26.11.2017 - 22:00
|
Actualització: 27.11.2017 - 01:09
Un comentari del president de la Generalitat, Carles Puigdemont, a la televisió pública d’Israel en què suggeria que els ciutadans catalans poguessen decidir en un referèndum si volien ser part de la Unió Europea o no, ha desfermat una altra onada de desqualificacions i manipulacions. El president deixa clar que ell vol continuar formant part de la Unió i de l’euro, però es demana si l’actitud de la UE en el cas català no ha estat prou greu per a passar a la ciutadania la decisió de mantenir-se en un club com aquest o eixir-ne.
Crida l’atenció que una proposta tan raonable i impecable en termes democràtics origine la reacció demofòbica que vam veure ahir. Quina raó hi ha per a dir als ciutadans que sobre aquesta qüestió no poden votar? Més enllà i tot de les consideracions relacionades amb el procés cap a la independència, per quin motiu una decisió tan important cal deixar-la al marge de la decisió popular? Tanta por els fan, els vots de la gent?
En el cas europeu, a més, la polèmica és absurda. Els qui ataquen Puigdemont proposen, de fet, una cosa contrària a la pràctica habitual de la Unió Europea que diuen defensar. Perquè els referèndums relacionats amb Europa no és que siguen habituals, és que són la cosa més normal. D’ençà del 1972, se n’han fets quaranta-vuit, de referèndums sobre la pertinença o no a la Unió, o sobre matèries sensibles, com ara el procés constitucional. Quaranta-vuit. I això sense comptar els onze referèndums –onze– que es feren a Suïssa sobre qüestions relacionades amb la UE entre el 1972 i el 2014. D’aquests 48 referèndums, a l’estat espanyol només se n’ha fet un. I no era sobre si s’hi entrava o no, sinó sobre el projecte de constitució del 2005. De passada, diguem-ho tot: la participació en aquell referèndum va ser del 41%, i ningú no digué que no era prou. La doble vara de mesurar habitual dels unionistes…
Parlem de dades: la majoria dels països que formen part de la Unió Europea han fet referèndums per a validar-hi la seua integració. El 1972 Dinamarca, Irlanda i Noruega van preguntar als seus ciutadans si n’havien de formar part i França als seus si els havien de deixar formar-ne part. Noruega va ser l’únic país que va dir que no aleshores. El 1975 va ser el Regne Unit que va fer la pregunta. Grenlàndia, que és part de Dinamarca, també va votar d’abandonar la Unió Europea en un referèndum el 1982. L’Acta Única i el Tractat de Maastricht van ser referendats amb referèndums a Dinamarca (tres voltes!), Irlanda (dues), Itàlia i França. El 1994 Àustria, Finlàndia, Suècia, les illes Aland (que pertanyen a Finlàndia) i Noruega van votar si entraven a formar part de la Unió o no; i Noruega tornà a dir que no. Els Tractats d’Amsterdam i Niça van ser votats a Irlanda (en tres referèndums diferents!) i a Dinamarca. I l’ampliació del 2004 es va fer amb nou referèndums a Malta, Eslovènia, Hongria, Lituània, Eslovàquia, Polònia, la República Txeca, Estònia i Letònia. El 2013 Croàcia també va votar en referèndum l’entrada a la UE. De manera que resulta que setze dels vint-i-vuit membres de la UE han preguntat en referèndum als ciutadans si volien ser-hi o no. Tenint en compte que la UE és fruit de l’evolució de les comunitats europees originals fundades per sis estats, resulta que només sis estats de vint-i-vuit s’han incorporat a la UE en les ampliacions sense haver consultat els seus ciutadans. Espanya n’és un, evidentment. Els altres són Bulgària, Romania, Portugal, Xipre i Grècia. Significatiu.
Però després de les ampliacions del 2004 encara hi ha hagut vint-i-tres referèndums més fins a arribar al referèndum sobre el Brexit del 2016, de moment el darrer que s’ha fet.
És evident que aquests darrers referèndums han donat resultats contraris als interessos de la Unió en molts casos. França i els Països Baixos van dir que no a la constitució del 2005. Irlanda va dir que no al Tractat de Lisboa. Els grecs van dir que no a les mesures d’austeritat dictades des de Brussel·les. Dinamarca va dir que no en l’anomenat opt-out del 2015. Els Països Baixos van dir que no en el lamentable referèndum –per la manera com es va enfocar la campanya– sobre l’acord amb Ucraïna i els britànics van decidir d’abandonar la Unió, quan aprovaren el Brexit. D’aquesta manera, allò que en quaranta anys havia estat l’excepció, dir que no, ha esdevingut gairebé la regla. A això s’agafen els contraris al president Puigdemont per afirmar que fer un referèndum sobre la UE va contra la UE…
Tanmateix, la pregunta és per quin motiu passa, això. No és, com diuen alguns, que els referèndums siguen perillosos. No ho han estat durant quaranta anys. En canvi, sí que és perillós que les polítiques i les actituds de la Unió Europea hagen canviat radicalment i avui molta gent de tot el continent abomine l’arquitectura institucional creada. La UE ha inventat un esquema que fa que a Brussel·les gent que no ha triat ningú decidesca sobre els grans afers i adopte les grans polítiques, sota la influència visible dels grans lobbies. I, en canvi, als estats gent que han triat els ciutadans no poden fer res perquè tenen les mans lligades –com es va veure en el cas de Grècia amb absoluta claredat. Europa ha anat convertint-se així en un monstre que és normal que siga rebutjat per la gent. I en aquest sentit els catalans no hauríem d’oblidar que el menysteniment i la prepotència d’aquest patètic personatge que és Jean-Claude Juncker no va contra nosaltres perquè siguem catalans, sinó perquè som ciutadans. És el mateix menysteniment i prepotència que els permet de dormir mentre la gent es mor cada dia a la mar; o el que va obligar Tsipras a trair la voluntat del poble grec; o el que ha instaurat dos primers ministres a Itàlia que no havia votat ningú; o el que ha enutjat tant els britànics que han decidit d’anar-se’n…
Qui té un problema de veritat avui és la Unió Europea que, per desgràcia, camina cap a la ruïna si no canvia radicalment i torna a escoltar i respectar la voluntat de la població. Els catalans aquesta vegada ho hem pogut viure en la pròpia pell. Per tant, avui, això és un argument suplementari per a decidir si volem estar en un club en decadència, que ha segrestat la democràcia per posar-la al servei dels grans interessos econòmics o no. Però insistesc en l’argument principal: només sis dels vint-i-vuit estats membres de la Unió s’hi han incorporat sense que els seus ciutadans poguessen decidir democràticament si els interessava o no. Com a espanyols, ens hi van ficar per força i sense preguntar –com han fet amb tantes altres coses. Proposar, doncs, que el poble prenga una decisió sobre aquesta qüestió no tan sols no és cap bogeria sinó que resoldria una anomalia històrica extraordinària i tornaria a posar en relleu que els catalans no volem que la república siga un estat del segle XVIII, com és l’Espanya d’avui, sinó una democràcia tan moderna i avançada com puga ser.
