ara és Eugènia Broggi, a l’Altra Editorial, qui torna a les llibreries una de les històries més ben escrites, crues, informades i punyents sobre el periodisme català, acompanyada d’un sòlid, pensat, divertit i profund pròleg d’Antonio Baños. De fet, Baños combrega amb una de les tesis centrals de Gaziel: el catalanisme ha badat amb La Vanguardia, i, per errors propis, l’ha deixada en mans espanyolistes. I contra això, Gaziel s’hi mostra tan dur com contra els Godó.

«Nasqué totalment aclaparat de tares físiques i morals. Era, en efecte, lleig, desnerit, de parlar embussat i sord com una perola; tenia enravenada una cama, que el feia coixejar i apuntalar-se amb un bastó, per no caure; i en els ulls recelosos i desconfiats, sotjant sempre enemics a qui escometre, se li feien uns tels que a penes li deixaven veure a quatre passes. En una paraula: una desferra d’home.» És així com Gaziel descriu Ramon Godó Lallana (1864-1931), el segon propietari del diari, l’home que va transformar el rotatiu que els fundadors –son pare, Carles Godó, i son oncle Bartomeu Godó– havien aixecat a final del segle XIX. L’home que convertí un diari provincià en una empresa que feia milions a cabassos el primer terç del segle XX. L’home que comprà maquinària nova, que nomenà director Sánchez Ortiz, un andalús que va dreçar un diari que no era òrgan de cap partit, però que sempre s’arrenglerava amb l’ordre establert, i que va introduir les esqueles a la portada, de manera que cobrava bones quantitats de diners als burgesos que es volien morir a primera plana. L’home que va fer passar el diari de 8 pàgines a 64, i que sota Gaziel va arribar als cent mil subscriptors, mentre la premsa catalanista quedava lligada políticament als partits i a les poques vendes.

Ramon Godó
Ramon Godó se’ns mostra com un home corcat pel seu anticatalanisme, que havia rebut l’herència no pas de son pare, sinó de sa mare, la basca Antonia Lallana. Ella s’hi sentia exiliada, a Catalunya; i ell, rebutjat. «Jo no recordo haver conegut ningú que odiés tant com ell el catalanisme i els catalanistes. Era un odi irracional i orb. Un odi de la sang –la tragèdia més fonda d’aquell home tràgic […]. Era un misantrop absolut, si us plau per força. Aïllat per les xacres, aïllat pel caràcter, aïllat pels milions, sense un trist company o un amic veritable. Tots els qui el voltaven ho feien exclusivament pel compte que els tenia. No posseïa cap cultura de cap mena, perquè la sordesa i la mala vista no li havien permès de fer-se’n una. Amb prou feines sabia de llegir, i el seu parlar enfarfegat el cansava. La conversa amb ell era esgotadora, perquè calia enraonar-li a crits, a cau d’orella […]. Feia una llàstima profunda, era un autèntic personatge de Dostoievski.»

Les pàgines dedicades a l’avi de l’actual propietari són realment intensíssimes, i les dedicades a l’empresa, també: «[La Vanguardia] era talment una fortalesa estranya enquistada al cor mateix de la capital de Catalunya com la Ciutadella ho havia estat en el seu flanc, després de Felip V.»

El llibre explica les tenses relacions de la propietat del diari amb els directors. Per exemple, el calvari viscut pel director que hi hagué abans de Gaziel, Miquel del Sants Oliver, l’home que va fitxar-lo i l’envià a fer de corresponsal a París durant la Primera Guerra Mundial. Gaziel era catalanista i aliadòfil, però els Godó eren espanyolistes i germanòfils. Doncs Miquel del Sants Oliver va lluitar pel seu corresponsal, que va mantenir quatre anys i, acabada la guerra, el va tenir de mà dreta seva a Barcelona. D’aquella posició estant, Gaziel va ser testimoni de la lluita sorda i ignorada d’Oliver per evitar que l’anticatalanisme de l’amo traspués massa. ‘Ningú no sap el meu calvari’, deia Miquel dels Sants Oliver, que cobrava un sou de director insuficient per a arribar a fi de mes, i per això havia de fer més feines. La tesi de Gaziel és que tots els directors de La Vanguardia, fins a ell, van acabar morint pobres i abandonats, mentre l’empresa guanyava milions i surava. Era la manera de tenir-los obedients. El calvari de Sants Oliver és dels que acabaren fatal, perquè als anys trenta Godó el va obligar a fer un editorial molt dur contra els catalanistes, i l’endemà alguns revoltats van presentar-se en bullanga a la porta del diari. L’amo, Ramon Godó, que vivia damunt el diari, va sortir al balcó brandant una pistola que sempre duia i l’encarà sense disparar a la multitud. Miquel dels Sants Oliver no va superar aquell incident i es va morir poc després. Aquesta lluita entre un director catalanista i un amo espanyolista recorre tot el llibre. I la miopia dels catalanistes de no voler entrar a La Vanguardia, també.

Miquel dels Sants Oliver
El llibre explica una de les tàctiques dels Godó: tenir tres directors en lloc d’un, que situaven en una famosa taula triangular. D’aquesta manera evitaven que cap director manés massa. Ezequiel Boixet i Alfred Opisso van acompanyar Miquel dels Sants Oliver, que de fet era qui manava. I amb la mort d’Oliver es va repetir la jugada, però amb quatre directors: Manuel Rodríguez Codolà, Josep Escofet i Dídac Priu van acompanyar Gaziel, que va fer el paper del director que mana, i que de mica en mica es va anar imposant, fins a ser director únic. Gaziel explica amb orgull la tasca com a director únic durant  tres anys (1933-1936): ‘Ja que hi ets, ara, a La Vanguardia, per què no proves, doncs, de transformar-la, de fer-ne un gran diari d’esperit català escrit en llengua castellana?’ Gaziel explica que va lluitar contra ‘les dretes monàrquiques, i el ram de l’aigua beneïda’, de dins La Vanguardia, però també contra la miopia de molts catalanistes, que no veien la importància de la premsa. Ni Cambó ni Prat de la Riba, per exemple, no van fer-li mai cas ni van veure la importància d’entrar al diari més llegit de Catalunya. Però al final Gaziel va aconseguir que Eugeni d’Ors, Josep Pijoan, Duran i Sanpere, Folch i Torres i Alexandre Planas eixamplessin ‘el cor encongit de tanta fullaraca rància’ de les plomes castellanes que dominaven el diari. Gaziel va implantar el rotogravat, que millorava les fotografies, i va comprar rotatives noves: «Quan jo vaig entrar-hi tirava de 60.000 a 80.000 exemplars. Quan me la prengueren de les mans, en tiraven de 200.000 a 250.000, i en ocasions sonades superà els 300.000. Ell [Ramon Godó] era l’amo absolut del diari; espiritualment, però, era cada vegada més obra meva.»

Carles Godó (1899-1987)
Carles Godó era fill de Ramon, i li succeí en la seva mort durant els anys trenta. Amb ell, Gaziel conviu durant la guerra. O, més ben dit, veu com el propietari l’abandona enmig de la guerra. ‘El nou comte Godó es va fer fonedís com una rata esporuguida’, diu Gaziel. Mentre el pare de l’amo actual del diari fugia amb els catalans de Burgos durant la guerra, a Barcelona s’hi quedava Gaziel. Però ho governava tot un soviet, car el diari fou pres pels anarquistes i els comunistes. Gaziel, això sí, visitava encara cada dia el seu diari, fins que el conseller de la Governació de la Generalitat, senyor España, el va salvar, perquè elements d’extrema esquerra el volien matar. És España qui el treu del país i l’envia a França. Des d’allà, ‘no vaig llegir ni un sol diari, català ni castellà, durant la guerra. No vaig escoltar ni un sol cop les ràdios fratricides. Quatre anys van passar sense que jo volgués saber res d’aquella tenebrosa barbàrie’. Acabada la guerra, Gaziel torna a l’Espanya franquista, per veure com Carles Godó testifica contra ell i el culpa de la deriva republicana del diari d’abans de la guerra. Veu com el règim hauria pogut acabar matant-lo amb l’ajuda dels Godó. I no és fins que el general Kindelán frena l’atac judicial, que Gaziel no es pot salvar dels atacs del seu amo.

Llibre dur, cru i contundent, Gaziel va escriure’l, segons les paraules de Lluís Foix –també director del diari molts anys més tard–, ‘molt enfadat i amb raó’. Tal com explica Gaziel mateix, va escriure el llibre ‘perquè el dia de demà, quan serà hora de reconstruir a fons la normalitat catalana, aquesta història del diari més important de Catalunya caldrà tenir-la ben present’.