La presumpció de culpabilitat com a prova

L’exemple no és meu: imaginem-nos que no hem estat mai a París i de cop surt algú que ens ho qüestiona: ‘Ha! I com sé jo que no has estat a París? Demostra-m’ho.’ Passat el primer moment de desconcert, és probable que comencem a empatollar-nos una cadena de raonaments absurds i cada vegada més desesperats, perquè nosaltres no hem estat mai a París, això és tan cert com que respirem, i ens desesperem justament per la impotència de no tenir manera de rebatre a qui ens afirma el contrari. Per alguna cosa semblant es devia inventar la presumpció d’innocència, però ai, amb l’independentisme funciona diferent.

Ho hem vist amb dos exemples molt junts d’aquests dies: el primer és l’estrany cas dels ninots penjats d’un pont a la C-17, que, sense més pista que uns logos de Cs, PP i PSC, els pro-155 que han tingut la xamba de fer-ne l’única fotografia existent, i des d’un angle immillorable, han explicat als seus mitjans que la performance representava l’execució de votants d’aquests partits, no fos cas que algú, després de tanta molèstia, es distragués amb balls d’interpretacions. I plis-plas, com si no, els autors són ‘indepes’, malgrat que el llibre d’estil del sobiranisme, en qüestió de ponts, encoratja aquests dies a emplenar-los de llaços grocs, i malgrat que no calgui ser gaire espavilat per a deduir que una bretolada així només pot fer perdre vots –em permeto de considerar-ho un acte de campanya– a qui li sigui atribuïda. I mentre ens acusen sense cap refotuda prova ni la més mínima perspicàcia periodística sobre a qui beneficia més el muntatge, els ‘indepes’, com si no tinguéssim prou feina, sortim desesperats per terra, mar i Twitter explicant a qui no ens vol sentir que aquest no és el nostre estil i que no hem estat a París.

La performance de Balsareny era més fàcil de deduir, per als perspicaços periodistes del 155, però ni així, tu. Parlem del cas de la ‘mujer con una gran fortaleza’, segons paraules de Rajoy, a qui el bloc 155 van confortar a bombo i platerets per l’intent d’algú de cremar-li la bandera espanyola del balcó, i de passada la casa amb la família a dins, segons diu. Si la víctima es decideix a denunciar-ho (als Mossos, no als mitjans del 155), potser en traurem l’entrellat, però de moment la certesa és que la no-denunciant és una activista d’extrema dreta, ves per on, i pertany a una família coneguda a la zona per tot de successos derivats de l’exercici de la seua ideologia feixista. Detalls sense importància sobre catalans ‘de bien’ atacats per catalans ‘de mal’, com demostra l’estadística. Doncs bé: uns caps que van lligar els ‘indepes’ a les xarxes en menys de vint-i-quatre hores –qui són, a què dediquen el temps lliure–, resulta que els intrèpids periodistes del 155, sempre al peu de la notícia, encara els han de trobar. I ja ens tens els tuitaires ‘indepes’ enviant tones de piulets a Susanna Griso, entrevistadora de dilatada experiència a entrevistar dones ‘con una gran fortaleza’, com si li importés tres cogombres si hem estat a París.

Aquest clima de presumpció de culpabilitat, llargament treballat pels del 155 des de molt abans del 155, dóna ales als violents per fer-la cada vegada més grossa, amb la seguretat –impunitat– que ningú no els demanarà que demostrin que no han estat a París. Alimentar aquest monstre sí que és d’una irresponsabilitat terrible, equidistants, però valtros a la vostra. Aquest xup-xup és el que permet al Ministerio del Interior fer campanya amb la ximpleria que enviarà cinquanta agents a Catalunya per escortar candidats unionistes i que ningú no li rigui l’acudit; o que el Tribunal Suprem espanyol pugui afirmar que manté Junqueras, Forn, Sànchez i Cuixart a la presó per una tal ‘explosió violenta’ i el ‘risc de comportaments que lesionin la integritat física’ dels catalans, i que no hi hagi una revolta a tot Catalunya. Perquè aquesta presumpció de culpabilitat l’han assumida fins i tot els creadors de la llegenda de les aliances fraternals, dient per diverses boques que els ‘indepes’ ‘han despertat el feixisme’, pobret. I naltros vinga tuits i més tuits que som gent pacífica i no hem estat a París.

A les portes de la campanya electoral de les eleccions més podrides que s’han tolerat mai dins la UE, hem passat de defensar la República a haver de defensar-nos de tots els invents que ens plouen a sobre, i això no pot ser. L’estratègia no funciona i només ens porta a l’espiral d’empatollaments i justificacions que dèiem a l’inici. Ara vénen els debats i no podem enviar candidats a immolar-se a costa de rebatre les fantasies de l’oposició: que no adoctrinem a les escoles, que no arruïnem el país, que no som violents, que no som nazis, que no hem estat a París. No tenim tant de temps per perdre.

Necessitem que els partits aportin debataires amb nervi capaços de no entrebancar-se amb aquesta espiral de l’absurd. Perquè mentre ens desesperem per defensar-nos de les fantasies de l’oposició, quedem planxats i sense energia per explicar res de constructiu, fiant-ho tot a la fe, que naltros som els bons i que ja per això se’ns ha de fer confiança. I mira que en tenim, d’arguments i de plans de futur il·lusionadors, que ara, en la foscor del neofranquisme, fins i tot són més brillants i tenen més força.

Com que som pocs fins i tot quan som molts, no sé si ens hem de repartir la feina: els tuitaires de raça treballant a les xarxes i els CDR als carrers, per exemple, perquè els partits puguin dedicar-se ‘full time’ a halar-se amb patates els mentiders dels debats, amb tot l’avantatge de ser tres, que haurien d’aportar-hi les tres millors feres dialèctiques i especialitzades. Colló, que són eleccions trampa, que hi concorrem amb les institucions segrestades i amb mig govern exiliat i ostatges captius per l’estat: a veure si a la tele ens haurem d’inhibir de fotre una bona arrebossada als del 155-per-acció-o-per-omissió. En fi, no sé quina és la fórmula, i en tot cas ja aniria a un altre preu, però és vital que una part de naltros pugui deixar córrer París i estar prou descansada per a anar per feina, i si poden ser els que vagin als debats, millor.