26.10.2016 - 22:00
|
Actualització: 27.10.2016 - 07:23
El discurs d’investidura de Mariano Rajoy no passarà a la història com una peça brillant d’oratòria. El dirigent del PP va llegir un text amb desgana, per dir simplement que prenia nota que el PSOE i Ciutadans el votarien en canvi de res. Es va permetre fins i tot de menystenir els diputats dient-los que si volien saber quin model de govern proposava anassen al diari de sessions i llegissen el discurs que ja va fer fa mesos. Una proposta increïble, mal educada i especialment humiliant per al PSOE.
Però Rajoy va voler singularitzar en el discurs la qüestió de Catalunya i va dir que era l’envit més important que tenia Espanya ara mateix. Quan algú diu que una cosa és l’envit més important que té, normalment esperes que hi faça una llarga reflexió, ben estructurada, i unes propostes serioses i solemnes per a resoldre allò que diu que és l’amenaça més important.
I què ens vam trobar? Doncs la proposta de Rajoy va consistir a proposar una reunió dels presidents de totes les comunitats per a mirar de trobar, vagament, un finançament autonòmic més bo. Caram, l’envit.
El pròxim president del govern espanyol no va dir que això ja s’havia d’haver fet el 2014. A part que quina manera és aquesta de resoldre un problema, mirant de reduir-lo i difuminar-lo. Rajoy diu que el problema català és el gran envit però, tot seguit, fa una proposta basada a esquivar-la, a no parlar-ne directament amb les institucions catalanes. El despropòsit faria riure si no fos perquè ell sembla que se’l creu i que això serà el màxim que arribarà a proposar.
És evident que, vist des de Catalunya, tot plegat no té ni cap ni peus, ni sorprèn. Però he de reconèixer que a la vegada forma part d’una llarga tradició borbònica, consistent a negar-se a veure què passa i actuar com si el món no existís. Podríem dir, doncs, que Rajoy va fer ahir una proposta a la cubana, agafant-se a un notable precedent.
Ho explique. El 1878 es va acabar la guerra dels deu anys en què s’enfrontaren els independentistes cubans i el govern espanyol. En part, la guerra es va acabar perquè Espanya va prometre als nacionalistes cubans una autonomia a l’illa amb amplis poders de gestió dels afers interns. El 24 de febrer de 1895, disset anys després d’acabada la guerra!, el valencià José Martí emprenia la nova i definitiva guerra d’independència contra Espanya, precisament en veient que no havia canviat res en gairebé dues dècades i que les promeses de Madrid eren lletra morta. Les forces independentistes, amb el pas dels mesos, van aconseguir controlar gairebé tota l’illa i quan començava a veure’s clar el resultat del conflicte, el govern espanyol va reaccionar proposant de manera solemne un estatut d’autonomia per a Cuba, el primer de gener de 1898. Tard i malament. Tant tard que, només onze mesos després, a la conferència de París, Espanya era obligada per les potències internacionals a renunciar a la seua província americana i deixar de considerar-la espanyola.
(No sé si us ho podreu creure, però l’ABC, quan ja han passat cent divuit anys, encara proposa que Cuba siga una comunitat autònoma d’Espanya. Ells són així…)
Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]
