01.06.2018 - 10:49
|
Actualització: 01.06.2018 - 12:34
La dreta espanyola ha trobat la manera d’estigmatitzar el nou govern de Pedro Sánchez, que anomena el ‘govern Frankenstein’. És així com s’hi va referir ahir Albert Rivera al congrés en el debat de la moció de censura, i és així com en parla, per exemple, el diari ABC a la portada, amb un titular que diu: ‘El PNB il·lumina Frankenstein i Rajoy no dimiteix.’ Així resolen en una sola paraula tot allò que volen dir: una cosa feta a còpia de pedaços (tots els grups de la cambra que sumaran els vots contra Rajoy), desafiant les lleis de la natura i que pot acabar essent tot un film de terror.
Així és com presenta avui la caiguda de Rajoy la premsa espanyola que ha anat acompanyant aquests últims temps la maniobra de la nova dreta representada en Ciutadans. L’estratègia consistia a fer caure Rajoy mitjançant unes eleccions avançades, amb la sentència del cas Gürtel de detonant; i la moció de censura que va presentar Pedro Sánchez havia de ser un pont per a arribar a aquest avançament electoral que, de moment, no ha arribat. Perquè el sí al pressupost de Rajoy del PNB no s’ha traduït en el sí a mantenir Rajoy al poder.
‘El caos tomba Rajoy’, titula La Razón, que diu que Sánchez ‘dibuixa un govern temerari’: el mateix concepte que fa servir El Mundo en el seu titular de portada: ‘Rajoy es nega a dimitir i facilita el govern temerari de Sánchez’
El titular de la portada d’El País no va tan carregat, però sí que retreu a Rajoy el fet de no haver dimitit per facilitar un avançament de les eleccions i evitar que Sánchez sigui president. ‘Rajoy refusa de dimitir per facilitar unes altres sortides de la crisi política.’
Els editorials reflecteixen també el malestar entre els partits del bloc del 155 pel desenllaç que ha tingut la moció de censura. El País i El Mundo coincideixen pràcticament en tot: critiquen Rajoy, que acusen de no haver permès de precipitar unes eleccions amb l’esperança que les guanyés Albert Rivera, catapultat pels grans mitjans espanyols i per (gairebé) totes les enquestes.
Diu El País que tant ell com Pedro Sánchez són responsables d’una situació que el diari veu preocupant. ‘Els dirigents dels dos partits que han governat la democràcia mostren que no tenen confiança en si mateixos ni en els seus votants perquè renovin el suport que temps enrere els van donar […]. Assistim, en realitat, al duel entre dos polítics sense futur; a l’últim impuls, potser, de dos dirigents de dos partits que s’agafen desesperadament l’un amb l’altre contra el vent que els arrossega.’
Allò que més espanta El País és la voluntat expressada de ‘dialogar’ (només això, sense cap concreció ni compromís) amb l’independentisme: ‘Encara preocupa més si és possible el desig expressat pel candidat de ‘bastir ponts’ i ‘dialogar’ amb les forces independentistes catalanes quan se sap que aquest diàleg –com va deixar molt clar Tardà i va ratificar després Iglesias– només pot ser sobre el com i el quan es farà una consulta sobre la independència de Catalunya.’
I El Mundo: ‘Calia apel·lar al sentit d’estat del líder del Partit Popular, el qual, si més no com a últim servei a la nació i per patriotisme –un valor tan en desús com digne dels millors servidors públics–, havia d’haver assumit que aquest temps polític ha conclòs i haver presentat la renúncia al càrrec. S’hauria desactivat així la votació amb què aquest migdia conclou la moció de censura, en què Podem i les formacions sobiranistes ja han anunciat que donaran suport a Sánchez. I estaríem en un escenari que ens conduiria aviat a unes eleccions, avui més necessàries que mai.’
En canvi, La Razón fa pinya amb Rajoy, li disculpa no haver dimitit. ‘Rajoy hauria pogut dimitir i blocar la moció, tal com es va rumorejar, però no era aquesta la qüestió. No és res més que un intent dels socis de Sánchez de dissimular la seva enorme responsabilitat de convertir en president algú que no ha guanyat cap elecció i que ha portat el PSOE al seu nivell més baix […]. Rajoy no es mereixia aquest final. I no solament per la part personal, sinó per haver d’assistir a l’escena de veure com el PSOE rebia el vot dels partits independentistes, inclosos els pro-etarres de Bildu, com tots van repetir el mateix discurs i, sobretot, com Sánchez destrossava el pacte constitucional a Catalunya per a aconseguir el suport dels partits independentistes que van protagonitzar un autèntic cop d’estat a la legalitat.’
Aquesta tensió, aquesta agror expressada per aquests diaris reflecteix la batussa que s’ha vist al congrés espanyol ahir i avui entre els partits del 155. El bloc del tripartit que va pactar la suspensió de l’autonomia de Catalunya s’ha esberlat –amb baralles entre partits–, cosa que aboca la situació política a una incertesa i inestabilitat perllongades.
