La política als estadis: les més grans reivindicacions polítiques en la història de l’esport

HELENA CABALLERIA (@lenabatlle) | TEO DE LA ROSA (@tdelarosa19) | JERONI NABONA

Esport i política. Política i esport. Dos termes que semblen allunyats però que sempre acaben mesclats. Per alguns, aquesta unió és positiva, per altres és una tragèdia. Però malgrat que a aquests últims els grinyoli una mica, històricament el debat polític sempre ha acabat apareixent als esdeveniments esportius. Al cap i a la fi, ambdós necessiten l’interès de la gent per tal de tenir èxit. I és la mateixa gent la que participa en els dos casos.

Aquest debat sembla més present que mai a l’agenda pública, tant al nostre país com a fora. L’agost de 2016, el jugador de futbol americà Colin Kaepernick va anunciar públicament que s’agenollaria en senyal de protesta durant l’himne nacional per ‘no demostrar orgull per la bandera d’un país que oprimeix a les persones de color’. Donald Trump, aquest mateix setembre, va atacar directament els jugadors que, segons ell, faltaven al respecte al país.

https://twitter.com/realDonaldTrump/status/911654184918880260

https://twitter.com/realDonaldTrump/status/911655987857281024

Davant aquesta resposta del President, la protesta ja no és únicament contra els conflictes racials, sinó directament contra les polítiques de Trump i, a més, generalitzant-se per tot l’esport nord-americà. Les dimensions d’aquest moviment ens porten a la pregunta: Quines han estat les majors reivindicacions polítiques a la història de l’esport?

1. Jesse Owens als JJOO de 1936

Els Jocs Olímpics de 1936 es van celebrar a l’Alemanya nazi d’Adolf Hitler. L’esdeveniment, boicotejat per molts països, va ser concebut com un acte propagandístic del Tercer Reich i l’ideari de la supremacia de la seva raça. Els Estats Units, que inicialment estaven a favor del boicot, van acabar competint amb més de 300 atletes. Jesse Owens, negre i net d’esclaus, va ser un d’ells.

Owens va ser el gran protagonista d’aquests Jocs amb 4 medalles d’or. Va guanyar a les proves de 100m, 200m, 4x100m i salt de llargada. Aquesta última amb un rècord mundial (7,25 metres) que perduraria durant més de tres dècades, i amb l’ajut de l’alemany Luz Long per superar el tall classificatori. La llegenda diu que Hitler es va negar a saludar-lo. Ell ho va negar moltes vegades, però sí que va afirmar que el President Roosevelt va decidir no rebre els atletes negres a la Casa Blanca per por a perdre vots. En un intent d’aprofitar la seva popularitat, va deixar l’atletisme professional. Sense èxit en el cinema, va haver de convertir-se en un fenomen de fira fent, entre d’altres, carreres contra animals. Només en els últims anys de la seva vida es va reconèixer als Estats Units la importància de la seva carrera, abans de morir de càncer de pulmó amb 67 anys.

2. Muhammad Ali (1964)

Muhammad Ali, nascut com a Cassius Marcellus Clay, és considerat el millor boxejador de tots els temps. Però limitar la seva importància al món de la boxa seria insultant. L’esportista americà no només lluitava al ring, sinó que també ho feia per defensar els seus ideals. L’any 1964, mesos després de convertir-se en campió dels pesos pesants, Ali va anunciar que acceptava les doctrines de Nació de l’Islam i va canviar el seu nom de naixement per un d’àrab. Amb això, Muhammad Ali seguia els passos de Malcolm X en la lluita pels drets de les persones negres. Va reivindicar les seves arrels musulmanes i africanes i, alhora, denunciava l’origen esclavista dels noms dels afroamericans.

La polseguera que va causar l’anunci de Muhammad Ali va ser molt gran, però no és comparable al que va causar tres anys després en negar-se a lluitar al Vietnam. L’any 1967, els Estats Units es trobaven plenament ficats en un dels conflictes bèl·lics més controvertits per la societat nord-americana. Aquell any el servei militar va requerir l’allistament d’Ali, que, amb només 25 anys, va refusar-lo. El boxejador va criticar públicament aquella guerra amb frases com ‘tio, no tinc res en contra aquells Vietcong’ o ‘gent de color matant-se pels blancs’. Després de la negativa a anar a lluitar, el govern dels Estats Units va condemnar a Muhammad Ali a 5 anys de presó i van retirar-li tots els títols. Finalment, després de diverses apel·lacions i la mala percepció pública que anava adquirint el conflicte a Vietnam, Ali no va arribar a entrar a la presó. Després d’aquest episodi va continuar lluitant i ampliant la seva llegenda.

Vegeu ací una infografia sobre la figura de Muhammad Ali:

3. Black Power (1968)

Les Olimpíades de Mèxic l’any 1968 van ser testimoni de dos fets que passarien a la història, però no precisament pels èxits esportius, sinó per la política i la reivindicació. El primer dels fets va succeir 10 dies abans de l’inici els jocs, i va marcar-ne el desenvolupament. Estudiants mexicans van aprofitar l’esdeveniment per denunciar els abusos governamentals, però l’exèrcit va respondre provocant desenes de morts.

La polèmica de les olimpíades no acabaria aquí. Durant els anys 60 hi va haver molts moviments en favor dels drets dels negres als Estats Units. Aprofitant l’esdeveniment esportiu, el sociòleg Harry Edwards va demanar als esportistes que es reivindiquessin. Van repartir-se adhesius per conscienciar i alguns medallistes van pujar al podi descalços, però l’acte amb més ressò el van protagonitzar Tommy Smith i John Carlos. En l’entrega de medalles dels 200 metres llisos, on van quedar primer i tercer respectivament, els corredors afroamericans van alçar el puny amb un guant negre, realitzant la salutació Black Power. Immeditament després, van ser xiulats i el COI va expulsar-los dels Jocs.

Many of us know this famous picture of Tommie Smith and John Carlos. But few know the bravery and tragedy of the white guy, Peter Norman. pic.twitter.com/A96hzYtdvI

— Khaya Dlanga (@khayadlanga) October 15, 2017

En tota aquesta història hi ha una figura que s’acostuma a oblidar: Peter Norman, el segon corredor. L’australià va recolzar a Smith i a Carlos en tot moment, i va ser ell qui va proposar que només es posés un guant cadascú després d’haver-se deixat l’altre parell a la vil·la. Per aquest acte, Norman va ser durament castigat al seu país i obviat per la premsa i el comitè olímpic. El corredor va caure en desgràcia, fins que morí als 63 anys. Smith i Carlos van assistir al funeral i van portar el fèretre com a mostra d’agraïment i reconeixement.

4. Argentina vs Anglaterra al Mundial de 1986 – Guerra de les Malvines

La Guerra de les Malvines produïda l’any 1982 va tenir un enfrontament futbolístic entre els països participants de tal guerra, quatre anys més tard en el Mundial de Mèxic del 1986. En ella, Anglaterra i Argentina va disputar-s’hi diferents territoris a ultramar ocupats pels argentins. 74 dies de guerra des del 2 d’abril de 1982 que van acabar amb la rendició d’Argentina i més de 900 soldats morts.

El partit mundialista Anglaterra-Argentina es va disputar el 22 de juny del 1986 a l’estadi Azteca de Ciutat de Mèxic, davant la presència de més de 100.000 aficionats. En el minut sis de la segona part, Maradona va fer el gol amb la mà batejat com la ‘Mà de Déu’. Quatre minuts més tard, Maradona va marcar el ‘Gol del Segle’, arrancant una prodigiosa jugada individual i de gran tècnica, on aconseguí regatejar a mig equip anglès. El segon gol de l’argentí, anys més tard va ser designat com el millor gol de la història dels Mundials. El partit acabaria 2-1. Dies més tard, Argentina guanyaria el Mundial en la final disputada contra Alemanya Federal. La victòria futbolística d’Argentina sobre Anglaterra, va ser la revenja de la Guerra de les Malvines quatre anys enrere. Allò que les armes et treu, el futbol t’ho torna. Pels argentins va ser més que un partit, una qüestió d’estat.

5. Mandela i la Copa Mundial de Rugby de 1995

El missatge d’unió de les Olimpíades de Barcelona va tenir un fort impacte en Nelson Mandela, que va veure en l’esport una manera d’unir al país, a negres i a blancs. En una Sud-àfrica que havia viscut una de les segregacions racials més fortes, l’Apartheid, allò no era feina fàcil. L’any 1995, Sud-àfrica era l’amfitriona del mundial de rugby. Mandela va adonar-se que l’equip local estava format només per blancs i un negre, i que la comunitat negre sempre es posicionava a favor dels rivals.

Un any abans de l’inici del mundial, Nelson Mandela va demanar a François Pienaar, capità de la selecció, que ell i els seus companys anessin per tot el país ensenyant a jugar als nens negres per tal d’arribar a tota la població. La idea del president sud-africà va ser tot un èxit. Contra tot pronòstic, els Springboks no només van arribar a la final, sinó que van guanyar a la favorita, Nova Zelanda. Aquell 24 de juny de 1995, tot Sud-àfrica va sortir al carrer amb samarretes de la selecció per celebrar la victòria. Així, Nelson Mandela va esborrar una mica l’ombra de l’Apartheid.

6. Say no to racism, des del 2006 per la FIFA

En els últims anys, l’organisme futbolístic europeu de la UEFA ha prioritzat la campanya #SayNoToRacism (#No al Racisme) amb l’objectiu d’eliminar el racisme, la discriminació i la intolerància en el futbol. Des de l’any 2001, la UEFA havia establert relacions i havia donat suport financer a l’organització FARE (Football Against Racism in Europe). Grup que treballa contra la intolerància i la discriminació al futbol europeu.

El missatge de #No al Racisme té com a objectiu incrementar la consciència de la gent contra els missatges d’odi en el futbol, així com el desenvolupament d’idees i estratègies sobre com lluitar contra ells. En la jornada de competicions dedicades a aquesta campanya, els capitans dels equips porten braçalets de ‘No al Racisme’, també a través de la megafonia dels clubs es reprodueixen missatges contra el racisme i es projecta un vídeo amb testimonis en què diferents jugadors donen suport a la iniciativa. A més, es pengen diferents cartells de ‘No al Racisme’ en els estadis d’aquells clubs que disputen les competicions europees com la Champions o l’Europa League. Per últim, han endurit les sancions contra aquest tipus de comportaments, sigui per part d’aficionats o jugadors.

7. Colin Kaepernick (2017)

Tornem al tema que iniciava aquesta peça. L’aleshores quarterback dels San Francisco 49ers va decidir deixar d’escoltar l’himne nord-americà de peu com a símbol de lluita contra els conflictes racials estesos a tot el país. La idea va ser minoritària durant la temporada 2016, però durant els últims mesos la protesta ha adquirit més força que mai. Els comentaris de Donald Trump demanant l’acomiadament dels jugadors que s’agenollin no ha fet més que afegir llenya al foc.

Malgrat que Kaepernick ha quedat sense equip per la temporada 2017, més de 200 jugadors es van unir a la seva campanya després dels comentaris de Trump. Jugadors de genolls en el moment de l’himne o dempeus, però unint els seus braços com a senyal. Així i tot, els gestos han creat divisió en molts equips de la lliga. Les imatges de mig equip sumant-se a les protestes i altre mig respectant l’himne han estat les més comunes. Esportistes d’altres disciplines també s’han sumat al moviment. Si la reivindicació continua agafant un caire anti-Trump, qui sap fins on pot arribar.

Vegeu ací la cronologia de diferents reivindicacions polítiques en la història de l’esport: