La política catalana com un ‘Sálvame’

Deia l’advocat Gonzalo Boye, ho escric de memòria, que a l’independentisme català no li investiguen fets, que li investiguen persones. Això s’ha demostrat tantes vegades –i sonades– que em limitaré a deixar-ho dit com qui posa una citació a començament d’un capítol. Venia a tomb per l’última tongada d’independentistes detinguts per la Guàrdia Civil, no re: uns cromos que els faltaven en algun punt entre les institucions i el carrer. A partir d’aquí, un diari d’estat va rebre la filtració de l’informe policial-judicial i va difondre converses privades dels investigats que no tenien res a veure amb els suposats delictes. Un dia més a la catalana terra, vaja.

Parlem de legalitat? Va, que anirem ràpid i ens ho traurem de sobre. Punt u: la policia només ha d’aportar al jutge les converses que tenen relació amb la causa, i punt dos: les filtracions judicials, segons el codi penal espanyol, poden tenir penes de fins a quatre anys. Festival de l’humor. Sobre drets fonamentals, també acabarem aviat. Aquí una piulada que feia d’esma l’Oficina de Drets Civils i Polítics de la Generalitat: “[…] la difusió de converses privades sense valor probatori són vulneracions molt greus del dret a la privacitat que de cap manera es poden normalitzar”. Si l’independentisme institucional hagués de tenir un lema, seria sens dubte “no podem normalitzar…”, al top 5 de la retòrica indepe i a frec del clàssic “no aconseguiran…” doblegar-nos / silenciar-nos / aturar-nos / rebentar la investidura de Pedro Sánchez…, ai, no, aquesta se m’ha colat.

Un cop desempallegats de la nosa dels drets fonamentals, la qüestió és si vulnerar-los ens deixa fets d’interès periodístic real o més aviat xafarderies. Jo no hi entenc gens, en periodisme, i no sé com funciona la balança que contraposa el dret a la intimitat i el dret a la informació, encara més quan, avui, tot allò que pot donar clics ja es considera noticiable. Per tant, només puc parlar com a receptora de la teca que em posen a disposició els mitjans segons les seues balances. Una teca que, en matèria de filtracions, sol venir de dues espècies diferents de rosegadors de claveguera: per una banda, guàrdies civils, policies, fiscals i funcionaris judicials –que es deuen a una ètica professional i això no obstant en sortiran impunes– i, per una altra, Villarejos i altres camargues –de qui no s’espera cap exemplaritat i que eventualment poden arribar a llepar.

Diu el tòpic tertulià que les filtracions ens indignen més o menys segons si perjudiquen els nostres afins o els contraris. Pel que fa a l’independentisme, que té afins i contraris al mateix vaixell, esbombar converses no delictives ara dels uns, ara dels altres, només fa que afegir més brou al xup-xup. Ara bé: per ser una dissidència punxada fins a la dutxa, encara és prou com només n’ha sortit la misèria que n’ha sortit: masclistades, insults de guarderia, fatxenderies, manegamentes de baixa estofa. Res que no es pogués obtenir de qualsevol adversari sotmès al mateix sistema de vigilància abusiu. De milhòmens, de trepes, d’il·luminats, de recomanats, d’apadrinats n’hi ha a totes bandes, però és clar, el caràcter selectiu de les filtracions ens permet la mica de comèdia de fer l’innocent.

Ja s’entén que la guerra psicològica, apartat ‘desmoralització’, tracta d’avergonyir sistemàticament unes files i protegir de la humiliació les contràries. Tot i això, amb un moviment tan rebregat, injuriat i difamat com l’independentisme d’avui, sorprèn que els filtradors encara tinguin fe en segons quines carallotades, ni que hi trobin alguna mena de consol, si no és pel pur plaer de recrear-se en la impunitat. Perquè, a partir d’un punt, les vergonyes internes del moviment ja només serveixen per a reafirmar posicions a favor i en contra dels “seus” espiats, com un gran “reality show” del procés català. Un “reality” que a les xarxes es viu intensament, amb una fam voraç que molts mitjans estan encantats de saciar (clics, clics, recordeu?).

L’altra cosa és posar-se al cervell de qui, encara (!), concep l’independentisme com una jerarquia a l’espanyola: uns caps de renom que manen i uns anònims que els segueixen a ulls clucs. Amatents al rum-rum del 50%, una fita assequible amb la participació ja normalitzada, la idea de convertir el camí electoral en un Sálvame Deluxe indepe és idònia per a cultivar-ne l’abstenció per afartament. Que no n’hi ha un pam de net, que tots sou iguals, que ja us ho fareu. I si la cosa anés per aquí –oh, ironies de la vida, oh, història que és una roda–, una altra vegada ens trobaríem que l’adversari confiava més en les nostres capacitats que naltros mateixos. Vejam: tothom coneix la plorera dels indepes, em refereixo que aquesta vegada ja sigui de debò, que la divisió per dalt acabi de fer-nos implosionar per baix. Que, de tot el que hem arribat a fer plegats, ja només ens quedi tirar-nos els plats pel cap en prime time.