La política espanyada

Avui escric, ho confesso, per afartament. Per oferir sortida a l’oi, també, però sobretot per això que he dit: per aquest opac, espès, pesadíssim afartament.

Per afartament escric i per afartament provaré de ser breu. I per si aquesta necessitat de brevetat provoqués alguna elisió que causés malentesos indesitjats, aclareixo de bell començament que no vull escriure, que no escriuré, contra cap partit en concret. Vull dir que ho ha desencadenat l’afer dels cartells contra els Maragall (aquelles imatges infames que atacaven un candidat per la seva edat i per la malaltia que pateix el seu germà, i que van ser creats i enganxats des del seu mateix partit) i la trama per organitzar campanyes brutes que, tal com va destapar el diari Ara, es veu que actuava en una mena d’estructura paral·lela (“la B” o “els nens”) des del mateix partit i que es dedicava a l’assetjament i l’atac als rivals i la confusió i la desinformació i el llot en general, que ho ha desencadenat l’afer concret però que no voldria que la reflexió hi quedés reduïda.

Perquè afecta tothom.

Perquè embruta tothom.

Perquè no ens ho podem permetre.

Així col·lectivament, vull dir; el moviment independentista.

L’altre dia, arran que tot plegat es fes públic, Sergi Sabrià presentava la dimissió com a vice-conseller d’Estratègia i Comunicació del govern català. I no va aprofitar l’ocasió per fer cap reflexió, cap rectificació de fons. Ans al contrari: en un gest que ens hauria d’haver encès totes les alarmes (totíssimes es pot dir?), va afirmar, de fet, que dedicar el temps a la destrucció i al fangar és pràctica comuna i habitual i que la política és així, que és això i que ens hi hauríem d’anar acostumant d’una vegada: “Potser les campanyes contemporànies no són tan boniques com ens agradaria. Però la partida la juga tothom.”

Doncs no. De cap manera. No vull que el meu país s’hi reconegui, en aquesta manca d’escrúpols. No vull resignar-me a veure’l així espanyat.

I no ho dic pas, és clar, com si ara de cop haguéssim caigut de la figuera. Prou que ho tenim present, que el tarquim polític és més vell que anar a peu, i que ara fa més de dos mil anys els mateixos romans en sabien un niu, d’empastifar rivals i d’escampar mentides i rumors amb mala bava (les actuals fake news, diguem-ne), i que etcètera. I què? Això és cap justificació?

Una part important de l’èxit recent del moviment independentista ha estat, precisament, poder presentar una alternativa al llot on fa pastetes la política espanyola: era aquell nosaltres no som d’eixe món del qual ens podíem enorgullir. I representàvem, sí, una altra manera de fer política. Una altra aspiració. Que no dic que això fos un món de coloraines, és clar, però que no érem allò. Que les campanyes brutes amb insults i policia patriòtica (tanta definició en el nom autoatorgat!) i persecucions mediàtico-judicials i espies de pacotilla i mentides deliberades eren una mostra, precisament, de les coses de les quals ens volíem alliberar.

Mentides deliberades, he escrit, i promeses incomplertes i denúncies per assetjament dins del partit tractades d’aquella manera, insults dels uns cap als altres i dels altres cap als uns, acusacions d’alta traïció amb una mà mentre amb l’altra es pacta amb l’unionisme segons conveniència partidista: no en vull ara fer la llista perquè em deixaria coses i perquè no val la pena i perquè no en tinc ganes, però el cas és que ja fa temps que la política catalana s’enfanga i es degrada a ella mateixa. I això té conseqüències. Perquè la política (no pas la politiqueria) és, en bona part, confiança; són els fets concrets i és alhora representar alguna cosa, un intangible en present i en aspiració de futur. En el nostre cas, la possibilitat de fer les coses de manera diferent. Quan ho destrueixes, això, aquesta confiança, aquesta perspectiva, fereixes greument el conjunt del moviment independentista. Quan acceptes que la política s’envileixi d’aquesta manera, quan escampes fang a tort i a dret i pretens que aquest sigui l’estat natural de les coses, escampes també la idea que tot forma part del mateix pantà. Aquesta perillosa deslegitimació de la política, precisament per identificació d’allò polític (els afers de la cosa pública, del bé comú, que a tothom afecten i que a tothom haurien d’interessar) amb la porqueria de la politiqueria.

I després arriben els escarafalls perquè “ja no es mobilitzen” o perquè “ja no ens voten”. O perquè al terreny llotós que has creat hi proliferen els autoritarismes reaccionaris vestits de contestataris perquè els altres “són tots iguals”.

Però no: l’independentisme no és això. El moviment independentista és, precisament, una alternativa (diversa, dúctil, positiva, creativa) al fangar que defineix (i que constitueix) la política espanyola; és la força colorista que va fer possible, que vam poder veure i constatar, que vam viure tan plenament l’1 d’Octubre de 2017. Sempre als antípodes del llot. Sempre. Quan va començar a bategar, ara fa més de cent anys, ho va fer en contraposició als tancaments dictatorials espanyols. Per justícia, és clar, i també amb aspiració a una vida digna i àmplia. Potser és l’única cosa que no ens podem permetre de perdre.

Perquè és l’energia necessària per a guanyar.