05.05.2023 - 21:40
|
Actualització: 05.05.2023 - 23:11
A hores d’ara sembla força evident que l’activisme lingüístic va pujant. Darrerament, les denúncies públiques per agressions contra el català s’han incrementat de manera notable i ja han provocat un bon grapat de polèmiques públiques, la darrera de les quals, la protagonitzada per l’empresa Veritas.
Això es deu a diversos factors. Un de molt important és que la gent va perdent la por, òbviament. I això és una notícia magnífica. Tots aquests escàndols, o la majoria, s’inicien a partir de denúncies fetes per les persones concretes que han sofert l’agressió i gràcies al fet que aquestes persones han decidit que ja no passen per on abans passaven o per on passa encara la majoria de la població. Però després hi ha la faena magnífica de la Plataforma per la Llengua, que ocupa d’una manera molt eficaç l’espai buit que va deixar Òmnium fa anys i que ha anat creant, amb altres organitzacions de tots els Països Catalans, una cultura molt necessària de denúncia de responsabilitats i de necessitat de reparació. I finalment hi ha una capacitat creixent de pressió social, una dinàmica que es va enfilant de denúncia social i de no acceptació resignada dels fets.
La combinació és força interessant. Il·lusionadora. El país és viu i es mou. Però per impulsar-la amb més eficàcia calen victòries. I cal celebrar-les i fer-les saber. Fer-les saber sobretot a ells, si em deixeu fer servir l’expressió que agradava tant a Joan Fuster.
I per això cal fixar objectius. I cal evitar que ens maregen amb ambigüitats. En el cas de la infermera catalanòfoba, per exemple, es va aconseguir que l’acomiadaren, però els arguments que l’administració va fer servir eren que portava les ungles pintades i els cabells deixats anar i que es veia la pantalla amb dades privades. En cap moment va dir que era a causa del seu supremacisme lingüístic, malgrat que és evident que el cas no hauria interessat a ningú altrament. Ningú no dubta que el seu contracte es va rescindir pels insults, però no ho podem certificar públicament. Ni ho podem celebrar. I amb això, la victòria, la victòria de la gent, perd força.
Ara, amb la dependenta de Veritas acomiadada per parlar en català, ens trobem amb el mateix cas i les mateixes ambigüitats. El president de l’empresa diu que la treballadora de Puigcerdà no va ser acomiadada per la llengua sinó perquè no encaixava en l’empresa i no estava ben preparada. Veritas ha reaccionat, doncs, a l’escàndol i s’ha mogut perquè no podia obviar-lo, però prova d’obviar-ne la causa, el fons del debat. I és per això que cal una victòria clara que envie un missatge cristal·lí. És a dir, la readmissió de la treballadora, sense condicions, i l’acomiadament de l’encarregat. Totes dues coses. Públiques i visibles. Constatables. Com a lliçó a tota la societat i com a avís als supremacistes.
Em diran que això no depèn de nosaltres, és clar. I tenen raó. Però sí que depèn de nosaltres continuar la campanya de pressió que ja ha donat els primers fruits visibles. Ara no defallim, doncs.
PS. Avui precisament hem parlat amb la treballadora que ha vist violats els seus drets laborals i lingüístics per l’empresa Veritas. Ho podeu llegir ací.
VilaWeb necessita el vostre suport. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us en feu subscriptors, perquè és gràcies als qui ja ens ajuden que podem continuar creixent i oferint-vos tots aquests continguts. La nostra feina és ajudar els nostres lectors a pensar i interpretar la realitat que vivim i això ho fem honradament i sense límits ni fronteres. Com sempre ha fet el millor periodisme a tot el món.
