La policia franquista contra Antoni Tàpies

L’estiu passat, investigant el compromís antifranquista d’Antoni Tàpies per a un treball que m’havia encarregat la Fundació, vaig localitzar als arxius de Madrid un expedient policíac sobre ell de l’any 1972. Després d’un any de gestions burocràtiques i permisos familiars i oficials, estic, per fi, autoritzat a publicar-lo per una sola vegada.

És un document històric que permet de posar el focus, novament i amb més detall, sobre qüestions clau de la dictadura franquista: l’actitud de la Brigada Político-Social en la repressió i seguiment d’opositors, amb especial atenció al món de la cultura. La importància que tenia per a ells l’artista català de fama internacional, fet que els preocupava encara més, els feia seguir de prop la seva participació en iniciatives de protesta nacional i internacional. A més, anant més enllà dels papers policíacs i del compromís de Tàpies, podem apreciar la solidaritat sindical i cultural internacional amb els sindicats clandestins espanyols, com CCOO.

Una curiositat, una més, que ens ‘il·lustra’ sobre les virtuts de la modèlica transició espanyola és que l’expedient ‘FC Mº_INTERIOR_POLICIA_P, Exp.10833’ especifica amb un segell vermell: ‘Amnistiats antecedents polítics segons la llei 46/77’. Els antecedents amnistiats no s’esborren mai, continuen perfectament arxivats si algú té prou paciència i insistència per a localitzar-los als arxius estatals. En aquest cas, l’expedient policíac es conserva a l’Arxiu Històric espanyol, que depèn del Ministeri de Cultura i Esports.

Direcció General de la Policia. Tàpies Puig, Antonio
L’expedient consta de tres pàgines.

La declaració de la policia, signada a sota en blau per l’artista, va encapçalada per una anotació en llapis vermell a mà, feta posteriorment, que podria molt bé ser un ‘no’.

El 17 de maig de 1972 a les onze del matí, Antoni Tàpies Puig es presenta a la Comissaria de la via Laietana, on ha estat citat per agents de la Sisena Brigada Regional d’Investigació Social. Els inspectors de policia David Peña Alvarez i Luis García Esquivada, instructor i secretari, l’interroguen, segons consta a les diligències, interessant-se per la projecció internacional de la seva obra i, concretament, si havia donat cap obra per a ser exposada al Palau Nacional de Milà, la primera quinzena del març anterior.

El pintor declara que, de fa anys, l’exclusiva de tota la seva producció la tenen dos marxants: la Martha Jackson Gallery de Nova York i la Galerie Maeght de París. Ell es desentén del destí que aquests marxants puguin donar a les seves obres. Preguntat, en concret, sobre l’exposició de Milà, ell diu que no ha lliurat cap obra per ser exposada en l’esmentat palau, ni ha rebut cap invitació verbal o escrita, ni ha tingut coneixement que cap obra seva s’hi hagi exposat.

Això no obstant, l’artista, hàbilment, vol fer constar ‘que no és la primera vegada que mitjançant particulars propietaris d’obres seves, se n’han exposat sense coneixement de l’autor, sobretot a l’estranger, ja que a Espanya això no pot passar perquè és sancionat per la llei de propietat intel·lectual’.

L’exposició que tant preocupava la policia política de Franco i que les diligències policíaques no especificaven era ‘Amnistia que trata de Spagna’, que, com ja explicaré més endavant, devia ser un cop contra la propaganda franquista internacional de maquillatge del règim que impulsava, sobretot, Fraga Iribarne. El 1971 i 1972, la repressió s’havia endurit amb infinitat de detencions i alguns morts.

A l’exposició internacional contra Franco, hi havien pres part artistes tan rellevants com Pablo Picasso, Joan Miró, Rafael Alberti i Pablo Neruda. I Tàpies, en realitat, sí que hi havia participat amb una obra, com la policia, lògicament, devia saber. Segons el catàleg, hi participà amb una litografia de la sèrie ‘Nocturn matinal’, concretament, la número 10, de 1970. L’exposició havia estat patrocinada pel comitè sindical italià permanent CGIL-CISL-UIL de suport a la lluita antifranquista de la classe treballadora espanyola.

Diligència d’antecedents policíacs de Tàpies Puig, Antonio
A l’expedient ‘FC Mº_INTERIOR_POLICIA_P, Exp.10833’, que avui publiquem en primícia, a més de la diligència d’interrogatori, hi ha la diligència d’antecedents. És molt interessant perquè aquí es veu que el tenien ben fitxat.

Segons que constava als arxius de la Direcció Superior de Via Laietana, els seus antecedents eren diversos. Resumeixo, respectant l’ordre policíac: el 1966 havia assistit a l’Assemblea Constituent del Sindicat Democràtic d’Estudiants organitzada al convent dels Caputxins de Sarrià. El 1968 se’l citava en diligències instruïdes contra Carlos Mensa Corchete (també artista) per activitats comunistes. El 1964 havia participat en una exposició de pintura a Itàlia amb el tema ‘España libre’. El 1969 havia signat ‘en unió amb uns quants més’ un escrit dirigit a ‘l’Excel·lentíssim senyor ministre de Governació’ per a protestar pels maltractaments als detinguts. I el 1970 havia participat en la tancada al monestir de Montserrat per a protestar contra el Consell de Guerra fet a Burgos contra militants (sic) d’ETA.

Tot eren accions que el règim no podia tolerar. Com passa amb moltes coses de la vida i l’obra de l’enigmàtic Tàpies, a poc a poc, nous i petits indicis ens el van definint i consolidant en la seva dimensió històrica i humana, tant en l’art com en la política. La carta al ministre de Governació espanyol denota, d’entrada, una postura ètica valenta, tenint en compte que el ministre era el capità general Camilo Alonso Vega, íntim amic de Franco, nascut com ell al Ferrol i company seu d’armes i misses des de les campanyes del Marroc. Se’l coneixia amb l’àlies de Don Camulo per la seva obstinació i manca d’escrúpols. Era un dels cervells més durs de la repressió de la dictadura.

Però, quina era la dimensió d’aquella carta en el context polític de la dictadura? El valor d’aquell gest discret i ignorat de Tàpies?

La carta adreçada a Camilo Alonso Vega és del febrer de 1969, segons la policia. La situació era greu. Les protestes universitàries havien crescut des de Cap d’Any, i a final de gener, Don Camulo, amb el suport de la vella guàrdia de dinosaures –Carrero Blanco, Nieto Antúnez i Solís Ruiz– va aconseguir que Franco declarés l’estat d’excepció a tot l’estat espanyol per primera vegada des del final de la guerra. A banda de donar poder absolut a policies i forces de seguretat, que ja el tenien de facto, es va aplicar una censura més fèrria que mai, tancant també les poquíssimes editorials progressistes existents i, sobretot, clausurant les universitats per evitar, segons Fraga Iribarne, ‘que es pogués arrossegar la joventut a una orgia de nihilisme i anarquia’.

Hi ha una dada clau. L’estat d’excepció es declarà el 24 de gener, quatre dies després de l’assassinat de l’estudiant de dret Enrique Ruano (del Front d’Alliberament Popular, l’FLP) a mans de la policia. La versió oficial i la premsa del règim pretenia fer creure que el noi, estant detingut, s’havia suïcidat saltant d’un setè pis. En honor seu és la cançó de Maria del Mar Bonet ‘Què volen aquesta gent?’.

El règim d’excepció no es va aixecar fins al mes de març. En dos mesos, foren detingudes 735 persones, de les quals 315 eren estudiants. Molts detinguts –intel·lectuals, responsables sindicals– van ser assignats a residències obligatòries a viles del sud de l’estat espanyol.

Cal subratllar que aquest mateix any 1969, a més de signar la carta esmentada, Antoni Tàpies també es va adherir a l’Assemblea Mundial per la Pau de Berlín, amb la qual cosa adoptava una posició pública internacional, inequívoca i visible contra la repressió franquista.

Antoni Tàpies i la resistència antifranquista
A Tàpies el va afectar profundament el trauma de la guerra i l’ànsia d’extermini de la postguerra, que, a més de centenars de milers de morts, impregnava de terror, censura i dolor la societat que envoltava l’artista. El seu camí de creació en aquells anys bevia, vivia i es revoltava contra les runes i els cementiris de la destrucció i de la mort. Contra la progressiva anihilació demolidora del franquisme sobre el món que l’envoltava.

‘La meva il·lusió era que l’activitat artística fos una tasca tan intensa com resultés possible al servei del coneixement i que influís en les nostres vides fent-nos veure la falsedat de les coses que ens envoltaven i desvetllant-nos l’autèntica realitat’, escriu Tàpies escriu a Memòria personal.

L’estrena policíaca: la fitxa d’Antoni Tàpies a la Caputxinada
Els antecedents policíacs de Tàpies comencen, com molt bé sabia la policia franquista, amb la seva participació a la Caputxinada. Per a ell, va ser un fet cabdal que li va permetre de prendre un posicionament social i polític públic, descobrint ‘els seus’, el deure, el plaer i l’alleugeriment de la solidaritat col·lectiva. L’acció sembla que va descarregar-lo d’una angoixa que havia anat covant tota la vida, des de la fi de la guerra, amb el treball d’estudi, aïllat del món, entotsolat, batallant contra la realitat amb l’esperit i l’intel·lecte.

Les obres Tres escombres i Pila de plats s’inspiren en la Caputxinada, que, segons que deia Tàpies, fou com un acte fundacional de llarg recorregut, tot i que aleshores ell no tenia prou perspectiva per a adonar-se’n. De fet, d’aquella acció se’n derivà la ‘taula rodona’ i la Coordinadora de Forces Polítiques, l’embrió d’un procés que desembocarà el 1971 en la creació de l’Assemblea de Catalunya.

L’any 1966, després de la Caputxinada, Antoni Tàpies va començar a escriure la seva Memòria personal, que publicà el 1977. Tenia la necessitat de reflexionar i començar-se a explicar a ell mateix i a la societat.

Al convent de Sarrià, Tàpies va topar de cara per primera vegada amb l’estil i els mètodes de la policia franquista. El comandament de l’operatiu de la policia anava a càrrec dels famosos germans Creix, caps de la Brigada Político-Social de Barcelona, que tenien molta informació, com Tàpies observa a Memòria personal: ‘I de sobte vaig adonar-me que els de la Social ens coneixien perfectament. Creix anava de l’un a l’altre adreçant-se a cadascú pel seu nom i tutejant tothom: “Qué Tàpies, como artista, ¿qué te ha parecido? ¿Lo hemos hecho bien?… Pero te has metido en una cosa que no nos gusta nada…”, i començà a intentar-me fer por: “Veremos como saldrás de ésta”.’
Sobre aquells fets de 1966, fa uns anys vaig aconseguir localitzar i consultar el butlletí intern de la Brigada Político-Social.

Segons que especifiquen en l’informe intern, amb xifres, noms i cognoms, la policia va retirar 380 DNI d’homes i 77 de dones. Vint-i-nou professors, ajudants i intel·lectuals (sic) van ser conduïts a la comissaria de Via Laietana. Dos van ser posats en llibertat: Salvador Espriu, per malaltia, i Jordi (Jorge) Rubió, de 79 anys. Dos sacerdots van ser posats a disposició del bisbat: Ricardo Pedrals i Francisco de Asís Padrosa. I dos estudiants europeus van ser expulsats per la frontera francesa. La resta, vint-i-tres, foren interrogats durant un parell o tres de dies.

En aquest informe, hi apareix la primera definició que la policia política fa de Tàpies. Copio de l’original i no tradueixo per fidelitat al document històric:
‘Artista de fama internacional considerado como catalanista ‘romántico’ pero no separatista. Pertenece al ‘Omnium Cultural’ en calidad de socio protector, sabiéndose es frecuentemente ‘sableado’, tanto por universitarios como por catalanistas, con fines de allegar fondos para sus actividades clandestinas’.

L’exposició ‘Amnistia que trata de Spagna’ (Milà, 1972)
La troballa de l’expedient policíac de l’artista és interessant, també, perquè ens remet al fet pel qual va ser interrogat a comissaria. Un fet que, sens dubte, la policia franquista considerava important. I ho va ser. No és en va que l’exposició ‘Amnistia que trata de Spagna’ tenia per objectiu de vendre les obres per recaptar fons per a les CCOO clandestines. A la vegada que internacionalitzava la solidaritat obrera i artística amb la lluita contra la dictadura, en un moment en què Franco intensificava la repressió, i en contra de la voluntat i els esforços de maquillatge del règim de cara a l’exterior.

És un fet no gaire conegut que val la pena de recordar. La mostra va reunir Picasso, Miró, Neruda i Alberti, que va batejar l’esdeveniment amb el poema ‘Que trata de España’ –veieu l’original en pdf– manllevant el títol de Blas de Otero. Hi van prendre part uns tres-cents artistes plàstics, músics i poetes espanyols i europeus, entre els quals hi havia Tàpies, Gordillo, Miró, Úrculo, Genovés, l’Equipo Crónica, Saura, Chillida, Vasarely, Calder… El gran absent va ser Salvador Dalí, que es va negar a col·laborar de males maneres. Moltes obres van sortir d’Espanya clandestinament per carretera en la furgoneta d’un carnisser. Segons que ha explicat Marco del Bufalo (Fundació Antonio Gramsci), la policia espanyola va arribar a aturar-lo a la frontera i preguntar-li per l’origen de les obres. El carnisser va dir que eren obres seves d’afeccionat. I s’ho van creure.

L’exposició formava part d’un festival més ampli fet a Roma. Se’n van publicar dos poemaris, un disc i es van projectar i filmar documentaris. El simple fet d’aparèixer al catàleg, com hem vist, ja era motiu d’interrogatori i expedient policíac a l’Espanya de Franco.

Un home clau: Carles Vallejo, militant de CCOO, perseguit per la policia
Els organitzadors de l’exposició foren els sindicats italians CGIL-CSIL-UIL i les clandestines CCOO. Cal esmentar el paper clau que va tenir-hi Carles Vallejo, militant del PSUC i de CCOO de SEAT, perseguit per la policia i aleshores exiliat a Itàlia, sota l’empara del CGIL. L’any 1970, Vallejo havia estat detingut, torturat a Via Laietana durant vint dies, acomiadat de l’empresa i empresonat sis mesos a la Model. El 1971, en llibertat provisional, participà en la lluita per la readmissió dels acomiadats de SEAT, que va culminar amb l’ocupació de la fàbrica, l’entrada violenta de la policia a cavall i l’assassinat del treballador Antonio Ruiz Villalba. Ell va tornar a ser detingut. Tenia una petició fiscal de més de vint anys. CCOO va decidir que seria més útil treballant a l’exterior, com molt bé es comprovaria ben aviat.

La vinculació de Carles Vallejo a l’organització d’aquest important acte antifranquista a Milà, que molts descobriran en aquest reportatge, és la confirmació d’una frase de Walter Benjamin: ‘És una tasca més àrdua honorar la memòria dels éssers humans anònims que la de les persones cèlebres. La construcció històrica es consagra a la memòria dels qui no tenen nom.’ Estirant el fil del Tàpies solidari hem arribat a Vallejo, militant torturat i perseguit, discret, clandestí, un dels autèntics motors de la lluita. La seva història seria un altre reportatge.

Al pròleg del catàleg, els sindicats italians glossaven la seva col·laboració activa i solidaritat amb les CCOO i el moviment obrer espanyol, des dels temps del procés de Burgos per tal d’evitar execucions com la de Julián Grimau el 1963. Remarquen diversos fets. A les presons de l’estat espanyol, hi ha mil cinc-cents antifeixistes. L’estiu de 1971, la policia ha assassinat tres obrers a Granada. Les protestes universitàries han provocat el tancament de la Universitat. Destaquen, també, les lluites dels treballadors de la SEAT i la mort de vuit obrers a causa de la repressió policíaca en diferents punts de l’estat.

Per tenir una idea de la repressió del moment, és important constatar que, mentre es feia l’exposició a Milà, pels carrers del Ferrol, els obrers Amador Rey i Daniel Niebla van ser abatuts a trets per la policia en una manifestació dels treballadors de l’antiga empresa Bazán de Construcciones Navales Militares.
Gràcies a la seva importància artística i política, aquesta exposició ha estat objecte de diferents reedicions. L’any 1997, al Museu d’Història de Catalunya; el 2002, a Roma; i el 2012, novament, a Milà. L’edició més recent i important va ser al Museu d’Història de Madrid el 2017, quan n’era batllessa Manuela Carmena, en homenatge als artistes que feia quaranta-cinc anys havien col·laborat en el projecte.