13.09.2022 - 21:40
|
Actualització: 13.09.2022 - 21:44
L’ANC va fer ahir una proposta raonada i raonable per a traure el país de l’atzucac on està i reprendre el camí cap a la independència. Abans de reunir-se amb el president de la Generalitat va anunciar que el seu pla era fer efectiva la independència des del parlament el segon semestre del 2023, coincidint amb la presidència espanyola de la UE i el referèndum escocès. I al mateix temps, segurament ben conscient de la poca confiança que desperten ja els partits polítics entre els ciutadans, va reclamar que ERC, Junts i la CUP votassen una moció comprometent-s’hi durant el debat de política general que es farà a final d’aquest mes. És ben pensada la combinació entre un compromís concret i immediat per a demostrar a la població que hi ha un canvi –si és que n’hi ha, que ja ho veurem– i un termini de temps raonable per a refer les forces dividides i preparar l’enfrontament.
És evident, en vista de l’experiència que tots tenim, que deixar un any de coll als polítics actuals, confiant en la seua paraula i prou, seria un error monumental, imperdonable. I per això mateix és important de forçar-los a comprometre’s. I fer-ho en un marc com és el parlament, on aquest compromís podria tenir repercussions judicials. No per cap voluntat de crear màrtirs, sinó simplement perquè és la millor manera de comprovar si les paraules tenen cap intenció real d’esdevenir fets o no. Les d’ells i les de Pedro Sánchez. Citant-los al parlament, posant-los en aquesta situació, es troben obligats a fer alguna cosa més que una declaració de franc i sense conseqüències. I s’empeny el líder espanyol contra la paret. I, si no, hi ha una alternativa: fer caure el govern i que hi haja noves eleccions per a configurar un altre parlament, decidit a fer el pas endavant.
Però no és tan sols això. La proposta de l’ANC té encara una virtut molt més important, a parer meu la més important: encarar directament l’adversari real. El govern espanyol, l’estat en general, viu molt còmodament mentre observa com els partits catalans es barallen i ningú no els posa entrebancs. La simple votació del primer compromís al parlament és evident que trencaria l’intent de Pedro Sánchez d’adormir el conflicte i complicaria molt –o potser faria impossible– l’estratègia de col·laboració entre el PSOE i ERC que tan eficaç és per a la Moncloa a l’hora de negar l’existència del conflicte.
L’Assemblea va demostrar ahir, doncs, una gran habilitat política posant sobre la taula aquesta proposta abans de la reunió i anunciant-la de manera directa a tothom abans de presentar-la al president Aragonès. La lamentable conferència de premsa posterior de la consellera Vilagrà i les discrepàncies evidenciades immediatament entre la seua posició i la del vice-president Puigneró van demostrar que, efectivament, calia evitar el camp minat en què s’ha convertit el govern de Catalunya. Ja s’ho faran entre ells i ja decidiran què volen fer, però l’ANC havia d’esquivar debats estèrils i se’n va sortir.
Ara la qüestió és com s’avança. La consellera de Presidència va ser molt prepotent quan va qualificar el pla de l’ANC de “proposta improvisada” i va ser molt agosarada tancant la porta rotundament a aquest camí i, especialment, afirmant que només hi ha un camí a la independència, que és el seu. Esquerra està molt nerviosa perquè sembla que comença a entendre que l’error d’enfrontar-se a la manifestació el pot pagar car. Però, precisament per això mateix, semblaria prudent de rebaixar el to agressiu que han fet servir fins ara contra els manifestants. Vilagrà va dir més vegades la paraula “independència” en el primer minut de la seua al·locució que en tota la legislatura, però el recurs era massa suat. Precisament, la manifestació va deixar clar que una part molt substancial de l’independentisme, i de la població, no es creu que això que fan, la taula de diàleg i tot plegat, siga cap camí que porte a la independència. Ni tan sols que siga cap pla.
Però torne on era: ara la qüestió és com s’avança. I en relació amb això crec que no s’haurien de confondre les coses. La llista cívica serà, si de cas, el final del viatge, però no és pas l’objectiu. L’objectiu immediat és que s’acabe aquesta etapa –que ja fa massa que dura– de sotmetiment de la classe política catalana als poders espanyols, tot forçant els partits i el govern a abandonar l’estratègia de la docilitat. I l’objectiu a un any vista és propiciar un segon momentum per tornar a disputar el poder a Espanya, ara havent après tot allò que no sabíem el 2017 i, en canvi, vam saber posar en pràctica, per exemple, el 2019.
I per arribar-hi amb garanties la cosa principal, l’única cosa imprescindible és la mobilització popular. La manifestació de l’Onze de Setembre ha estat un colp de puny extraordinari sobre la taula. I ha fet efecte, com és ben visible. Valia la pena de mobilitzar-se i mireu com han canviat les coses. Però per a canviar de rumb –siga amb els partits o siga contra els partits–, és imprescindible una gran mobilització. Continuada. Cal recuperar molta gent que encara dubta que siga possible guanyar. Cal omplir el país d’actes, manifestacions i gests de desobediència –cap ajuntament, cap institució, no s’atrevirà a fer algun gest com el d’Arenys de Munt, estripant les cartes públicament? Cal fer pressió sobre els partits polítics sabent que, si convé, caldrà escombrar-los. Cal reforçar el combat intel·lectual i combatre totes aquestes frases de plàstic, tot aquest llenguatge falsificat que ens aboquen cada dia els mitjans que tenen sota control. I cal sobretot preparar moltes petites coses que hauran de coincidir el dia que toque.
VilaWeb necessita el vostre suport. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us en feu subscriptors, perquè és gràcies als qui ja ens ajuden que podem continuar creixent. Imagineu què podríem arribar a fer amb el doble de subscriptors que els que tenim ara!
