La ràbia bona

Mantenir la calma no serveix, però tenim la ràbia.

Si heu de seguir llegint, traieu-li a ràbia totes les connotacions negatives que se us hi han anat acumulant durant tants anys; jo m’hi he estat un temps, però finalment m’ha quedat una ràbia neta, pura, brillant, esmolada i útil. Una ràbia per penjar-me-la a la solapa i mostrar-la a tothom qui em miri: «Veus? Aquesta és la meva ràbia, ja no l’amago, ara la vull fer servir.» «Així, estàs enfadada?», us diran. Molts no us entendran, però tindreu la ràbia, l’agafareu amb les dues mans i creureu en la seva força, sobretot si mireu les solapes dels qui ja han fet el mateix exercici que vosaltres.

Abans la controlàvem, aquesta ràbia: ens deien «calma» i envermellíem mentre tornàvem a amagar la ràbia portes endins; ens desfogàvem a casa, finestres tancades, només els nostres més íntims ens sentien rondinar, i després sortíem al carrer com si res, a resistir fins a la propera envestida. Sovint la que ens envestia era la ràbia dels altres, una de bruta, descontrolada i inútil que miràvem de combatre amb calma fins que ja no podíem més i tornàvem cap al cau a domesticar la nostra ràbia ferida i embrutida.

És que miràvem la ràbia pel costat equivocat. És que atorgàvem a la calma uns poders que no té quan hi ha ràbies diferents en joc, quan no tothom entén el mateix per cada paraula que surt al diccionari. La ràbia té un costat bo, «la ràbia té una llarga història de propiciar canvis positius», diu l’escriptora nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie al seu llibret ‘Tothom hauria de ser feminista’. La ràbia pot provocar canvis, per això ens demanaven calma. Ens deien «calma» per dir-nos «calla», el ball d’una lletra, i amb la ràbia ferida, amb aquell sentiment de culpa que duem enganxat a la pell, ens calmàvem i callàvem.

Ara la ràbia ja no pot callar. És una ràbia neta, és una ràbia bona, l’hem mirada als ulls i sabem que serveix, ens hem vist al mirall i ens ha agradat com ens llueix a la solapa. Sortim al carrer enrabiats de bona manera i cada solapa enrabiada que veiem ens omple el cor de calma de la de veritat i el cap de ràbia bona.

La ràbia bona ens uneix i estem aprenent a mostrar-la, perquè els que encara l’amaguen puguin mirar-se-la pel costat positiu i fer-se’n una agulla de pit com la nostra. La calma és l’objectiu, però una calma que no sigui un silenci imposat perquè la nostra ràbia molesta a qui fa callar per imposar-nos la seva. Perquè el que volen fer callar no és la ràbia, és el canvi, qualsevol canvi. Tots els canvis han vingut gràcies a ràbies que no han volgut, que no han pogut, callar més temps. Els que us diuen «calma» us demanen que no us mogueu, que no parleu, que no feu soroll, que tot es quedi tal com està.

Però el terra tremola, ho sentiu?, són les ràbies bones de tots els que s’han reconegut al carrer, piquen de peus tots alhora, sacsegen el món per canviar-lo, perquè la calma de veritat sigui possible. Perquè tot i que és ràbia bona no deixa de ser ràbia, i no estem avesats a treure-la a passejar gaire sovint, som més de callar, d’entomar els crits de calma amb el cap acotat.

I com que no hi estem avesats, no sabem que la ràbia bona, un cop te la treus de la solapa, t’hi deixa una marca, un forat petit com el que fa una agulla, que no se’n va, que es queda per si mai et tornen a demanar calma perquè et volen callada. Mirem les solapes de la gent i si no tenen ni ràbia ni forat, ajudem-los a netejar la seva ràbia bruta i amagada, ensenyem-los a no callar. Que mantenir la calma no serveix, la calma no es manté, la calma es construeix.