La putrefacció com a matèria literària

Per primera vegada, la presentació a Barcelona dels Premis Literaris Ciutat de Gandia, compta amb els màxims responsables culturals de Gandia. D’aquesta manera, la conferència de premsa del matí i la presentació pública dels llibres premiats a la tarda, han estat encapçalats per Joan Muñoz, regidor de cultura, i Àlvar Garcia, director de l’Institut municipal d’arxius i biblioteques i responsable dels premis. Aquest és un fet més que contribueix a trencar les fronteres invisibles de tot el país, de reforçar la unitat lingüística i de donar visibilitat a uns premis que, sovint, pel fet de no ser del principat, no tenen la repercussió que caldria.

Així ho ha fet notar l’editor Jordi Cornudella, que en la presentació a la premsa no ha deixat de dir que els infants havien de conèixer Gandia, perquè és una de les ciutats més importants que tenim: a Gandia va néixer Ausiàs March i Joanot Martorell, dos dels més grans de les lletres catalanes, i comparteix a mitges amb València un altre nom literari il·lustre, Roís de Corella.

Per la seva banda, Àlvar Garcia ha recordat l’inici del premi, l’any 1959, impulsat per Joan Fuster, amb un jurat de luxe, amb Salvador Espriu i l’editor Josep M. Castellet. És des d’aquell any fundacional que edita els premis Edicions 62. La primera edició, que va atorgar el premi de poesia en castellà a Juan Goytisolo i el de poesia en català a Joan Oliver – Pere IV, commemorava els sis-cents anys del naixement d’Ausiàs March. Àlvar Garcia ha fet un recorregut per les diverses èpoques del premi i ha posat l’accent en el fet que Gandia i la seva comarca, la Safor, és territori literari des de l’època medieval i fins avui, i que Gandia és una ciutat literària per excel·lència. A més, ha recordat el compromís i l’impuls d’escriptors com Ignasi Mora i Josep Piera per tirar endavant aquests premis literaris.

Els premis Ciutat de Gandia atorguen actualment dos premis literaris en llengua catalana: el Joanot Martorell de narrativa i l’Ausiàs March de poesia, tots dos publicats per Edicions 62. Enguany han estat atorgats a Ponç Puigdevall per Il·lusions elementals (Joanot Martorell) i Dolors Miquel per El guant de plàstic rosa (Ausiàs March).

La commoció dels poemes de Dolors Miquel

Dolors Miquel no ha estat present en l’acte a causa d’una grip. En el seu lloc, Jordi Cornudella, poeta, editor i membre del jurat, ha parlat d’aquesta obra, que diu és una de les que es recordaran i marcarà la trajectòria poètica de Dolors Miquel. Més enllà de la riquesa formal, el llibre té la capacitat d’emocionar i de commocionar, ha dit Cornudella. I també: ‘Dolors Miquel afronta el tema de la mort en termes que fan pensar en la retòrica imatgista del barroc, amb la idea de la dissolució de la carn i les repercussions emocionals i socials que això té. Alhora, el llibre té un segon argument on hi ha la vivència de la mort d’una relació amorosa.

Cornudella ha resumit l’obra a partir dels dos epígrafs que ha posat la poetessa a l’inici del llibre. Oferim el primer:

«La Vida li va dir a la Mort que per què la necessitava per viure.

I la Mort li va dir a la Vida que per què la necessitava per morir.»

La vida de supervivència dels indigents de Ponç Puigdevall

Entre l’obra de Dolors Miquel i la de Ponç Puigdevall hi ha, curiosament, uns fils invisibles que les connecten. Puigdevall, al seu torn, ha dit que la seva novel·la, Il·lusions elementals, es podia resumir invertint l’epígraf de la Dolors Miquel, perquè la novel·la de Puigdevall tracta de la indigència, d’un escriptor que no pot escriure i en la seva caiguda lliure acaba vivint com un indigent i entre ells.

«La Mort li va dir a la Vida que per què la necessitava per viure.

I la Vida li va dir a la Mort que per què la necessitava per morir.»

Un altre fil que lliga les dues obres premiades també l’ha fet notar Puigdevall i és l’agraïment que Dolors Miquel li dedica entre els agraïments, al final del llibre. Diu: «A Ponç Puigdevall, que fou el primer a parlar-me de la putrefacció com a material literari.»

Ponç Puigdevall ha explicat que des del seu primer llibre fins a l’actual, el món de la indigència ha estat un tema recurrent. S’ha preguntat en veu alta d’on li venia aquesta fascinació i s’ha respost que per la por que produeix el buit, la falta de tot. I ha continuat explicant-se: ’Jo que sóc poc imaginatiu, em serveixo dels indigents i les seves circumstàncies extremes, que provoquen situacions que són matèria narrativa. I així em permet dedicar-me a treballar l’estil, que és el que em commou i m’emociona més.’

‘Quan vaig posar a escriure aquesta novel·la venia esgotat d’escriure l’anterior, però em vaig voler forçar a tirar endavant i segurament això, aquest estat en què em trobava, ha accentuat el patiment subliminar que hi ha. Aquesta és una novel·la molt literària, començant pel protagonista, que és un escriptor que no escriu, perquè no té condicions materials per fer-ho ni tampoc mentals. El que el salva d’aquest cúmul de desgràcies és pensar que un dia tornarà a escriure.’

‘Jo fugia de la idea de retratar la indigència com una imatge idíl·lica, de tornar a la nostra innocència, etc. No volia escriure una novel·la rousseauniana. Tot el contrari. Perquè la vida al carrer és duríssima. He tingut la sort de conèixer-la. No és que me n’anés a viure al carrer, sinó que vaig conèixer de prop a un grup d’indigents que s’estaven al parc del nord de Barcelona. Jo que tinc un gos hi passejava tres vegades al dia. Hi vaig acabar fent amistat i em van explicar moltes coses. La relació que vaig tenir amb ells va durar tres anys. Et parlen de l’afany de supervivència. Tots són personatges dolents, perquè estan en una situació tan extrema i han de sobreviure que…’

‘Quan escrivia el llibre vaig recordar la línia de lectures d’escriptors que van col·laborar amb els nazis: Céline o Maurice Sachs. I vaig imaginar aquells indigents de la meva història com si estiguessin en una situació de conflicte, com si estiguessin en una presó o en un camp de concentració. Perquè el món dels indigents és molt complex, és un camp de batalla. I això és el que vaig intentar narrar. I en aquest sentit, també és una novel·la de picaresca, que això també lliga amb Céline. Perquè la supervivència és tan bèstia que acaba caient en el grotesc. I dins la realitat grotesca, tot és normal. Ja ho diu la Dolors Miquel, que la putrefacció com a material literari m’ha interessat sempre. I la pròxima novel·la encara serà més bèstia.’

De fet, Ponç Puigdevall ha reconegut que ja té dues novel·les escrites inèdites, Els homes muts i L’últim estiu de la família Calvet, i es troba en procés de revisió de les seves crítiques literària al diari El Punt, a partir de les quals farà una selecció dels millors llibres que ha llegit.