09.10.2023 - 19:50
|
Actualització: 10.10.2023 - 08:08
De bon matí, he mirat quina era la reacció que esperaven els mercats de valors a la barbaritat que s’ha desfermat a Israel. No hi havia por d’enfonsament. Els mercats asiàtics havien baixat, però poc. I els futurs de les borses europees trontollaven a la baixa, tot apuntant a una caiguda al voltant del 0,8%. Hi havia recel i nervis, però no pas por d’una gran davallada. Israel és molt lluny dels llocs on els conflictes poden tocar algun dels punts bàsics de l’economia mundial. El drama que viuen israelians i palestins és brutal, però no sembla inquietar gaire els diners del món. En canvi, hi ha consciència que tot podria canviar de cop i volta si la guerra s’arribés a estendre i entrés en conflicte el gegant de la regió: l’Iran.
Ahir al vespre el Wall Street Journal posava la por al cos de tothom amb una notícia que, si fos certa, ho canviaria tot. Assegurava que els iranians són darrere els atacs d’Hamàs i Hesbol·là i que havien pres les decisions finals de Beirut estant. Els representants iranians a l’ONU ho desmentien rotundament aquest matí. “Donem un suport clar i indubtable a la causa de Palestina; no obstant això, no estem implicats en la resposta palestina, que ha estat presa per ells i prou”, han dit en un comunicat davant l’ONU, a Nova York.
Si es confirmés que Iran –el gran i poderós enemic d’Israel– ha entrat de ple en el conflicte, el problema a què ens enfrontaríem seria majúscul. Ens agafaria en un món afeblit. Amb un creixement molt reduït. Ja hem tingut la pandèmia i els problemes alimentaris de la guerra de Rússia amb Ucraïna, que han fet que s’enfilessin els preus de molts productes de subsistència; ara només faltaria que s’hi afegís el petroli. De moment, avui a la tarda, el barril de Brent pujava més d’un 4%. Sortosament, venia d’uns dies en què s’havia relaxat. Però hi ha qui continua dient que els cent dòlars són al punt de mira.
La clau de tot aquest embolic geostratègic té un punt concret: l’estret d’Ormuz. Amb tan sols uns cinquanta quilòmetres d’amplada i 60 metres de profunditat, a tot estirar, aquest tros de mar envoltat pel desert és a la desembocadura del golf Pèrsic, vorejant els principals països exportadors de cru. L’Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs Units (EAU), Catar, Kuwait, l’Irac i l’Iran utilitzen aquest corredor estratègic per exportar els hidrocarburs. Es calcula que al voltant del 30% del cru transportat per mar passa entre aquestes costes. Cal afegir-hi les exportacions de gas natural liquat, especialment de Catar, el productor mundial més gran, que representen més d’una quarta part del comerç mundial.
Més de tres quartes parts d’aquestes exportacions es destinen als països asiàtics, principalment la Xina, l’Índia i el Japó. Tot i que l’Aràbia Saudita i els Emirats han establert una xarxa d’oleoductes per evitar el pas de l’estret, aquestes rutes alternatives transporten, en realitat, uns volums limitats.
Si aquesta ruta es tornés impracticable, perquè l’Iran tanqués la porta, el subministrament mundial de petroli baixaria d’un 20%, segons xifres calculades per diversos instituts d’estudis. Pensem que el 2022, els set països del golf Pèrsic van produir entorn del 32% del total de cru mundial i posseïen cap al 49% de les reserves mundials provades de petroli a principi de 2021. Vet aquí el nus de la qüestió. L’Iran ja va amenaçar fa anys de ficar la clau al pany, cosa que finalment no va fer. Però si decidís de fer-ho –cosa que avui sembla molt improbable–, fa de mal imaginar quines conseqüències tindria per a tothom.
Hem de pensar que som al cor d’un nus geopolític transcendental. N’hi ha prou de recordar que, d’ençà de final del 2022, Washington ha fet els ulls grossos a l’augment de les exportacions de petroli iranià, eludint les sancions nord-americanes. Per què? Doncs perquè la prioritat a la Casa Blanca era una distensió informal amb Teheran. De resultes d’això, la producció de petroli iranià ha augmentat enguany de gairebé 700.000 barrils per dia. En aquesta situació, és probable que ara el president Biden faci complir, o fins i tot augmentar, les sancions. Una pressió més que agreujaria la tensió a la zona i faria pujar els preus del cru.
En definitiva, encara que ni Israel ni Palestina no siguin actors importants del mercat energètic mundial, la violència pot tenir repercussions en les estratègies geopolítiques dels principals productors de cru del Pròxim Orient. I més ara que el subministrament ja és sotmès a una certa pressió per la decisió de l’Aràbia Saudita i Rússia de prorrogar les reduccions de producció fins a final del 2023.
Però tornem a això que ha passat avui en el món de l’economia. Com ja he comentat, el més afectat ha estat el preu del petroli, amb la pujada del 4%, que l’ha deixat en 88 dòlars per barril. Un altre aspecte que calia mirar era què feien les divises, és a dir, on suposadament es refugiaven els diners de molts fons mundials. N’hi ha hagut tres que han destacat: per aquest ordre, el dòlar, el ien i el franc suïs. De fet, no és res de nou, perquè, habitualment, són les preferides en moments de confusió global.
Això sí, l’euro hi ha sortit perdent: ha baixat una mica més davant el dòlar i ha tancat a 1,054. Recordem que cada baixada de l’euro respecte del dòlar vol dir un barril de petroli (nominat en dòlars) més car per a nosaltres. Quant al gas natural, s’havia enfilat molt aquesta nit, però amb el pas de les hores ha acabat perdent embranzida i aquesta tarda tenia un nivell semblant a la sessió anterior.
L’euríbor, en canvi, sí que ha pujat fins al 4,21%, de manera que la mitjana provisional de l’octubre ha superat el 4,20%, per damunt dels mesos passats i a nivells de rècord d’ençà de la crisi del 2008. Pensem que l’any passat per aquesta època era del 2,62%. Males notícies, sens dubte, per als qui tenen hipoteques variables. També hi ha hagut inversors que han recordat que hi ha renda fixa i els bons han remuntat les seves cotitzacions (i han baixat els rendiments) després d’unes setmanes de ser clarament menyspreats. L’or, un altre refugi natural en èpoques d’intranquil·litat, ha pujat d’un 1,3%, fins a 1.756 dòlars l’unça.
Quant a les borses, a mitja sessió el Dow Jones no havia pujat ni baixat. A l’estat espanyol, l’Íbex havia caigut al tancament gairebé d’un 1%, amb diferències notables segons les companyies. Per exemple, IAG (Ibèria) havia deixat un 5,5% a la sessió, per la por d’un possible augment dels costs i restriccions en el trànsit aeri. L’altra cara de la moneda era Repsol, que augmentava d’un 2,3%, gràcies a la pujada del cru.
