La polèmica sobre la defensa de Mas

A mi em sembla molt interessant posar el focus en l’anormalitat judicial que és la que permet (i de fet força) que Mas, Ortega i Rigau estiguen essent jutjades. La repercussió internacional és molt forta i la situació d’Espanya s’afebleix. Ara, pel que fa a les intervencions dels grups de l’oposició, cal destacar que no tenen el més mínim escrúpol en barrejar tot el que els sembla que pot afavorir la seua causa. I també que no tenen, en molts casos, un gran nivell. Ni com a oradors ni tampoc en formació intel·lectual sòlida. I en les actuals circumstàncies, aquestes mancances es fan molt evidents.

A mi també m’ha sorprès l’estratègia adoptada en el judici pel 9N. Puc entendre les explicacions que ens dóna el Vicent, en el sentit que és millor cara a l’opinió internacional i que cadascú és lliure de defensar-se com li sembli. Tanmateix, es rebaixa força el to èpic i heroic, tant dels acusats com dels ciutadans que hi vàrem participar. Tampoc m’enorgulleix que s’utilitzi la figura dels voluntaris com “l’ase dels cops”, com si tota la responsabilitat fos seva. El judici està sentenciat i decidit des de fa temps i, per tant, a què porta aquests tecnicismes jurídics per intentar demostrar que els acusats no van incomplir la llei espanyola? És que els acusats s’estan enfrontant a dures penes de presó? Tots sabem que seran inhabilitats irremeiablement, però no s’hi estan jugant el coll! No se’ls hi està demanant que s’immolin per Catalunya.
Bé, no els jutjo, ans al contrari, els hi agraeixo la seva implicació i serenitat. Senzillament, el to dels més de dos milions de ciutadans que el 9N ens vàrem llevar i vàrem anar a votar (tots érem molt conscients que allò no era legal!), el to dels més de quaranta mil catalans que van acompanyar als acusats fins les portes del TSJ, no és el to mostrat dins del jutjat.
Sort que tot això s’acabarà aquest divendres.

Gràcies, Vicent, per l’apunt històric, i per la dosi de sentit comú.

D’altra banda, quina pena d’hereus del PSUC que tenim. El dia 6 a les 9’00 h al Pg Lluís Companys hi havia senyores velles amb moltes arrugues de dignitat, amb cabells que s’han guanyat el dret a blanquejar, i comportament més revolucionari, més conscient del que significa ser ciutadà lliure, que no pas el capteniment d’alguns panxacontents aplaudits per C’s, que sembla que ja els va bé la condició de súbdit vassall (bourbònic per a mes imfàmia).

Felicitacions per l’editorial d’avui. Hi estic al 95 % d’acord.

La meva opinió és que els que estan asseguts a la banqueta tenen el dret de defensar-se de la manera que els hi aconsellin els seus advocats o que ells considerin més oportuna. Quan en un jutjat vas d’acusat i no de testimoni pots mentir, deixar de dir, fer el que sigui…i acusar-te de la mort de’en Kennedy si et don a la gana sense por de que això sigui un agreujant a la condemna Tot si val perquè no et declarin culpable. NOMES FALTARIA. El càstig i la sentència caurà sobre ells i no sobre els veïns, ni la premsa, ni els altres partits polítics.

Personalment no estic d’acord amb com han portat el acusats algunes de les accions fetes: retardar la presència en el tribunal. algunes respostes “xulesques”, l’enganxada de l’Homs amb el fiscal, etc ..PERÒ ES EL PROBLEMA DELS ACUSATS, no el meu, ni el teu, ni el de la CUP. Jo no demano que la CUP (en teoria “amics”) aprovin els sistema de defensa armat pels acusats. Simplement demano que tinguin la” boqueta” tancada i, com a mínim, els donin l’oportunitat als que S’ASSEUEN A LA BANQUETA de defensar-se de la manera que ells considerin més oportuna. Dels opositors ja m’ho esperava, tots molt valents i enfurismats perquè segons ell els acusats son un covards…però encara que de la CUP ho pots esperar tot esperava que, en aquest cas concret no dispares trets als peus (vulgarment foc amic) . Quan ens donarem compte que anar amb aquesta gent no te futur? Val la pena pagar aquest peatge per un referéndum que pot ser o no pot ser? Ens hem de continuar arrastran davant d’aquesta gent? No valdria més, per dignitat, convocar eleccions peti qui peti?

I parlant de l’oposició: alguns s’haurien de fer mirar el paper vergonyos que estan jugant i no em refereixo al PP i/o a C’s. A lo millor un dia seran ells els que demanaran suport públic per que els hi ha tocat anar amb un tribunal….Tot pot ser possible. El meu no el tindran segur

Estic molt d’acord amb l’editorial. El procés participatiu -no referendum- va ser totalment legal i, aquest fet, és important per posar en evidència les febleses democràtiques de l’estat espanyol (junta de fiscals catalans no veu causa, dimisió del fiscal general, el procés participatiu continua amb normalitat fins el dia 25, etc). I és important per la difusió del procés a Europa. La postura de la CUP, malhauradament ja no genera sorpresa, és coincident amb Ciudadanos i el PP i no és la primera vegada.

Que els que es consideren més d’esquerres que ningú, siguin aplaudits per els que es consideren més de dretes que ningú no deixa de ser paradoxal però alhora explicable per la deriva cap enlloc dels comuns representats per el senyor Rabell i per el senyor Coscubiela. Per altra banda no puc evitar, quan veig aquests dos personatges asseguts un al costat de l’altra, pensar en les les pelis del gordo i el flaco que de petit em portaven a veure al cine Publi del Passeig de Gràcia. En quan els de la CUP res de nou, mai els hi quadra res i no cal dir si el president Mas hi és pel mig. Són la veritat absoluta.

Coincideixo completament amb l’editorial. El primer que hom s’ha de preguntar quan ets acusat per uns fiscals i jutges que busquen la teva culpabilidad i la del govern per posar urnes el 9-N, és quina defensa dissenyar per tal de demostrar davant el món el caràcter antidemocràtic del judici, presentar-lo com el que és: una farsa i per tant deixar a l’Estat espanyol en la pitjor situació possible. I aquest disseny de defensa passa per entomar la responsabilitat política, però jugar en el judici les cartes de la innocència. És així, en el seu terreny, la del judici, com es veurà als ulls del món l’enorme aberració de l’actuació del tribunal espanyol en cas de dictar sentència de culpabilitat. L’”heroica” autoinculpació no faria més que donar arguments i raons al fiscal, justificar el judici com a procedent, homologant la falsa democràcia española, i això seria un cop baix al procés, una alenada per l’Estat antidemocràtic boquejant entre les cordes. Fer-se l’heroi, a voltes, és entregar-se a mans lligades a l’enemic.

Estic molt d’acord amb l’editorial, en particular en la interpretació de que la estratègia de defensa està triada en consideracions d’ordre polític. Consideracions que encaixen amb la manera com s’ha dissenyat l’estratègia cap a la independència de Catalunya.

També s’hauria pogut dissenyar aquesta estratègia d’altres maneres, per exemple, la manera de la CUP. Però és una qüestió d’opinió i no hi ha receptes màgiques per saber a priori quina és la millor. Un exemple destacat és Gandhi. Ell sempre va desobeir a consciència les lleis britàniques imposades a l’Índia i és sabut que sempre es reconeixia culpable i que insistia als jutges per a que el condemnessin a la pena corresponent. Hi ha moltes diferències entre la seva situació i la que tenim actualment a casa nostra. Per aquesta raó no és d’estranyar que no siguin les mateixes estratègies les que es vegin com a més apropiades.

Manipulació barroera és el que alguns hem hagut de sentir quan s’analitzava l’estratègia que havien escollits el imputats pel 9N tenint en compte que aquests hipòcrites, no seuen al banc dels acusats i si hi ha sentència ells no la patiran. Què fàcil dir el què havien de fer els altres quan hom s’ho mira des de la barrera. Molta barra és el que tenen.
Aquesta critica va dirigida al món unionista -incloent-hi el programa del Cuní a 8 TV, marcadament unionista tot i la presència de la coartada de la Pilar Rahola- també l’estendria a la CUP, perquè s’omplen els seu discurs de desobediència i ells no se l’han aplicat quan els han portat a Madrid a declarar. En general, ningú hauria de parlar pels altres quan els qui ho fan no són els afectats.
En definitiva, el que hem vist aquests dies és un judici polític en tota regla que ha comportat un descrèdit del govern espanyol monumental a nivell internacional, i que demostra que la democràcia espanyola no solament està malalta sinó que ha desaparegut i l’estat del dret ells només l’han entès que cal tirar pel dret.
Veient això podem constatar que acabi com acabi aquest judici, serà un èxit per a l’independentisme perquè si són absolts, pujarà l’autoestima sobiranista i veurem que podem plantar cara a Espanya sense por a la reacció, i si se’ls condemna, els acusarem de falta de legitimitat per poder jutjar unes persones que se’ls ha condemnat per l’únic delicte de posar les urnes pel tal que el poble digui què pensa, que també suposarà un nou augment del sentiment independentista en general i dels qui fins ara dubtaven i encara confiaven en Espanya. Mala peça al teler tenen els jutges del Tribunal Superior de Catalunya.

I altra vegada, i en van… hem de veure el cinisme dels polítics fent oposició. Sigui el que sigui el que faci un ponent sempre diuen que lo bo, correcte, valuós i la bíblia en vers, haguera sigut fer tot el contrari. Es allò de, “a l’enemic (o rival) ni aigua”. I aplicar-li la màxima bèl·lica: “el enemic, a més de lleig, és dolent, estúpid i perdedor; al contrari de nosaltres, que som: macos, bons, intel·ligents i guanyadors”. Quin fàstic de gent!

I en el cas que ens ocupa, qui es va jugar “la pell” de bon principi? Que cadascú es faci aquesta pregunta i es contesti a si mateix. I, per a qui ha de esser el vot quant ens arribi el moment de la veritat?

No em puc abstenir de dir que crec que, en Rabell, haguera estat molt mes maco, calladet (que hagués valorat positivament a A. Mas potser ja es demanar-li massa).

Gràcies Vicent, perquè sovint ens aportes llums que ens permeten una mirada més profunda. Quina pena! Els que se’n alegren que estiguin sotmesos a judici pel 9N, resulta obscè. I el que es vanta d’haver desobeït, quina baixesa (a aquest no li muntaran cap campanya per fer-lo dimitir). Si al menys, les crítiques fossin enraonades potser ens ensenyarien alguna cosa.
Pel que fa al judici, crec que els encausats, en tant que implicats personalment, són ben lliures de defensar-se com millor els hi sembli, i si demostren que no van cometre cap il·legalitat potser quedarà palès que el judici o la sentència, o totes dues coses són mera instrumentació de la Justícia per part del Govern de l’Estat. En quan al judici caldrà esperar encara un temps per tenir una visió més panoràmica del seu significat. Ara, pel que fa a l’estat podem recordar com va tractar l’estat els condemnats del cas Bateregune, només per citar algun.

totalment d’acord amb el que dius, però hi ha dos altres arguments:
A) El calendari del judici el posen els jutges, el calendari de la “desobediència” (o d’obeir a la nova legalitat) el marquem nosaltres!!!! La “desobediència” la farem nosaltres conjuntament la data que nosaltres fixem!!!!, no la que diguin ells.
B) Sovint escolto la TVE, les 24 horas el debat madrileny, i tant ahir com avui, s’omplen la boca de que “no tienen arrestos” “son unos cobardicas” (literalment) Això és la cultura castellana del “guerrero” en front de la catalana del “industrial” (Ortega y Gasset). Pel guerrero que només entén de jocs de suma zero (si tu guanyes jo hi perdo) l’orgull i machada de por cojones los mios, és dominant. Nosaltres amb la cultura del industriós o el comerciant som amants dels jocs de suma no zero (jo hi guanyo i tu també).
No necessitem humiliar a ningú, hi volem sortir guanyant nosaltres. Si ells no hi perden …. millor per tots! Que en Rabell s’agafi al “no tienen cojones” és penós i és per això que els del PP l’aplaudeixen!!

Coincideixo amb l’editorial pels següents motius:
1. la coherència política i jurídica dels càrrecs encausats del govern Mas.
2. el tractament colonial de la justícia espanyola envers Catalunya.
3. l’abús de dret de l’estat espanyol en la judicialització d’un procès participatiu.
4. la pulcritud democràtica catalana emfasitza la baixíssima qualitat de l’estat espanyol.
5. el nul ofici de l’oposició, especialment de les esquerres, tant de les jacobines com dels noms propis dels comunistes capitalistes espanyols.

Anar una mica mes enllà. Lo que es vol fer es demostrar que tot el procés es fa sota la legalitat, en contra de la actuació de la resta del estat.
1. El jutge Barrientos no es el president Natural del Tribunal, sinó que va ser anomenat president del TSJC per que el presidis, per 9 membres del Consell General del Poder Judicial elegits a proposta del PP.
2. El govern del estat està incomplint multitud de sentencies del Tribunal Constitucional.
3. El Tribunal Constitucional va modificar de forma il·legal el seu paper al convertir-se en tercera cambra legislativa en la sentencia del Estatut, al negar el concepte de Nació de Nacions que els constitucionalistes van donar al art 2 del la constitució. https://es.wikipedia.org/wiki/Nacionalidad_hist%C3%B3rica

El tercer punt es important perquè es el que permetrà la legalitat de les lleis de transitorietat política perquè la constitució vigent es il·legal

Potser és arribat el moment en el qual molts independentistes “sense partit”, que vam ser “candidats” del projecte Junts pel Sí, manifestem públicament una de les nostres majors preocupacions, una que la “correcció o oportunisme polític” dels partits que diguem “sostenen encara” JxSí no sembla capaç de denunciar: Podem realment comptar, comptarem, amb l’actual CUP per afrontar els reptes decisius? Després de l’impecable (des del punt de vista de l’independentisme) discurs de Puigdemont , sobta molt que els diputats de la CUP hagin restat asseguts i sense aplaudir, en un menyspreu a l’independentisme o al seu màxim representant polític del tot comparable al mostrat per tota l’oposició. Cal que ens preguntem amb qui estan? A qui donen suport? A qui afavoreixen en el debat públic a tots els nivells, nacional, estatal, internacional? Perquè de fet, atenent al global de la seva intervenció i no tan sols a la “picabaralla entre activistes Gabriel-Rabell-Coscubiela), ben poca diferència hi va haver entre l’argumentari de la CUP (Anna Gabriel) i el de CSQP (Rabell). Els dos coincideixen en la demagògia de la “desobediència” per desautoritzar i sobretot menysprear “l’obediència a la legalitat i voluntat catalanes” que és la tàctica i l’estratègia de la immensa majoria dels independentistes. El narcisisme i el combat “sempre fratricida” de les esquerres fan que la contribució efectiva de la CUP a l’independentisme sigui molt inferior (2/10) a la ja petita proporció d’independentistes que “representen” els seus parlamentaris (10/72). I per descomptat, a la dels votants als quals literalment van enganyar amb la burla que suposa supeditar la composició i les accions del grup de parlamentaris electes a unes assemblees i consells amb reglaments “ad hoc” o “mutables” segons les circumstàncies.

Si escolteu la defensa del president Mas, veureu que hi ha un moment que, per a mi, és la clau de la seva defensa i, alhora, la justificació del sobiranisme/independentisme de la seva darrera etapa com a president.

Hi ha un moment en què diu que es va trobar amb dues obligacions contradictòries. L’una era complir amb el que li demanava l’Estat, i l’altra era complir amb el que li demanava la major part del poble de Catalunya (perquè tots sabem que el president de la Generalitat és, legalment, representant de l’Estat a Catalunya i, alhora, representant del poble de Catalunya davant l’Estat).

I hi diu que, davant la contradicció, va haver de triar. I va triar l’obligació que tenia de representar la voluntat del poble de Catalunya. I que amb això complia amb el seu deure, també segons la legalitat vigent.

Davant aquesta defensa, al meu parer, ningú el pot inculpar de res. Ni jo ni ningú.

I fixeu-vos que aquesta defensa inclou el que demana la Cup: posa, per davant de l’Estat, el poble de Catalunya.

Crec que la Cup faria més bé si no es deixés endur tant per les seves ganes de capgirar-ho tot i mirés de filar més prim.

Per aquells que “som d’esquerra” o que tenim “formació d’esquerra”: El els partits de la “veritable esquerra” (ERC no obtindrà mai aquest homologació per més que s’hi posi, i els “sociolistos” i els del PSOE ja l’han perdut definitivament “a pols”) tenim excès de Stalin, massa Lenin, no massa Trotski i massa poc Gramsci. A Catalunya continuem orfes d’un veritable partit d’esquerra nacional en qui confiar. Segurament, perquè és impossible aconseguir-ho, si atenem als consells revolucionaris de Simone Weil, una lectura obligada per entendre la crisi i decadència de les democràcies occidentals.