La Queency: “Ens falten victòries”

Els joves que tenen entre divuit i vint-i-nou anys comencen ara el seu projecte vital en plena pandèmia de la covid-19, i la crisi econòmica posterior. Quan eren nens o adolescents va esclatar la crisi del 2008. A la vegada són també els que han viscut el procés polític independentista, i han vist l’exili i la presó que se n’han derivat. Aquests joves tenen una mirada i una actitud marcades pel paisatge, però també per l’edat. VilaWeb ha volgut conèixer alguns d’aquests joves i avui presenta el testimoni de Francina Gorina (1997), la Queency, cantant de música urbana, qui en plena pandèmia ha acabat la carrera de sociologia, ha trobat feina i s’ha independitzat. VilaWeb la va anar a veure dimecres passat a Terrassa, ciutat on viu. I aquest és el seu testimoni transcrit i editat en primera persona.

“L’any 2008 va haver-hi una crisi i la recordo perfectament: el meu pare es va quedar sense feina. Treballava en una fàbrica i el van fer fora. Jo tenia nou anys. El pare va muntar una empresa: l’empresa són ell i la meva mare. Netegen pàrquings i en fan la gestió. Jo em dic Francina Gorina Martínez, però de fet és Martinas. A l’època de Franco ens van obligar a canviar el cognom de Martinas a Martínez. Ara el tiet intenta canviar-lo un altre cop. Molta burocràcia. Els Gorina han nascut a Terrassa: pares, avis. Els besavis a Cadis. I els Martinas venen tots d’aquí.

Vaig anar a l’escola pública La Roda, al barri de Sant Pere Nord de Terrassa. Després a l’institut Montserrat Roig i finalment a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Vaig començar economia. Havia anat al Seminari Taifa i uns altres seminaris d’economia crítica. Per això vaig començar aquesta carrera. Però a la UAB van esmentar Karl Marx un cop. Un sol cop en un any! Ho vaig deixar. He militat a l’Assemblea Estudiants de Terrassa (AET), Arran i Assemblees de Facultat. Però també ho vaig deixar. Ja no hi milito. La meva segona opció va ser estudiar sociologia. Sí, tinc la carrera de sociologia. L’he acabada en plena pandèmia. El març ens van enviar un correu electrònic. ‘Un mes de vacances’, vaig pensar. I ja no hi vaig tornar. Tenia tres assignatures pendents, que vam aprovar fent treballs. Vam acabar la carrera el mes de juny, en plena covid, i sense veure ningú.

Ara treballo de mossa de magatzem a Amazon, a Barberà del Vallès. Fa tres setmanes que hi sóc. Fem distribució de paquets: els agrupem en palets i camions per adreces. Està més o menys robotitzat, però on sóc jo hi ha ben bé uns dos-cents treballadors a cada torn. La majoria dels meus amics de la UAB treballen a magatzems a Rubí i Sabadell. En són plens, d’universitaris amb carrera. On jo sóc, a Amazon, un company és pilot d’avió: es va quedar sense feina. Un altre té la carrera de medicina. I allà el tens. És una bogeria. És una feina física i m’agrada que les dones no facin feines diferents de la resta, m’agrada. Jo venia de cobrar sis euros l’hora fent d’administrativa en un gimnàs. Ara cobro més. Per tant, contenta.

Les meves expectatives eren acabar la carrera i marxar. Viatjar. Perquè he viatjat molt poquet: no he sortit d’Europa. França, Itàlia, Portugal, Països Baixos. El meu objectiu era anar a Cuba. Al Carib. La cultura cubana sempre m’ha interessat molt. Però vaig veure que no podria ser. Per tant, em vaig quedar aquí. Per això, després del darrer confinament, em vaig independitzar i vaig anar a viure amb dos amics. Vivim en un pis a Terrassa. Un treballa de monitor de menjador i l’altre en un magatzem i en una fàbrica. Molt precari tot. La majoria dels meus amics han estudiat, tenen carrera, però cap d’ells no treballa d’allò que ha estudiat.

Jo per ara ho dono per perdut, això de treballar de sociòloga. No m’imagino per a res treballant-hi. Hi estaria encantada. Però no hi ha feina. Jo no conec ningú del meu curs que hagi trobat feina de sociòleg. Que jo conegui, cap. Abans ja era difícil. Però ara veig que m’ho han tret tot. Com a jove, la meva vida ara és una merda. No puc fer les coses d’abans. I si les fem, ve la policia i et multa. Buscar parella, per exemple, ara és un drama. Des de la covid-19 està cardada, la cosa. Tampoc no en tinc ganes. Els meus amics se serveixen de Tinder. Jo no. Molt banal, ho trobo. Trobo molt a faltar les festes, veure gent, socialitzar.

Veig que el confinament nocturn és un atac directe als joves. Les entrompades al carrer ja estaven prohibides. Ara fan el confinament dient que així no les farem.  Tampoc no les podíem fer abans, oi? No entenc molt bé per on van els trets. Al meu voltant veig molta marihuana. Tothom en fuma. I droga més dura, com ara MDMA, però només quan van de festa i prou. I cocaïna. Molta cocaïna. Jo no en prenc. Ni tan sols fumo, mira què et dic. Però tots els meus amics fumen tabac d’enrotllar. Tots menys jo.

Faig música urbana. Sóc la Queency (Spotify, Twitter, Youtube). Em ve dels amics, aquesta música, sobretot d’homes. Vaig veure que hi havia poques dones que ho fessin. Els joves de classe obrera com jo, la cultura urbana és la que tenim a prop. I el boom que hi ha hagut és gràcies als materials per a fer música, que són barats. ‘Sóc el Pussy Roig dels Països Catalans. Ha!’ Això és d’una cançó meva. Pussy es fa servir molt. Sóc independentista i crec en els Països Catalans. ‘Tu vols pussy. Jo el tinc d’oferta’. Aquesta també. Són bromes. I et dic una cosa: jo cosificaré el meu cos tant com vulgui. Per això és meu. Que em vingui un paio a dir-me que no em cosifiqui: això sí que és masclista.

Jo sempre havia treballat amb homes, del videoclip a la producció, i veia que em faltava presència femenina. Ara som un grup que es diu El pecado, un col·lectiu de dones artistes. No mixt. Tot dones. I fèiem actuacions. Som jo, la Xoni dels Pirineus, la Catalana, i molta altra gent de la meva edat. La més gran és la Cooba, que en té vint-i-cinc. No et faré un concert amb els cinc temes que tinc jo. La Xoni en té cinc més. Jo abans cantava en castellà, i ara ho faig en català. Tenia una lletra que es diu Urquinaona, que vaig fer durant la minirevolució que va haver-hi a l’octubre. Diu així: ‘Pa’ la barricada mami. Estamos todos calientes. Desde pijas, antifas y raxes. Yo la conocí en la barricada. Prendiendo fuego como si nada. Defendiendo al pueblo y yo anonadada. Estaba rebelada y vaya mirada. Estaba rebelada y vaya mirada. Esto es autodefensa. No te creas la prensa. Baja al barrio y protesta. Catalunya crema. Te juro que compensa. Las pibas en la trinchera. Only en la cama somos violentas. Mi baby sí que es perversa.’

No crec que visquem en una democràcia, no. Però una de les poques coses bones que tenim és votar. No tothom. Hi ha gent que viu aquí i no pot fer-ho. Jo sí que puc. Per tant votaré, sí. És un recurs que si no el fem servir… Els joves veiem que per molt que ens rebotem el resultat és la presó o l’exili. Et multen. Et peguen. Ens falten victòries. Si no, és decepció rere decepció. No veig resultats reals. Això et crema. I t’ho dic jo, que estic mínimament polititzada. Però els que no, no van ni a les manifestacions. Jo m’informo per TV3 i per Twitter, diaris locals de Terrassa. I a vosaltres també us llegeixo. I no és per fer la pilota. El mòbil? Els meus pares sí que estan tot el dia amb el mòbil. Com jo.

Sóc força positiva. La vida és una merda, ara mateix: però l’estiu que ve serà diferent. El dia que s’acabi la pandèmia, ho tinc claríssim, aniré a una discoteca plena de gent. Ho necessito. Necessito molt socialitzar. Pensa que jo no m’he apropat encara a la meva àvia com cal. L’he vista a metres de distància. I sense tocar-nos. Fa mesos que dura. La germana de la meva àvia ha mort a gairebé noranta anys. I sí, tinc amics que han passat la covid-19. De vint-i-pocs anys. I l’han passada. Lleu, però els joves també la passem.”