La-primera-dona-que

“La recompensa del científic jove és l’emoció de ser la primera persona a la història del món que veu o entén una cosa. No hi ha res que s’hi pugui comparar. La del científic vell és la sensació d’haver vist com un petit esbós esdevenia un paisatge majestuós.” Cecilia Payne (1900-1979), astrònoma i astrofísica.

Cecilia Payne va ser un dia una científica jove. Nascuda al Regne Unit, va haver de viatjar als Estats Units per poder estudiar física, perquè a Cambridge a les dones només els era permès estudiar botànica (era uns anys abans de les famoses conferències de Virginia Woolf recollides a Una cambra pròpia), i el que va aprendre de física i química va ser d’amagat, dels llibres dels seus germans. Payne es va doctorar a vint-i-cinc anys amb una tesi que va revolucionar el món de l’astrofísica, bé, que el va revolucionar quan se la van prendre seriosament, que no va ser de seguida.

A l’entrada d’astrofísica de la Viquipèdia ho expliquen així: “L’any 1925, Cecilia Helena Payne (més tard Cecilia Payne-Gaposchkin) va escriure una tesi influent al Radcliffe College, en la qual va aplicar la teoria de la ionització a les atmosferes estel·lars per relacionar les classes espectrals amb la temperatura de les estrelles. El més important va ser que va descobrir que l’hidrogen i l’heli eren els components principals de les estrelles. Tot i el suggeriment d’Eddington [el 1920 Arthur Eddington havia anticipat el descobriment i el mecanisme dels processos de fusió nuclear a les estrelles en l’article ‘The Internal Constitution of the Stars’], aquest descobriment va ser tan inesperat que els lectors de la seva dissertació la van convèncer de modificar la conclusió de la publicació. Tanmateix, investigacions posteriors van confirmar el seu descobriment.”

“La recompensa del científic jove és l’emoció de ser la primera persona a la història del món que veu o entén una cosa”: Payne va sentir aquesta emoció el 1925, però de seguida se li va tornar amarga. Amb els anys, entre línies, la comunitat científica ha acabat reconeixent que el seu descobriment no va ser pres seriosament perquè el camp de la ciència i l’acadèmic eren un món de mascles, un entorn clarament misogin. Escric “eren” amb més esperança que certesa. Però el nom de Cecilia Payne es diu massa poc, per la immensitat del seu descobriment: de què són fetes les estrelles! Hi ha més gent que sap que són fetes d’heli i hidrogen que no pas que ho va descobrir ella. En canvi, Einstein, Newton, els homes científics sí que han viatjat per la història de la ciència de bracet dels seus descobriments.

Cecilia Payne, a més, no va ser “la primera persona”, o sí, és clar que ho va ser, però a més era una dona, i als anys vint del segle passat. “La primera dona que…”: aviam quan deixem de dir-ho. En tot cas, la recompensa de científica jove se li va fer malbé pels temps que corrien, i en acabat van haver de passar tretze anys perquè li donessin el títol d’astrònoma, trenta-un perquè fos per fi professora associada a la Universitat de Harvard (fins llavors hi va fer classes “en precari”; i sí, aquí també va ser la-primera-dona-que), i després va acabar dirigint el seu departament (i va tornar a ser la-primera-dona-que, és clar). El 1933, però, es va casar amb Sergei I. Gaspochkin, perquè ell necessitava els papers per poder viure i treballar als Estats Units (recordem-ho: ella llavors ja feia vuit anys que havia fet el seu descobriment més important), i a partir d’aleshores me li van endinyar el guionet i el cognom del marit, que a més era astrofísic.

I la recompensa de la científica vella? La de l’esbós que esdevé paisatge? Es va morir el 1979 i l’esbós és més o és menys paisatge si ens fixem en l’estudi de les estrelles o en el paper de les dones en la ciència. Payne va ser una científica activa, va ser una de les dones “computadores” de l’Observatori de la Universitat de Harvard, però fa l’efecte que va arrossegar tota la vida no haver pogut defensar més la seva descoberta del 1925: “Un consell per als joves: si n’estàs segur, defensa la teva postura.” Recordem què deia la Viquipèdia sobre això: “Els lectors de la seva dissertació la van convèncer de modificar la conclusió de la publicació. Tanmateix, investigacions posteriors van confirmar el seu descobriment.” La van convèncer de… fer-se enrere. Fins que “investigacions posteriors”, fetes per homes, és clar, van confirmar el seu descobriment. Ho havia de confirmar un home. El paisatge ara ha canviat, però no tant com seria d’esperar.

Matilda Joslyn Gage, sufragista i abolicionista, al seu assaig Woman as inventor (1870) va descriure el que un segle més tard rebria, en honor seu, el nom d’efecte Matilda: “Biaix en contra del reconeixement dels èxits de dones científiques, el treball de les quals és menystingut o fins i tot atribuït als seus col·legues homes.” Va ser la historiadora de la ciència Margaret W. Rossiter qui va crear aquesta denominació el 1993. Ja té nom, doncs, això que passa, i si té nom, existeix, es pot detectar i denunciar. Més paisatge que esbós, Cecilia.

La mateixa Rossiter va definir un altre efecte que també ens interessa aquí: l’efecte Curie. “És el fet d’aclaparar les dones pel pes d’una genialitat extraordinària en els noms donats com a exemple a seguir.” Tots hem vist durant dècades que l’única dona que sortia als llibres de ciències era Marie Curie (amb el marit sempre a prop). “Per evitar l’efecte Curie, una proposta és no limitar-se a col·leccionar noms de dones històriques, sinó també les circumstàncies familiars, socials i econòmiques que van fer possible que aquelles dones ‘normals’ destaquessin en un àmbit hostil.”

I hi ha la síndrome de la impostora. Hi ha el sostre de vidre, i també el terra enganxós. Etcètera. Hi ha gent que ho estudia i hi treballa de valent, hi ha una branca de la història de la ciència que es dedica a rescatar noms de dones científiques de l’oblit. I hi ha els observatoris del gènere. I cada cop hi ha més maneres de detectar tots aquests biaixos i sobretot de corregir-los. Suposo que a tothom li deu sonar el test de Bechdel (2011), “un conjunt de proves per avaluar el masclisme principalment en pel·lícules i en altres mitjans com ara còmics, obres de teatre, etc.”. Doncs dos anys després, el 2013, la periodista Christie Aschwanden va proposar un test semblant però per als mitjans de comunicació. El test de Finkbeiner serveix per detectar si hi ha masclisme en una peça periodística, i n’hi ha si, per exemple, en algun moment de l’article s’esmenta el fet de ser dona com a característica definitòria (el principi de la Barrufeta seria el mateix però traslladat a la ficció), si s’esmenta l’ofici del marit, si es parla de com ella concilia la feina amb la maternitat, si es parla de la seva manera “maternal” o “femenina” o “ja sabeu què” de relacionar-se amb els seus companys de feina o subordinats, si se l’erigeix en un model de dona per a les altres (l’efecte Curie), si es parla del fet que és la-primera-dona-que…

He intentat passar amb èxit el test de Finkbeiner escrivint sobre Cecilia Payne. No és fàcil perquè tota la informació que en trobes t’hi porta, a caure en aquests errors. Encara som lluny d’un paisatge ben majestuós, en aquest sentit. Hi ha moltes científiques eclipsades, silenciades, oblidades. I actualment a l’àmbit científic hi ha més paritat però el sostre de vidre no s’ha trencat, per exemple.

Cecilia Payne no és un exemple, no caurem en l’efecte Curie, el seu cas sí. Ella va tenir clar des de petita que volia dedicar-se a la ciència i ho va aconseguir tota sola, a vint-i-cinc anys. Li va costar que se li obrissin les portes, va esperar anys, va treballar activament, ho va aconseguir. L’astrofísica no seria la mateixa sense el seu descobriment, però quan parlem de les estrelles, qui se’n recorda, d’ella, d’elles?