07.07.2016 - 22:00
|
Actualització: 08.07.2016 - 08:10
[Aquest article de Jordi Vendrell va ser publicat el 10 de febrer de 1988. Vendrell va morir el 8 de juliol de 2001, avui fa quinze anys. VilaWeb considera que la millor manera de retre-li homenatge és escoltar les seves paraules, sobre el mitjà que estimava.]
«La passa moderna és la ‘depre’, o així ho sembla. Molt sovint se sent a dir que tal o qual personatge ha fet una depressió. Mai no s’havia sentit dir tan sovint. L’altre dia, però, me’n van explicar una de bona, inesperada.
Resulta que l’agutzil d’un poblet estava, per diversos motius –bàsicament greus desgràcies familiars– absolutament deprimit. No reaccionava per res. Feia llit i cada cop estava més malament. La fisiologia col·laborava, per omissió, en el mal estat general. El cas era greu.
Vora del llit hi tenia un aparell de ràdio. Un dia, casualment, va escoltar un programa que el va interessar. No de manera conscient encara, però l’endemà a la mateixa hora el va tornar a sintonitzar. I així uns quants dies.
Els metges i familiars varen veure que el malalt reaccionava, canviava. Cada dia escoltava el programa de ràdio. El divertia, l’interessava. No se’n perdia cap. De mica en mica li tornaven les ganes de viure.
Finalment el malalt va reaccionar i, com acostuma a passar en aquests casos, se’n va sortir. La depressió va acabar essent un mal record. Gràcies a la ràdio.
Tal com ell mateix explica, el fet que el va fer sortir del fosc pou de la depressió va ser precisament la possibilitat de connectar cada dia amb el programa de ràdio descobert, afortunadament, del llit estant.
El problema dels estats depressius, per sortir-se’n, és sovint de trobar estímuls suficients per reaccionar, per tirar endavant. En aquest sentit qualsevol cosa va bé, mentre funcioni. Mai no havia sentit dir que això ho pogués provocar un programa de ràdio.
I de fet, ben mirat, és ben plausible. La ràdio no necessita cap esforç per escoltar-la, ni tan sols demana la màxima atenció. Ideal per a estats depressius. Per això, suposo, hi ha tants programes tipus ploraner o de companyia al solitari anònim. Ara caldrà introduir-hi elements antidepressius. Però quins son aquests elements?
Poc ho sé pas. Però si la cosa se sabés i les emissores decidissin tenir cadascuna un programet antidepressiu, les vendes d’ansiolítics i altres fàrmacs davallarien de valent. També les visites a l’especialista. La ràdio, doncs, podria col·laborar decisivament a la bona salut mental pública.
La sorpresa que provoca aquesta peculiar historia és notable. Potser que els especialistes ho estudiessin un xic, això. El problema i la sort alhora, però, és que la ràdio és de franc. No sé si els faria gaire gràcia als especialistes d’aquest estil de malalties que la curació pugui ser provocada, o si més no estimulada, d’una manera tan simple; se suposa que sí. La ràdio és un miracle inesperat.
A més, el programa que va fer reaccionar el nostre agutzil era ‘El mínim esforç’. Mal m’està el dir-ho. I no em demanin el perquè. No ho sé.»
