La política torna a ser un negoci familiar al sud-est asiàtic

Bloomberg · Karishma Vaswani

La política torna a ser, com més va més, un negoci familiar al sud-est asiàtic, malgrat les grans i vibrants noves democràcies. És una tendència preocupant. Hi ha el perill que el poder es concentri en mans d’un club exclusiu de clans arrelats, i això preocupa molt una part del jovent de la regió, que es mostra frustrat amb el nepotisme.

Tot i que el sud-est asiàtic no és un cas aïllat –les dinasties polítiques són prevalents també a Occident, pensem en els Bush i els Trudeau, per exemple–, la diferència rau en el fet que molts dels noms familiars han anat tornant, arran dels desordres i la crisi financera d’aquestes darreres dècades, que han trastocat l’antic ordre en molts llocs.

Prenem com a exemple les Filipines, on els clans han controlat els diners i han exercit influència d’ençà de l’època colonial. El seu privilegi els va permetre de comprar terres en l’era postindependència, quan Manila es va alliberar del domini colonial dels Estats Units el 1946. Això els va enriquir i els va impulsar més amunt en l’escala econòmica. La riquesa va ser útil en els seus intents d’èxit en la política.

Sis dels nou darrers presidents del país han pertangut a les famílies Macapagal, Marcos i Aquino. L’actual president, Ferdinand Marcos Jr., Bongbong, és fill de l’antic autòcrata Ferdinand Marcos. Durant un viatge informatiu a Manila per a les eleccions del 2022, em va sorprendre el nombre de filipins del carrer que havien oblidat la corrupció i l’avarícia del seu règim, enderrocat enmig de protestes el 1986, després de dues dècades al poder. En canvi, s’havien cregut una narrativa inventada a les xarxes socials, segons la qual el jove Marcos els retornaria a una suposada època daurada de prosperitat i estabilitat.

Aprofitar el llegat familiar ajuda a captivar els votants d’aquesta generació. A Tailàndia, la filla de l’ex-primer ministre Thaksin Shinawatra, Paetongtarn, de 38 anys, ha estat nomenada aquest mes en el seu antic càrrec (que va perdre en un cop d’estat el 2006). La seva tia, i germana de Thaksin, Yingluck, també va ocupar el càrrec abans de ser destituïda pel Tribunal Constitucional el 2014.

Les dinasties polítiques no són confinades únicament a sistemes democràtics sorollosos com el de les Filipines. A Cambotja, fa un any que el dictador Hun Sen va cedir el poder al seu fill, Hun Manet, després de gairebé quatre dècades com a líder del país (si bé, a tots els efectes, ell continua manant entre bastidors, com a president del Partit Popular Cambotjà i legislador).

Després hi ha Indonèsia, el país i l’economia més grans del sud-est asiàtic. La setmana passada, les protestes generalitzades van fer suspendre les iniciatives parlamentàries que pretenien de concedir al fill del president sortint un camí més fàcil cap al poder polític. L’arxipèlag havia estat fins fa poc un model de democràcia en una regió on la corrupció i el nepotisme –que no van desaparèixer mai del tot– semblen estar tornant amb una desvergonyida força.

Quan Joko Widodo va ser elegit per primera vegada el 2014, va ser vist com una alenada d’aire fresc. Amb una actitud humil i uns orígens com a fabricant de mobles d’una ciutat provincial, venia de fora de les files habituals de generals i elits que havien governat el país.

Però Jokowi, com és conegut popularment, ha utilitzat el seu segon mandat per assegurar-se que el seu llegat perduri més enllà de la seva sortida del càrrec, d’aquí a dos mesos. “Jokowi ha construït una coalició amb tants partits al parlament que arriba al punt en què no pot ser desafiat, a causa de la base de poder que ha creat”, diu Elisabeth Kramer, professora de la Facultat de Ciències Socials de la Universitat de Nova Gal·les del Sud. “Això li permet, a ell i, per extensió, a la seva família, de protegir els seus privilegis i exclusivitats, per assegurar-se que només un cert club de persones es presentin a les eleccions i les guanyin.”

Els indonesis estan acostumats a líders forts amb ambicions dinàstiques. L’arquetip va ser Suharto: la seva dictadura de 32 anys va acabar enmig de violentes protestes durant la crisi financera asiàtica del 1998. Entre les queixes, hi havia el fet que l’antic general havia fet els ulls grossos davant l’avarícia creixent dels seus fills, i que ells havien fet servir la seva posició com a descendents seus per explotar l’economia rica en recursos del país, a costa de la gent corrent, que lluitava per arribar a final de mes.

Alguns indonesis hi veuen ara paral·lelismes. Una revista de notícies popular va recrear una portada de l’era de Suharto, amb la diferència que aquesta vegada hi va posar la cara de Jokowi, anomenant-lo “Raja Jawa”, el rei de Java. La insinuació poc subtil és que Jokowi i la seva família estan desconnectats dels indonesis de cada dia, i tenen un estil de vida sumptuós. Molt diferent de la imatge de “l’home del poble” que va cultivar amb tanta cura quan va ser elegit per primera vegada.

Ara per ara, si més no, els manifestants indonesis han aconseguit de mantenir la democràcia segura. El president sortint i més persones al sud-est asiàtic amb ambicions dinàstiques farien bé de fixar-se en Sheikh Hasina. La filla del pare fundador del Bangladeix es va veure obligada a fer una sortida ràpida i humiliant a principi de mes, després de vint anys de govern intermitent que es va tornar com més anava més autocràtic.

En el passat, els reis lliuraven guerres per assegurar-se que els seus fills heretarien el tron. Però no eren pas dirigents elegits i els seus súbdits no tenien cap més opció que suportar-los. No és el cas de les democràcies actuals. Finalment, la gent s’assegurarà que les seves veus siguin escoltades. I els mandataris farien bé de deixar les seves famílies on els pertoca: a casa.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb