La presó de Pablo Hasel

Dimecres va fer un any que Pablo Hasel va ser empresonat. Hasel és a la presó de Ponent, a Lleida, una d’aquelles presons que els cançoners antics, en aquest cas el cançoner popular català, havien immortalitzat fa segles.

La detenció i la posterior entrada a la presó de Hasel va despertar a Catalunya i en altres parts d’Europa una onada de solidaritat que, un any després, sembla que s’ha apagat. Efectivament, aquesta vegada no hem vist les grans manifestacions que hi va haver aquells dies, però sí que s’han fet actes en record de l’efemèride. Més enllà d’aquesta circumstància concreta, és evident que bona part de la societat no entén –simplement perquè no es pot entendre– aquesta persecució desmesurada que s’exerceix contra un artista. S’hi pot estar més d’acord o menys, pot agradar més o pot agradar menys, però no ha fet res més que cantar, parlar i expressar-se.

Precisament, aquesta mateixa setmana, la comissària de Drets Humans del Consell d’Europa, Dunja Mijatovic, ha enviat al parlament espanyol una dura carta en què qualifica d’alarmants la gran quantitat de condemnes que tenen lloc al Regne d’Espanya en aplicació de l’anomenada llei mordassa.

Les llibertats més elementals es veuen amenaçades i, per desgràcia, Martxelo i Maria, no tan sols des d’Espanya. Tota aquesta setmana, hi ha hagut a Barcelona un constant joc del gat i la rata entre els manifestants que es concentren cada nit, i ja en van més de sis-centes, a la Meridiana per expressar el seu rebuig a la repressió i els Mossos d’Esquadra, que des de dissabte passat proven d’impedir-los cada nit que es manifesten. Il·legalment. Perquè, fins i tot, hi ha jurisprudència del Tribunal Constitucional espanyol que avala el dret de manifestar-te quan ho consideres oportú i durant tant de temps com cregues necessari. Quines coses que s’han de veure.