La por del gripau

Són ells, que en tenen. I que en fan. I no és contradictori.

Vull dir que tenen por i per això miren de fer-ne. Com els gripaus.

És una estratègia de supervivència vella, coneguda i compartida per tantíssims animalons de la Terra: davant de l’amenaça, tu infla pit, treu les punxes, estarrufa les plomes, escenifica gestos o sons d’amenaça, fes-te més alt o més gros o més el que sigui però amb cara de terrible.

Així és com actua l’estat espanyol, darrerament, si bé ho mirem. Igual que el petit amfibi anur, s’infla i amenaça per provar d’estendre la por al camp contrari, tot desplegant les seves forces judicials i mediàtiques com un gripau a la defensiva.

Perquè, des del punt de vista de l’estat, és evident que té un problema greu de legitimitat en una part considerable del territori que avui domina, i que no n’hi ha prou amb les expectatives de tranquil·litat al País Basc (quinze anys de ‘pau fiscal’, diu que hi han comprat, no?) per fer-li oblidar que el Principat de Catalunya es declara a punt d’alçar el vol i que, a mitjà termini, el disgust té tota la pinta de poder-se anar encomanant a més territoris.

Des del seu punt de vista, per tant, és lògic que miri de passar a l’ofensiva. I que provi això de la intimidació. La cosa dels tancs per la Diagonal o de bombardejar Barcelona, com deia aquell energumen que calia fer ‘cada cincuenta años’, no entra dins de les seves possibilitats, ara i aquí. (No sé si té cap altaret enlloc, sant Context, però se’l ben mereixeria.) Així que s’infla d’inhabilitacions i de citacions i de multes per mirar d’escampar la por. I punxa, és clar, allà on pensa que pot tocar os, i prova d’espantar els qui han de convocar i organitzar el referèndum: polítics i funcionaris. L’altre dia ho comentava aquí mateix el jurista Héctor López Bofill, citat a declarar per uns piulets a Twitter i que expressava el temor ‘que es dediquin a atacar selectivament treballadors públics, com és el meu cas, per a acovardir-los en vista d’un eventual suport al procés independentista’.

Fa tota la pinta que s’hi apliquen, efectivament. I que afinen l’objectiu. Com si esperessin guanyar la partida, ai, per simple incompareixença del contrari.

Però és feina nostra, de tothom però especialment dels qui tenen responsabilitats polítiques, canviar aquest marc conceptual, aquest escenari de por en què ens volen fer viure. Dedicar-hi el temps just i prou. I centrar-nos a treballar. En positiu.

Perquè hem de tenir present que no tot atac és signe de fortalesa. De vegades és un gripau que té por.