La poesia dels gestos i la gestualitat retòrica del president Torra

Tot el sistema poètic de la Divina Comèdia és governat per una llei de retribucions apropiades als actes definidors i definitius de cada personatge. L’Infern, sobretot, és un aparador de càstigs ajustats al caràcter de cada una de les figures que hi penen. Les ànimes dominades pel desig són arrossegades d’ací d’allà per una ventada tempestuosa. Privades de l’ancoratge de la raó, són preses de l’impuls del moment, que se’ls ha fet etern. Els irats combaten els uns contra els altres enfangats en un aiguamoll. Els aduladors s’enfonsen en un pou d’excrements. El sistema de pensament aristotèlico-tomista que regeix el gran poema de Dant ja no és el nostre, però la magnificència i precisió de la seva visió encara ens admira i corprèn per l’encaix de la imatge poètica amb el judici ètico-històric. Les figures que es manifesten al pelegrí de l’altre món no són al·legories sinó persones reals, de qui el poeta ha convertit el pas per la terra en paradigma d’una justícia que arreplega fins el darrer gest i la darrera acció executada dins un univers absolutament travat de cap a cap.

Dant reserva el novè cercle de l’infern, el més baix, als traïdors. Els qui han malmès la confiança i han trencat el vincle sagrat d’un pacte resten immobilitzats en el gel etern, com correspon a la distància que els separa de l’amor que, en la visió darrera i més pregona del poeta, mou el sol i les estrelles. Immobilitzat en aquell fred infinit, el traïdor no sortirà mai més de la seva traïció. Hi està atrapat com l’insecte dins la gota d’ambre. A la Comèdia també hi ha els envejosos, aquells a qui reca la fortuna o l’èxit d’altri i s’alegren amb la pèrdua que els pugui sobrevenir. Tanmateix, aquest pecat és remissible, i per això els envejosos són al Purgatori, però l’expiació és terrible. Els envejosos tenen els ulls cosits amb filferro, cegats per tal que no vegin la ventura dels altres.

Però de totes les figures irredimibles que ens presenta Dant, les més colpidores segurament que són les dels indecisos i els tifes, aquells ‘che visser senza infamia e senza lodo’ (‘que visqueren sense oprobi i sense lloança’). Aquests mereixen el màxim menyspreu del poeta, qui, malgrat tot, no els situa a l’infern sinó als llimbs, en justa correspondència amb la tebior dels seus actes. Com que no han fet cap mal, no tenen cap lloc assignat a l’infern. Però, no havent fet tampoc el bé, tenen igualment vedada l’entrada al Paradís. Aquestes pobres ànimes atacades de pusil·lanimitat, ànimes ni carn ni peix, que ni fan ni deixen fer, reben un càstig aparentment suau però en realitat terrible. Aclaparats per les picades d’insectes que els empaiten, corren en cercles sense anar enlloc. Com gairebé sempre a la Divina Comèdia, la imatge fixada expressa perfectament el caràcter representat, o, més ben dit, una vida resumida en una acció o actitud que amb la seva empremta la destaca de totes les altres. I també en aquest cas el càstig no és sinó l’expressió d’allò que els tifes han fet en vida: córrer sense destinació per deslliurar-se de les mil i una situacions que els importunaven amb el punxó d’una decisió que reclamava el concurs de la seva voluntat i raó. Per Dant, els tifes són més de plànyer que no pas els condemnats, car almenys aquests van actuar humanament, mentre que els tebis mai no han viscut: ‘questi sciaurati che mai non fur vivi’. La seva mateixa pobresa d’esperit els posa al marge de la salvació i la condemna.

Dant va prendre partit en la política de la seva època i va perdre. La Divina Comèdia és l’obra d’un exiliat, d’un home que ho ha perdut tot i sobreviu per la caritat d’altri, un home que malgrat el seu desengany fa justícia al món que ha conegut. I que ho fa no pas per revenja sinó amb afany de comprensió, posant tothom allà on li correspon dins l’ordre de la justícia divina i de conformitat amb la filosofia més rigorosa de l’època. Avui ja no vivim en un ordre etern sinó en un univers en evolució permanent, i captius d’una història que ja no és la de la salvació ni la d’una teleologia en què encara creien amb més o menys sinceritat alguna gent de la meva generació. Però de tifes n’hi ha hagut sempre, i encara romanen als seus llimbs. Pateixen, diuen, les molèsties de la neutralitat, víctimes d’una història que avorreixen i de la qual malden per sortir, conscients com són que no triar ja és una tria. Per això dissimulen la seva falsa consciència en una reserva gairebé metafísica, que no és res més que nostàlgia de l’status quo ante. Voldrien tornar a l’instant en què el conflicte, encara larvat, els permetia de simular unes conviccions que la pressió històrica ha enrunat sense compassió ni remei. Al conte ‘Nit i boira’, Mercè Rodoreda descriu una mena de presoners que, si poguessin, tornarien a l’úter matern. Els tifes, si poguessin, tornarien a l’úter de la història, la desviurien.

I encara n’hi ha uns altres que Dant s’ha descuidat de posar al seu mostrari d’ànimes. Els que ensumen l’autoritat i es giren segons el vent que bufa, posant-se al paire de la sort, avui una mica més ençà, demà una mica més enllà. Els qui entre el 2012 i l’octubre passat pujaren al carro del ‘procés’ quan la força de l’independentisme s’ho enduia tot, però d’ençà del cop d’estat no han fet sinó nedar i guardar la roba. Hom els coneix per la manera que tenen de predicar el retorn compungit al clos espanyol, però sense despenjar encara l’estelada, no fos cas que per atzar la república es revifés i ells es trobessin en fals. Són els oportunistes que en alguns ambients passen per moderats, perquè posen la seva aversió al risc al servei de qui guanya en les travesses. Són els desapassionats per càlcul, i fa de mal dir si Dant els hauria posats al Purgatori o directament a l’Infern. Perquè, a diferència dels tifes, aquests ensumen la sang i encalcen la peça quan sembla fàcil d’abatre.

És difícil d’imaginar una presidència més incòmoda que la de Quim Torra. Entestat a representar la legitimitat del 21 de desembre malgrat la deslleialtat d’uns socis que l’han revocada d’ençà del primer dia, titllat de terrorista pel franquisme de les velles i noves generacions, i abandonat de l’extrema esquerra perquè no prioritza l’erecció de barricades a presidir un govern, Torra encara ha de veure la seva autoritat qüestionada pels oportunistes que, amb l’excusa de posar senderi a l’independentisme, treballen com formigues per derrotar-lo.

Dimarts, a l’obertura del debat de política general, Torra va fer el discurs més valent de la legislatura i dels més compromesos que s’hagin sentit mai a la cambra. S’ha de ser molt miserable per a dir que féu gesticulació retòrica, contrastant-lo amb el que puguin dir alguns presos polítics, justament perquè són presos i ni han assumit ni tampoc han d’assumir el deure de donar contingut al mandat de les eleccions. Ben al contrari, en qualitat de presos haurien d’abstenir-se de condicionar la política del govern. Perquè el govern posat pel poble i deposat o si més no indisposat pel jutge Llarena amb l’ajuda del senyor Torrent d’ERC no tenia pas el mandat de reclamar genèricament ‘qualitat democràtica’ a un estat que l’ha degradada fins a un extrem difícilment reversible, sinó restablir i vindicar concretament la República proclamada el 27 d’octubre.

Per a l’ànima oportunista, Torra (i aquí Torra no representa un individu particular, sinó una orientació de govern) seria bo o almenys tolerable si es limités a reclamar vagament més qualitat democràtica i emprendre ‘accions democràtiques’, com si l’aplicació del referèndum no ho fos. Dit tot ras, abandonat el mandat popular, el seu discurs seria promogut de gestualitat retòrica a ‘llenguatge d’estadista’, com en deien sense vergonya del barboteig de Jordi Pujol, fins que el van convertir en criminal arran de justificar la independència.

Ara es tracta de ‘desescalar’ a qualsevol preu i esborrar com més aviat millor la memòria d’aquells dies d’octubre en què Catalunya es despertà del somni dogmàtic de l’autonomia. I ja és curiós que la vara amb què es pretén mesurar Torra no sigui la del compromís amb les urnes, sinó si té prou autoritat o no (però no n’haurien de dir, més aviat, feblesa?) d’enviar a casa la revolució que a alguns sembla que els va esclatar a les mans el primer d’octubre. Li exigeixen que parli clar, però sols en el sentit d’un retorn a l’ordre, i en canvi es passa per alt la clara articulació de les seves intencions rupturistes. Però si això és intel·lectualment deshonest, ja és del tot indecent invocar el lideratge dels presos (sense aclarir de qui es parla concretament) per negar-lo als qui actuen sense aquesta constricció determinant. Així es maten dos pardals amb un sol roc, perquè tothom sap que el tret és per elevació, i que fent finta de disparar sobre Torra, en realitat s’apunta a Puigdemont. Crec que els hipòcrites també tenen reservat un turment als cercles de l’infern dantesc, però si no l’hi tinguessin, no hi faria res, perquè el temps acaba posant tothom a lloc.