Hi ha alertes sanitàries perquè tants dies després de la inundació les clavegueres encara estan embossades, hi ha restes i deixalles amuntegades ací i allà, i la ferralla dels cotxes. Les canonades de les aigües negres de moltes finques desguassen lliurement dins els garatges encara negats. El llot és ara una amalgama pudent de detritus de tota mena que l’aigua a pressió amb prou feines pot esborrar. La fortor de la podridura ho enfarda tot i fa inhabitables les cases i intransitables els carrers de l’Horta Sud, aquesta comarca que massa vegades ha servit de pati del darrere de València. Polígons industrials; ciutats dites dormitori despectivament, com si les ciutats no fossen totes dormitoris immensos; vies de tren, autopistes i bypass; la canalització del riu Túria que ara ha estat una barrera… Tot ha anat a morir més enllà dels límits de la gran urbs. Res d’això no surt a les postals de la Ciutat de les Arts i les Ciències.

Ara, però, la podridura duu corbata negra i perfums cars i es passeja fatxenda pels passadissos de les Corts Valencianes. La podridura empudega la casa de la paraula amb mots impertinents i insuficients i mirades de compunció cap al no-res. La podridura parla amb desimboltura com qui llegeix les darreres notícies d’ultramar. Un tràmit enutjós, com un mal de queixal. Se sap escrutada i intenta gestos de franquesa que esdevenen desaprensius. La podridura marca els temps i mira per damunt del muscle aquells que el posen davant l’espill i li demanen, per exemple, si pot dormir cada nit, quan es trau la corbata negra i el vestit i la camisa emmidonada i ja no hi ha copets a l’esquena ni felicitacions interessades. Diu que hi ha hagut llàgrimes i abraçades, a les Corts. No per les víctimes, sinó pel comiat de qui es pensa encara que és injust que haja de deixar el càrrec per unes paraules fora de lloc. Elles, que també s’han vestit de dol i no s’han maquillat, se n’aniran pel desguàs d’aquest govern que ha fet fallida i és en via de desballestament.

Però la podridura dorm tranquil·la, de moment. S’abrigalla amb un pijama de mentides i espera que a còpia de repetir-les esdevinguen la veritat incontestable. La veritat judicial, també. Li ha funcionat unes altres vegades. Sempre, gairebé. I ara també funcionarà, pensa, perquè no entén res, perquè no sap on és, perquè orbita per inèrcia una dimensió desconeguda. Per això gesticula tant, inclina el cos cap al micròfon, vincla l’esquena, gira la cintura, es posa i es lleva les ulleres, beu aigua, fa silencis, cerca la comprensió dels seus, també de dol, com la lluna plena que aquests dies il·lumina les nits de fang i d’insomni de l’Horta Sud, de les Riberes, dels Serrans, de la Foia de Bunyol, de la Plana d’Utiel-Requena. Nits de nacre fetes de la dignitat i del silenci que naix quan les aigües es retiren i resta la deixa del fang i la devastació.

No en parla, d’això, la podridura. De la solitud de qui espera. De qui encara no té una porta per a protegir el que li queda de llar. Dels garatges subterranis encara plens d’aigua. De les cues per a aconseguir menjar tants dies després de la pluja. De les joguines enfangades. Del piano, de la faixa de muixeranguer, de la clau anglesa del taller mecànic o de l’eixugador de la perruquera del barri. La podridura parla d’uns culpables que no són mai ell i d’instruccions que ningú no va donar. Tampoc ell.

Diu el diari que encara han trobat una víctima en un polígon industrial, i encara n’hi ha més que jauen absents i criden en silenci perquè algú els recupere dignament del fang. El rellotge aturat el 29 d’octubre de 2024. La llista de la compra a la butxaca. L’absència a la reunió de l’endemà. El regal d’aniversari de la dona al maleter del cotxe que han trobat tants quilòmetres aigües avall, però on és ell? Com és que no el troben? I la filla reprodueix mil vegades el darrer àudio que el pare li va enviar. Arribaré un poc tard a sopar, que la carretera sembla una piscina, avisa la mare que no la localitze…

No hi van ser les víctimes, el dia de la podridura criminal a les Corts. La podridura hi va sobrevolar, les va convertir en una massa informe per no mirar-les als ulls. Més de dos-cents parells d’ulls escrutadors sobre la podridura verborreica i encorbatada. Les víctimes molesten i les famílies també, ja ho deixaren clar dos dies o tres després de la barrancada. Tothom a casa a esperar dins el fang que l’aigua a pressió no aconsegueix de traure de tan endins i tan aferrat com està. Ànimes enfangades, ulls buits. A esperar què? A esperar qui?

Per higiene, per a entreveure el futur, la primera cosa que cal fer és desinfectar, arrancar de soca-rel la podridura.