La propaganda i els fets

En totes les guerres, en totes les grans conteses, de fet, la propaganda és tan important com els fets. De vegades més i tot. Fer creure que passa una cosa pot tenir conseqüències més grosses que no el fet que passe.

És famós l’episodi –que no és del tot clar que siga cert– que diuen que va donar peu a la fortuna del senyor Rothschild. Durant la batalla de Waterloo, tenia un colom missatger preparat per a saber-ne el resultat abans que ningú. El van enviar amb la notícia exacta, la de la derrota de Napoleó, però ell va fer servir aquella informació que només tenia ell, de manera que va provocar el pànic a Londres, i així adquirí la seua fortuna a un preu de saldo.

La propaganda pot ser mentida, literalment, o una simple interpretació. En una batalla igualada, fer creure als contraris que no hi tenen res a fer és una manera segura de guanyar. La desmoralització de l’altre és una eina d’una eficàcia comprovada en el curs dels segles.

Tot això ve a tomb dels esdeveniments frenètics que hem viscut aquest setembre. Abans de la Diada hi hagué una propaganda molt forta per a fer veure que el desànim havia pres cos entre els independentistes. Era una propaganda interessada que apareixia en diaris respectables. Alguns van arribar a escriure titulars en què asseguraven que la mobilització ja havia fracassat fins i tot abans de començar. Els fets ho van desmentir.

De la mateixa manera, aquests darrers mesos s’han escrit centenars d’articles i s’han fet milers de declaracions per a dir que era impossible de mantenir la unitat dels independentistes. Que això se n’aniria en orri. No tan sols la unitat de Junts pel Sí i la CUP, sinó també la d’ERC i el PDC. La qüestió de confiança també desmentí aquesta propaganda.

El resultat és que el moviment independentista ix d’aquest setembre molt reforçat. Amb el suport popular tan intacte que ningú no s’ha atrevit a especular-hi, amb unitat d’acció i també amb un acord embastat per a rematar el projecte. Però això, en la propaganda, no ho llegireu.

Com tampoc no hi llegireu l’altra cara de la moneda. Perquè si l’independentisme ix fort del setembre, l’espanyolisme n’ix tocat i abocat a una crisi sense precedents. El procés cap a la independència ha evaporat Unió Democràtica, ha deixat irrecognoscibles ICV i el PSC i ara fins i tot ha estat un factor determinant per al trencament del PSOE, com s’ha vist clarament aquest cap de setmana. La feblesa del sistema polític espanyol és tan intensa que aquestes setmanes vinents podria passar qualsevol cosa. Però ara Catalunya és previsible i la imprevisibilitat s’ha traslladat a Madrid. Un notícia que no és precisament menor.

Sobretot si el pla Rajoy no acaba de funcionar. Rajoy preveia enfrontar-se al procés independentista fent servir la justícia d’ariet i obligant tots els partits espanyols a arrenglerar-se amb ell, a legitimar-lo. Volia obligar la justícia a fer aquest paper i, tal com és ben visible, ni el Constitucional espanyol ja no ho veu clar, això. La tensió entre el govern espanyol i un Constitucional que cerca tant com siga possible de no enfangar-se en la trinxera contra la Generalitat ja no es pot negar; més ben dit, només la pot negar, precisament, qui pensa en termes de propaganda. I alerta que, segons quina siga la reacció del sector Sánchez, és possible que alguns dels tabús que Rajoy somniava implantar sense discussió s’esmicolaran. El colp dins el comitè federal ha arribat precisament quan Pedro Sánchez apuntava en públic, per primera vegada, la possibilitat de parlar, només parlar, amb els independentistes. No és que jo hi tinga gaire confiança, en ells, però la dada és la dada.

Tan clar és el canvi que fins i tot en el front internacional les coses sembla que es comencen a veure d’una manera ben diferent d’abans. Divendres a Porto Puigdemont i Rajoy es van trobar en un mateix acte amb el president i el primer ministre de Portugal. I el contrast entre la tensió evident del president provisional espanyol i l’actitud directa del president català –un home reforçat pel seu parlament– la va veure tothom. A la televisió pública portuguesa, en horari de màxima audiència, entrevistaven el president de la Generalitat, que deia amb tota la tranquil·litat que quan Catalunya siga independent això no serà el final d’Espanya. I Rajoy no podia fer res més sinó mirar-s’ho.

Tot això ha passat aquest setembre perquè els fets es van imposant a la propaganda. Espanya es troba en una situació tan lamentable que els seus esforços per construir un relat que no es pot comprar ja no són suficients. I la solidesa del procés català, en canvi, parla tota sola.

A veure si finalment ens adonem que tenim moltes raons per a confiar en nosaltres mateixos.