12.07.2018 - 22:00
‘Sempre que rebis una carta d’un presoner, assegura’t que li la respons. […] Escriu-los. No saps què signifiquen les cartes per a algú que és a la presó. I no et pots ni imaginar què han de fer simplement per aconseguir un segell.’ Era un consell de l’escriptora Nikki Giovanni a l’escriptora Tayari Jones, qui ho recorda en un article a propòsit de la publicació del llibre de cartes inèdites de Nelson Mandela des de la presó. La frase se’m posa malament, alguna cosa semblant a la culpa grata l’estómac amb les ungles. I justament, Jones continua: ‘Vaig arrugar el front, confosa però també una mica culpable. Havia rebut unes quantes cartes amb remitent de la presó que no havia respost.’ I una veu que hi insisteix: Escriu-los. El títol i el subtítol de l’article són prou eloqüents: ‘Allò que Mandela va perdre. Les cartes des de la presó del lluitador sud-africà per la llibertat ens recorden que la separació de les famílies és la màxima expressió del poder de l’estat.’ El paral·lelisme és automàtic i inevitable. Amb Mandela, amb la incomoditat de la culpa, amb les estratègies dels estats, amb la convivència amb la repressió, amb la força dels presoners polítics.
Per més a prop de casa que els hagin portat. Avui que encara s’aguanta menys la mentida que els empresona. Mentre els tinguin tancats entre barrots, continuaran essent els ostatges que paguen el preu més alt de tots els qui lluiten. Ara mateix, per mi, són la raó primera per a anar saltant obstacles fins a la República final. Perquè mira que alguns dies n’hi ha per a tirar el barret al foc, dispenseu-me la debilitat temporal i intermitent. Però em nego a creure que són tancats debades. I més enllà dels presoners, tots els qui han rebut l’acarnissament d’unes institucions que s’allunyen a pas de gegant de qualsevol cosa semblant a una democràcia. Si és que, ben mirat, mai s’hi van arribar a atansar.
Hi ha sectors del moviment independentista que estan bregats amb la repressió, amb els empresonaments, les citacions, la persecució judicial, els fitxers policials il·legals i tot el conglomerat d’unes claveres el tuf de les quals ja no es pot amagar ni amb tots els mistos. Ja saben què és conviure-hi, i fer-ho sense deixar de banda les causes per les quals es trenquen la cara. Més ben dit, fent-ho al marge. Dos camins paral·lels, per als quals cal entrenament, sense que l’un entorpeixi l’altre. Així de dur.
Afrontar la repressió, tenir totes les eines per a combatre-la amb la consciència permanent de no normalitzar unes situacions que no ho són, de normals. Que no trobem mai normal que hi hagi set homes i dues dones tancats a la presó per haver defensat la democràcia, que hi hagi exiliats per haver estat fidels a la voluntat manifestada a les urnes, per cantar cançons, que hi hagi una Tamara reclosa que no pugui visitar la mare mentre els ultres campen i agredeixen impunement, que hi hagi periodistes censurats, agredits, silenciats, que hi hagi mestres assenyalats, que hi hagi por de dir, a seques.
I paral·lelament a aquest esforç continu, diari, constant, de denunciar la repressió, de no normalitzar-la, de batallar-hi en contra dia i nit, hi ha la batalla també constant per la República, per recuperar (mantenir?, consolidar?, afermar?) la sobirania. Fa massa anys que l’Ovidi cantava allò de ‘ja no ens alimenten molles’ per anar ara a pidolar-ne. El govern del PSOE farà com ha fet sempre, però a hores d’ara ja hauríem de conèixer la pell de xai amb què es cobreix. Molts anys viscuts i patits. I en la memòria recent, encara calenta, un primer d’octubre que tampoc no va ser debades. El cansament és evident entre molts que contemplem estupefactes com es torna als gestos, als símbols, com es recula davant els nostres ulls, per sobre de la tardor que ens va trasbalsar les vides.
He pres una decisió: esperaré a la presentació del full de ruta del president Quim Torra anunciada per al setembre, per molt que aquests dies massa coses em facin aixecar nerviosa de la cadira. Però això i prou. No veig cap més camí que no sigui el de plantar cara a l’estat espanyol i les seves institucions, el de fer valer la sobirania i acabar allò que vam començar. Que qui es disfressava era un llop. Aleshores farem tots els gots de ratafia. I, mentrestant, des de l’estiu plàcid dels afortunats, escriurem a la presó.
