Alfons Jiménez, parella sentimental de la consellera Sílvia Paneque, no serà, finalment, el cap de gabinet del Departament de Territori, Habitatge i Transició Ecològica. El seu nomenament fa uns pocs dies havia alçat una important polseguera en les xarxes socials, atenuada pels mitjans, la majoria dels quals van passar molt de puntetes sobre un cas així d’important de nepotisme –una vegada més ens hem trobat amb molts diaris que han informat que Jiménez era la parella sentimental de la consellera després de la dimissió, cessament o el que siga que ha passat, i no abans, quan la dada era rellevant i necessària.

Formalment, ha estat Jiménez mateix qui ha fet un pas al costat, tot adduint que la seua trajectòria professional “evidencia que les acusacions tenen únicament la voluntat de persones concretes i organitzacions polítiques de fer mal al govern”. “No estic disposat a acceptar aquesta conseqüència i, per aquesta raó, prenc aquesta decisió.”

No repetiré ara i ací les raons evidents que convertien la decisió en un escàndol i que ja vaig explicar en aquest editorial del dia 18. Estem acostumats, per desgràcia, al fet que els nostres polítics no vulguen assumir mai els errors propis, però tanta prepotència com s’amaga rere aquesta explicació, tan poca capacitat d’autocrítica i tant de fariseisme, al final també acaben essent útils per a contar com funciona aquest món resclosit i tancat, parapetat davant la població, en què es converteix la Generalitat de Catalunya i què passarà amb ell. Perquè, al capdavall, posa en relleu perfectament les raons de l’error original; de l’error que ha portat a la primera derrota del govern del president Illa.

Com ha expressat tanta gent aquests dies, la qüestió més sorprenent de totes és com a la consellera Paneque se li va ocórrer que això podia ser una bona idea. Quina desconnexió tan gran de la realitat, de les regles més bàsiques de funcionament i de les preocupacions i la realitat de la gent comuna i corrent podia portar a adoptar una decisió tan clarament contraproduent –fins i tot per als seus interessos. Era una decisió terriblement equivocada, com la marxa enrere feta en tan pocs dies ho demostra per si mateixa i sense més necessitat d’explicacions. 

I és aquesta desconnexió –que es reflecteix també de manera cristal·lina en la carta– el problema real i el problema principal d’aquest govern. I per això ens és útil el cas: perquè marca ja de bon començament per on li van caure les pedres, i moltes de les pedres que li cauran, al govern de Salvador Illa.

En la legislatura passada ja es va demostrar que no es pot governar Catalunya amb un govern marcadament minoritari i obsessivament tancat en les quatre parets de la seu del partit. Illa té més diputats que Aragonès, això és cert, però continua molt lluny de poder governar des d’un executiu estable. 

Amb un detall, però, que fa que la situació siga encara pitjor per a ell. Dins Esquerra Republicana hi havia, i hi ha encara –ho demostren aquest 48% de votants contra la investidura que han estat capaços de plantar-se davant les dues cares de la direcció–, gent amb idees, gent amb ambicions, amb voluntat de portar el país en una direcció determinada, gent que creu en la política com a eina de transformació. Hi havia una ideologia, en definitiva, que la direcció política del partit ha menystingut i destruït, però que marcava un nord i un horitzó clar, una raó de ser. Dins el PSC d’avui, però, no hi ha res. Ni això. Res que no siga ambició de poder. Descarnada. I també de revenja contra un moviment independentista que el va humiliar perquè va estar a un pas de fer desaparèixer a Catalunya el partit, com ha desaparegut en tants països europeus ja. Cosa que no s’oblida, per més que després el mateix independentisme  haja estat tan ruc com per a ressuscitar-lo i posar-lo tant al centre de la vida política fent-lo governar a tot arreu.

Així, actuant amb aquesta ceguesa sobre quina és la societat que tenim, els socialistes estan condemnats a repetir els errors. A fer “palenques” cada dos per tres i a posar-se, per tant, en embolics constants.

Ells confien en el relat i en el control dels mitjans, és cert. En això l’escola madrilenya s’ha imposat definitivament dins el PSOE i estan completament convençuts que no importa res més que com vens el peix al mercat. La gran innovació de Tony Blair per al socialisme i les esquerres va ser l’spin (la manipulació constant de la informació per presentar-la sempre de manera favorable, ho siga o no). I l’spin s’ha convertit en el centre de l’estratègia política de la majoria de la socialdemocràcia europea –per desgràcia, com més va més de tots els partits– i en la causa de la seua disminució, de la seua jivarització. Jo no he estat mai maoista, però sempre he entès perfectament aquella metàfora segons la qual “el partit ha de nedar entre la gent com un peix en l’aigua”. I li he donat la raó. Això, nedar entre la gent com un peix en l’aigua, ho fa l’independentisme gràcies a l’ANC sobretot, gràcies a aquesta densa trama social que té i que és visible en cada poble, barri i carrer. Però el socialisme no. No aquest socialisme raquític d’avui, emparat i propulsat des de la violència antidemocràtica espanyola i confiat i alçat pels errors d’Esquerra sobretot, però també de Junts i de la CUP.

El problema per a ells, però, és que l’spin, requereix un element clau, sense el qual no funciona, que és la indiferència, la credulitat, la submissió i la ignorància de la població. Per això l’obsessió, que la tenia ja ERC i va ser una de les causes de la seua desfeta, per a controlar els mitjans, tanta feina com han dedicat, dediquen i dedicaran a intentar domesticar-nos, a intentar fer-nos obedients i dependents, a castigar-nos amb tota mena de travetes als qui no entrem pel seu embut, com és el cas de VilaWeb.

Però què passa quan en un país hi ha una trama social prou consistent que ja ha creat els seus circuits d’informació i de debat i que s’ha acostumat a exercir la crítica, perquè sap que hi ha una alternativa possible, perquè l’ha tastada en pròpia pell? Doncs passa, simplement, que ha de dimitir en quatre dies el cap de gabinet que, essent parella sentimental de la consellera, es pensaven –tots dos i el partit que en cap moment no va impedir una barbaritat semblant i el corifeu spin que intentava amagar la dada essencial– que això colaria i que ací, simplement, no passaria res.

PS1. Xavier Montanyà ens presenta avui el treball de la periodista Sally Hayden, una col·lega que ha informat d’una altra de les coses que els grans poders europeus polítics i mediàtics no volen que sapiguem, de les condicions criminals i infrahumanes en què es troben presos els immigrants als camps de concentració secrets de Líbia. Màxima expressió de la política europea de fronteres, adobada amb fons comunitaris que enriqueixen dictadors i senyors de la guerra que tracten els immigrants com animals sarnosos i que converteix Europa en responsable de la mort i la tortura de milers de persones que intenten travessar la Mediterrània cercant una vida digna: Líbia, l’infern dels immigrants africans subvencionat per Europa.

PS2. Supose que molts de vostès ja el van llegir, però només per si de cas els recomane de llegir aquest article del dirigent històric d’Herri Batasuna Tasio Erkizia que vam publicar ahir: El problema és Llarena, no Puigdemont.