26.02.2021 - 21:50
El mercat ha imposat la idea que només has d’actuar si obtens un guany immediat. Què s’ha aconseguit amb les protestes pacífiques?, sento que diu una periodista jove per la tele, adonant-se ella mateixa de seguida que la insubmissió va assolir que no es fes més la mili. No va guanyar en un tres i no res, la insubmissió, sinó en un llarg procés de protesta i de configuració d’una xarxa de col·lectius socials d’una varietat i d’una consideració i suport mutus admirables, que no va ser fàcil de teixir. La protesta no és una marca comercial. Ni es compra ni es ven: no la trobes a disposició, amb el preu ben marcat, ni al súper ni a les botigues ni a les grans superfícies ni per internet. Tampoc no la pots vendre. És sempre en construcció. Cada protesta té els seus motius, cada individu que protesta els té. Les protestes pacífiques són un procés civilitzador i un art.
La pregunta de la periodista, en la tertúlia televisiva ningú no la va negar, com donant-li la raó que la protesta pacífica no ha servit mai de res. Ara mateix, la cosa ens podria portar a la pancarta pacífica del realitzador de documentals Fèlix Colomer (Sabadell, vint-i-set anys) i el que els va passar, a la pancarta, a ell i a l’altre noi que la duien, diumenge passat, en la sisena nit de protestes a Barcelona. La pancarta diu: “Ens heu ensenyat que ser pacífics és inútil”. Al seu autor ja li havia costat l’esbroncada de l’ANC i Òmnium l’octubre del 2019 en una manifestació de propòsits indepe-unitaris. El van expulsar per portar-la, i això que pertany a les dues organitzacions. La va guardar i diumenge la va tornar a treure de casa. La va plantar davant de la comissaria de la Via Laietana, on havia arribat des de Sants, encapçalant una manifestació en certa forma espontània: no era pas el propòsit de Colomer ser cap de fila però es va trobar que tants manifestants van considerar que anar darrere de la seva pancarta els feia el pes. La duien ell i un jove palestí, a qui no coneixia de res, que quan li ho va demanar va acceptar de dur-la tant com convingués. Les furgones policials s’hi van llançar a sobre, frenant a pocs centímetres. Els Mossos van estripar la pancarta.
La protesta pacífica rep això, batusses i estrips, de vegades ulls rebentats i més. Però sí que ha aconseguit coses. El moviment independentista figura que ho sap, oi? No cal anar-se’n a la sempre beneïda memòria gandhista ni a la no menys beneïda memòria lutherquinguista, en tenim exemples a la vora, del país, força recents (trenta o quaranta anys són un sospir històric) de protestes pacífiques sistemàtiques, pacients, resolutives, modèliques. Les del moviment feminista que va aconseguir el divorci. I sí, la campanya de l’encara més imaginatiu i radical moviment de la insubmissió, que va aconseguir la suspensió del servei militar obligatori l’últim dia del 2001.
Un moviment que aquesta setmana ha fet trenta-dos anys. Un planter de les noves masculinitats, que encara han de lluir més i fer fora tanta brutícia masclista que, també aquests dies, coneix exemples monstruosos en el camp de la cultura nostrat.
La insubmissió no va assolir així com així la suspensió de la mili. Va començar el 20 de febrer de 1989, dia de la primera presentació insubmisa davant dels jutjats militars: 57 insubmisos a tot l’estat, 8 a Catalunya, van demanar audiència al respectiu jutjat militar. Aquell dia s’hi van plantar, però ja feia uns anyets que havien plantat la llavor insubmisa, debatent l’estratègia a seguir a tot l’estat, els possibles escenaris i tota mena de detalls. Els vuit catalans es van presentar aquell dia davant del jutge militar Ricardo Izquierdo Grima, per dir-li que es negaven a fer el servei militar. No n’hi havia prou amb l’objecció de consciència, començava la insubmissió. Un pas més.
Parlo amb el bon amic Jordi Muñoz Burzon, insubmís de la primera hora i que així continua, en la brega desmilitaritzadora i en tantes altres lluites pacífiques que sap que no s’aconsegueixen de pressa ni de qualsevol manera. “Cert. Penso que un dels encerts de la campanya d’insubmissió va ser que no ens vam posar –autoimposar– cap termini. Vam rebre un embat brutal de l’estat, de l’exèrcit, del ministre Narcís Serra… amb amenaces constants de repressió –que n’hi va haver, van sumar sentències de presó d’un miler d’anys– i un discurs de descrèdit i de criminalització constant. Vam aconseguir revertir la situació, créixer en nombre d’insubmisos arreu de l’estat (50.000) i també d’objectors, augmentar el coixí social de suport –gràcies també a la implicació del món de la cultura–, tenir incidència als mitjans de comunicació i fer accions contundents, molt diverses, i estar ben coordinats a tot l’estat i aquí. I això sense xarxes socials, ni mòbils…” Mancomunant-se amb els moviments feministes, veïnals i tants altres, sumant, pacientment i alhora de forma resolutiva, sense aturador, teixint i allisant i desfent nusos.
Em subratlla que la mili només està suspesa, no pas abolida: per això caldria reformar la constitució espanyola, aquesta cosa que tants creuen immutable com qui diu per ordre divino-monàrquica. “Si algun govern ho volgués fer, podria reactivar-la, com està passant a força estats europeus amb fórmules diverses.” Una raó més no sols per recordar que la protesta ni la compres ni la vens, sinó que, a més, no s’acaba mai, no pot acabar mai, per aquest mateix motiu: no és una marca comercial.
