La prehistòria de Mercè Rodoreda

De les novel·les de joventut de Mercè Rodoreda (1908-1983), però sobretot dels seus articles i entrevistes a la premsa dels anys trenta, quan tenia vint-i-pocs anys, se’n desprèn que va ser una jove de formació autodidàctica, que tenia una intel·ligència molt desperta i que s’havia vinculat als corrents de pensament més radicals del moment (sobre la dona i la dona catalana). Ho explica l’editor Jordi Cornudella, curador del tercer volum de l’obra completa de l’escriptora, que aplega els texts de joventut. I posa d’exemple dues entrevistes que va fer Rodoreda, una a Sebastià Juan Arbó i una altra a Carles Soldevila: ‘En totes dues, Rodoreda no és complaent, al contrari, té una mirada crítica, amb una reüllada irònica, gairebé sarcàstica.’ Jordi Cornudella també destaca que ja de jove Rodoreda expressava vivament la manera que tenia d’entendre la literatura i l’estil, que reflexionava moltíssim sobre el fet literari i el fet d’escriure.

El tercer volum de l’obra completa de Mercè Rodoreda, que coediten la Fundació Rodoreda (adscrita a l’Institut d’Estudis Catalans) i Edicions 62, conté les quatre primeres novel·les que va escriure, fins a la primera versió de ‘Aloma’ de l’any 1938 (guanyadora del premi Crexells del 1937, novel·la que reescrigué als anys seixanta), setze contes per a adults, dinou narracions per a infants i una trentena d’articles i entrevistes.

‘Les novel·les de joventut –explica Cornudella– són escrites bastant de pressa, amb molt de pes paròdic, i se situen en el ròssec de l’Escola de Sabadell. Es nota que a Rodoreda li agradava la literatura de Francesc Trabal. Fins al punt que si algú no conegués l’obra de maduresa de l’autora, podria pensar que era una escriptora aspirant a ser Francesc Trabal. I potser li seria difícil de pensar que la mateixa autora escriuria anys més tard novel·les com “La plaça del Diamant”. Sortosament tenim tot el context.’

Per una altra banda, sembla que de tota la narrativa de joventut, sobretot Rodoreda n’hauria salvat els contes infantils, que publicava al diari La Publicitat, amb una il·lustració de Tísner, sota la secció ‘Una estona amb els infants’. Jordi Cornudella reflexiona: ‘En general, el problema que hi havia a primers de segle sobre la distància creixent entre la llengua catalana literària i la llengua parlada, el va resoldre Mercè Rodoreda, curiosament l’escriptora exiliada que només parlava català amb Armand Obiols. Però en els contes infantils, aquesta llengua no hi és encara. I, per una altra banda, la temàtica potser ha quedat una mica desfasada.’

Aquest volum no és canònic, perquè Mercè Rodoreda no volia que les cinc primeres novel·les de joventut que va escriure es tornessin a publicar. Però, com diu Cornudella, el fet s’assembla a la voluntat de Virgili, que demanava que es trenquessin les tauletes de l’Eneida, o al cas de Kafka, que va demanar al seu amic que cremés tots els seus manuscrits. En cap cas no es va seguir la voluntat dels autors, perquè la qualitat inqüestionable dels texts va passar per sobre de les seves últimes voluntats. Així ha passat amb tota la narrativa de joventut de la Rodoreda, que, tot i no tenir la qualitat de les novel·les i contes de maduresa, prefigura la gran escriptora que serà. En aquest sentit, Cornudella l’anomena ‘la prehistòria de la Colometa, una mena de pròleg de “La plaça del diamant”. Els rodorerians ja poden córrer a llegir aquest material, perquè els satisfarà, i hi ha teca.’ És una anomalia que aquestes obres de joventut, que es poden trobar en llibreries de vell o en biblioteques, no fossin accessibles.

Aquest volum que ara s’edita, sumat als dos primers de narrativa que van sortir el 2008, en l’Any Rodoreda (any del centenari del seu naixement), completen l’obra narrativa. Tal com va idear ja fa molts anys Joaquim Molas –especialista en Rodoreda i amic seu– l’obra completa de Mercè Rodoreda també comptarà amb quatre volums més. El pare Josep Massot, que substitueix Molas després de la seva mort, ha explicat que el pròxim volum, que ja es troba molt avançat, és el de l’obra plàstica, a cura de Rosa Villanueva i Daniel Giralt-Miracle; Carme Arnau treballa en l’epistolari, Enric Gallén ha de començar el volum que aplegarà les seves obres de teatre; i Marina Gustà ja treballa en el volum de poesia.

Durant la presentació del llibre, els responsables del projecte també han anunciat que serà el darrer que coeditarà Edicions 62. A partir d’ara els volums els publicarà la Fundació Rodoreda del IEC en solitari. La raó l’ha donada l’editor Jordi Cornudella: ‘Fa temps que Joaquim Molas ens va proposar de revisar les condicions del contracte. Es va adonar que segurament alguns dels volums de les obres completes no tenia sentit que passessin pel circuit de llibreries, perquè eren edicions d’un àmbit més acadèmic. Per això es va acordar que aquest volum d’obra de joventut seria el darrer que editaríem plegats.’

I per què ha tardat cinc anys a sortir? També respon Cornudella: ‘Entraré en l’àmbit de les confessions d’un editor: fa quinze anys fer aquesta feina era més fàcil perquè els números sortien i no es depenia tant de les subvencions. Ara sense els ajuts és molt difícil que es puguin assumir. I les subvencions acostumen a ser anuals i per a la publicació durant el mateix any, i aquests volums que impliquen dos o tres anys de feina… Alhora, són 1.500 pàgines que s’han hagut de revisar, paraula per paraula. És molta feina.’

I recorda: ‘Quan l’any 1965 Mercè Rodoreda va negociar l’edició de l’obra completa amb Josep Maria Castellet, la situació editorial era ben diferent de l’actual: veníem d’una època d’èxit de les obres completes, amb referents com els de l’editorial Selecta. La gent comprava aquest tipus d’edicions. En canvi, ara, aquests volums comencen a ser una anomalia, perquè el mercat ha canviat, els lectors tenen unes motivacions diferents. Els lectors han abandonat el mercat de les obres completes a Catalunya. I, tot i que nosaltres no abandonem l’edició dels clàssics ni les obres dels grandíssims escriptors com Rodoreda, ho fem d’unes altres maneres. A través dels llibres de butxaca, per exemple.’

Tanmateix, aquesta decisió contrasta amb les paraules inicials pronunciades pel director editorial del Grup 62, Emili Rosales: ‘És un honor aliar-se amb el IEC i el grup aposta per fer edició cultural.’ En aquest sentit, caldrà interpel·lar el president del Grup 62, Josep Ramoneda, que ara fa mig any, en conferència de premsa, assegurava voler recuperar el compromís cultural del grup com a línia de futur.