La prostitució: més enllà de l’abolicionisme i la regulació

Per entendre el món de la prostitució, cal tenir en compte ple de matisos. Un estudi del 2010 de la UNODOC (l’Oficina de les Nacions Unides contra la Droga i el Delicte) nombra, a Europa, en prop d’un 85% les dones teòricament lliures, tan lliures com algú pot ser-ho dins d’un sistema capitalista avançat i patriarcal. Elles opten pel terme treballadores sexuals, no tant com a eufemisme, sinó perquè malden perquè la prostitució sigui classificada com a treball meritós. El 15% de dones que hi resta, i aquí ve el hàndicap, serien víctimes de tràfic d’éssers humans, sovint reclutades i organitzades per màfies, proxenetes o, en fi, i com en molts àmbits, milhomes que s’apropien i es beneficien d’un treball bàsicament femení.

Altres estudis, però, com el de l’ONG Anesvad del setembre de 2015, assenyalen que el nombre de dones no lliures en la prostitució és de més d’un 80%. Evidentment, no és fàcil quantificar amb exactitud el tràfic d’éssers humans. El debat és viu i confús, i no ens duu a cap evidència.

En tot cas, quant a les dones que exerceixen la prostitució involuntàriament, una immensa majoria serien migrants a qui, en arribar a l’Estat espanyol, se les considera “víctimes” de facto i se’ls nega qualsevol mena de dret. Així, si no són enviades de bell nou a llur país d’origen (atesa la Llei d’Estrangeria), es veuen obligades a treballar clandestinament, sigui pel seu compte, sigui sota l’emparament d’un home que les intimida, les força i les controla. De l’altra banda, també hi comptaríem dones que no han trobat una alternativa per fer front a la seva situació econòmica; un bon exemple d’això són les dones trans que, en un món transmisògin, són sexualitzades tan bon punt es realitzen la reassignació de sexe i no tenen altra opció que dedicar-se a la prostitució si volen sobreviure, perquè ningú —ni el govern, ni les partidàries a l’abolicionisme— no els dona una altra solució. Sigui com vulgui, són, en conclusió, dones amb una doble o triple discriminació: per ser dones (des del masclisme), per ser prostitutes (des de la putofòbia), i bé per ser migrants (des del racisme) o bé per ser trans (des de la transfòbia).

Pel que fa a les treballadores sexuals lliures, potser ho fan vocacionalment i potser no, com en qualsevol altre treball en el món laboral del capitalisme avançat. El seu principal problema rau, tanmateix, en el fet que són esclaves d’una llei masclista, paternalista i condescendent que tampoc no les cobreix d’un paraigua legal digne. Això s’amaneix, sobretot, amb el potent estigma social amb relació al treball sexual: la prostitució és, per a la societat, un treball denigrant. Elles reclamen més drets i garanties, però sobretot demanen que s’elimini aquest estigma: en el moment que la prostitució deixi de ser tabú, les prostitutes freelance se sentiran encara més lliures, si cal, mentre treballin i en la seva vida en general.

El model de Catalunya
Actualment la legalitat de la prostitució ve determinada per la llei estatal que es va promulgar l’any 1995 i que acosta el model de regulació espanyol cap a l’abolicionisme. Especialment, les disposicions de la Llei d’Estrangeria tenen un cert impacte sobre les treballadores sexuals migrants; el grup d’investigació sobre la igualtat de gènere Antígona ha conclòs, en un dels seus informes, que la Llei d’Estrangeria, lluny d’afavorir aquestes dones, les etiqueta en una situació de vulnerabilitat, cancel·la les seves decisions pròpies, i arriba, fins i tot, a aplicar-hi multes.

Quan es parla de prostitució, sovint el debat entre abolicionisme o regulacionsime acaba impedint trobar solucions, i allunya dues posicions enlloc d’acostar punts en comú. “Jo crec que en aquest moment el que falta és un debat constructiu, i no hi és”, explica Ana Requena, periodista d’eldiario.es que cobreix els temes de drets de les dones. “Una pot ser abolicionista però no compartir tots els arguments de l’abolicionisme, i això no la fa una traïdora”, comenta. “I una pot ser regulacionista i estar d’acord amb moltes coses que diuen les abolicionistes”, afegeix. “Falten aquests punts de debat, de matís, de trobada, perquè crec que hi són, i no tot té una solució tan fàcil.”

A més, aquest dilema sovint pot desviar l’atenció sobre altres temes que normalment queden més silenciats, però que hi tenen molt a veure. “També cal una reflexió sobre què significa la prostitució, per què existeix, per què els homes la demanen…” Requena fa referència al fet que “el consum de prostitució està relacionat amb la masculinitat, el sexe, la noció de poder.” Per això, és indispensable “interpelar els homes, tant els que han consumit prostitució com els que no.”

Per arreglar la situació d’unes i d’altres ja no només val acabar amb l’estigma. Tampoc no es conformen amb l’abolicionisme perquè, per bé que s’il·legalitzi, la prostitució se seguirà duent a terme clandestinament, per tant amb menys garanties, i segurament amb violència, i doncs amb dones temoroses de denunciar-ho. De fet, les màfies i el proxenetisme ja estan penats per la llei espanyola, i això no ha fet que s’hagi erradicat. No es conformen, tampoc, amb qualsevol regulacionisme, com per exemple el d’Holanda. El barri vermell d’Àmsterdam s’ha convertit en un espai exclusiu i exclusivista: no tothom té els recursos per adquirir-hi una finestra. Alhora, donat que l’estigma segueix essent-hi en la societat holandesa, el fet que la prostitució s’hagi turistitzat completament no ha assolit més que assenyalar les prostitutes i convertir-les en un objecte dins d’un envoltori.

Per això, les treballadores sexuals es decanten per un model semblant —i millorat— al de Nova Zelanda, on es va crear la llei ensems amb les mateixes treballadores. Així, elles poden fer-se autònomes, però —per evitar les conseqüències de l’estigma— no cal que facin públic explícitament a què es dediquen; així, elles poden treballar juntes en pisos, organitzades per elles mateixes; i, al mateix temps, tenen espais d’atenció perquè, si alguna pateix d’abusos, pugui, sense por a ser banalitzada, parlar obertament i denunciar-ho a les autoritats.

Una cosa és certa i és que l’arrel del problema, una altra vegada, no és en les dones. I per eliminar el problema de soca-rel cal eliminar, d’antuvi, tot un seguit de discriminacions sistemàtiques, institucionalitzades i normalitzades que fonamenten les bases del nostre sistema i que, mentre afavoreixen uns, anul·len unes altres.