La possibilitat que et surti un fill fatxa

Al baròmetre espanyol del CIS els ha sortit que Vox és el partit preferit dels jóvens cridats a votar per primer cop a les eleccions de les seues corts. Mentrestant, al nostre país, a la ciutat capital de Barcelona, l’edat majoritària entre els que es manifesten votants de la formació feixista és de 18 a 24 anys. Són nanos que no es deuen haver polititzat pas en dos dies, o potser sí, però en tot cas podem suposar que la llavoreta enverinada no els ha germinat de cop amb la majoria d’edat.

Els estudiosos sobre els neofeixismes ja fa temps que avisen fins a quin punt l’extrema dreta s’ha ensenyorit de les xarxes preferides del jovent, seduint-los dins del seu terreny natural –especialment els nois, però ho deixem en genèric per començar. Amb les tecnologies digitals, podríem resumir el fenomen dient que s’han ajuntat la gana i el pa: la simplicitat dels missatges ultres, les seues consignes facilotes i els seus postulats de blanc o negre encaixen a la perfecció amb els temps de les píndoles de TikTok, pensades expressament per a les finestres d’atenció de la canalla i els adolescents. La tempesta perfecta quan es combinen amb la taula rasa d’una memòria històrica inexistent.

Sempre que surt el tema, quan la conversa deriva cap a l’especificitat espanyola, els ciutadans del món amb passaport del Regne s’afanyen a apuntar que aquest és un fenomen global. Però l’ultranacionalisme espanyol té autoencomanada una guerra històrica més respecte de l’internacionalisme fatxa: el combat contra les minories nacionals resistents a l’assimilació, i entre aquestes, la catalana. I aquí el ciutadà del món també intenta despistar assenyalant el reducte ultra entre les misèries indepes, que hi és, tot desestimant interessadament el fet –l’interès d’un ciutadà del món sempre es posa en evidència quan els toques la nació– que el fonamentalisme que té més vides amenaçades en aquest país és el d’estat, a través dels seus braços polític, mediàtic, judicial, armat, i, tornant a la qüestió, digital.

El productor i expert en tecnologies Albert Lloreta advertia l’altre dia d’un perill molt concret que són dos: la conquesta de la centralitat per part de l’extrema dreta a les xarxes més populars per a la canalla, i el fet que, mentre “des de l’esquerra s’està intentant ocupar aquests espais digitals, l’independentisme no està agafant el tren. Per molts articles que es publiquin… si no comencem a incorporar un audiovisual tàctic, per a molta gent no existirem”. Lloreta, honorable fundador de la Fera, sap molt bé de què parla. L’articulisme més viu i subversiu del país, que del 2017 ençà ha incorporat tant de talent nou, autèntiques esperances de futur i cracs del pensament amb milers de m’agrades i repiulades, esdevé d’un impacte nul si no es trasllada al terreny on avui es guanyen les batalles culturals i on es produeixen els nous reclutaments.

Reclutaments, sí. Ara mateix, els influenciadors d’extrema dreta poden entrar-li al teu nano –més que a la teua xiqueta–, per totes les vies obertes de les febleses adolescents: a través del forat de la seua masculinitat desconcertada (davant de l’empoderament de les noies o de la pròpia inseguretat sexual); a través de la seua afició futbolística de ramat (l’adhesió al nacionalisme espanyolista dels escolars al Mundial, per exemple, és intrínsecament anti-independentista); a través del desig natural de pertinença al grup guanyador (en moltes aules que es van unir incipientment a les protestes indepes, avui és més fàcil sentir-hi un vivafranco o el caralsol que cap conversa espontània en català), o simplement per rebot amb un moviment de boomers i periboomers que els avergonyeix (amb l’abandonament d’Urquinaona a la seua sort per part del govern, amb els seus avis esdevinguts productors massius d’imagineria friquindepe als grups de bon dia-bona nit).

Per variar, l’antifeixisme –que inclou l’independentisme per definició– no està organitzat contra un monstre expert a teixir aliances en línia. Però si una cosa sabem és que la creació de contingut en català, també per definició, és abassegadorament antifeixista. El #putaspanyisme d’aquell nano que es va fer viral a la rua del Barça (amb més d’un milió de visualitzacions), és un fenomen que neix amplificat per un pòdcast i s’ha estès com taca d’oli en tota mena de mems. El missatge implícit del “Viva Catalunya, I love you Catalunya” d’unes joves veïnes de Salt contra un míting de Vox al seu poble (400.000 visualitzacions) no els l’ha transmès, òbviament, cap tieta seua llacista. La tiktoquera que tot explicant una anècdota de lligoteig defensava la diversitat cultural a partir de la defensa del català no surt de cap aplec de porró i barretina, sinó que el discurs és tot seu i del seu temps. Els joves catalans ja no necessiten les nostres batalletes per lliurar la seua.

Dit de pressa i malament, que ja em tornava a desviar: l’auge de l’extrema dreta pot ser un revulsiu a l’hora de salvar la llengua i cultura que, de manera inherent, li és enemiga. Lluites com l’antiracista, la feminista o la del col·lectiu LGTBIQ+, abanderades per la nova guàrdia, encaixen com un guant amb la llengua de la resistència contra l’enemic que tenim en comú, en molts catalans per triplicat, i amb les estratègies antidiscriminació de tots plegats. Un heroi de l’esquerra espanyolista digué un mal dia que l’independentisme havia despertat el feixisme, i els indepes ens hi vam llançar a la jugular, servidora inclosa. Passat el temps, penso que ho havíem d’haver sabut entendre com també es podia entendre –la submissió dels catalans permetia als fatxes una dolça migdiada– i aprofitar el missatge a favor: en aquest país, canalla, el dret a l’autodeterminació és la kriptonita del feixisme, i l’assimilació lingüística a través de l’extermini del català, la seua victòria somiada. Com es tradueix tot això a TikTok? No en tinc ni idea, però sí que veig clar que, per a impulsar digitalment tot allò que encara no hem perdut, hi som força a temps. Els ingredients els tenim, el talent també, però és clar: només pot ser el jovent qui ho pot encomanar a més jovent.