La platja és de tots o de qui té més diners?

En aquesta vida, cadascú té les seves dèries, fílies i manies. També pel que fa a la informació que seguim i acumulem, sempre per sobre de les nostres possibilitats i no cal dir de les nostres necessitats reals. A mi, per exemple, de tant en tant m’agrada connectar-me a la càmera que mostra en directe l’activitat del Dam, el centre neuràlgic d’Amsterdam, i badar una estona. A vegades hi ha una manifestació, a vegades hi ha artistes de carrer, a l’abril hi instal·len una roda de fira gegant, sovint plou i tothora hi ha gent que va amunt i avall. També m’agrada estar al cas dels concerts de Pat Metheny, els resultats de l’Union Berlin i de les piulades que fa Marc Piquer des del compte @Bcnsingular, per posar només alguns exemples.

Quan arriba el bon temps i comencem a somniar en el moment de començar vacances i canviar per uns dies aquesta Barcelona singular i massificada per una Menorca massificada i singular, hi ha un element clau que també cal esbrinar: com van de sorra les nostres estimades platges de Sant Adeodat i Binigaus? Costa de creure, però en funció de com hagin anat els temporals d’hivern, hi pot haver uns quants metres de sorra o cap ni un, només les roques que hi ha davall, en una imatge inversa a la del Maig del 68 a París. Enguany, per si a algú més li interessa, han anat mal dades, i el mar ha deixat Sant Adeodat i la veïna Sant Tomàs ben pelades. Binigaus, una mica més allunyada, que té una orientació lleugerament diferent i una amplada molt superior a la part final, està una mica millor.

Fins aquí, res anormal. Ho podem atribuir al canvi climàtic, però ha passat tota la vida. El ponent i el llebeig de final d’octubre i principi de novembre, per citar dos dels vents del món que canta Maria del Mar Bonet, es van endur una de les poques coses que a Menorca encara no tenen amo i que ni tan sols els milionaris francesos que acumulen finques i llocs no poden comprar. La sorra ha anat mar endins i només tornarà quan vinguin uns quants dies seguits de tramuntana, setmanes, per anar bé. Regenerar les platges de manera artificial, com alguns que pateixen per la temporada turística reclamen, a banda de car i poc ecològic pot ser inútil: el 1993 es va intentar i la nova sorra va durar dos dies.

Aquest estiu, doncs, hi haurà menys sorra a la costa sud de Menorca, sobretot en aquestes platges en concret. Els hotels de la zona faran la viu-viu, perquè els turistes no comparteixen la meva dèria de comprovar a l’avançada com està la sorra d’unes platges que tampoc no saben situar sobre el mapa. Es quedaran a la piscina i l’any que ve canviaran d’illa i en vindran uns altres. Els restaurants de la zona, com es Brucs, tampoc no crec que pateixin excessivament, perquè sopar-hi mentre es pon el sol continuarà sent igual de bonic. El principal perjudicat, encara que costi de creure-ho, serà l’Ajuntament des Migjorn Gran, que pot arribar a deixar d’ingressar 170.000 euros del servei de lloguer de para-sols, hamaques i patins a les platges.

La solució, per al consistori, és senzilla: si davant els hotels ha desaparegut la sorra, portem els para-sols i les hamaques allà on en queda, a Binigaus, que els turistes ganduls ja s’hi enduran un parell de cerveses i faran la caminada per arribar a les gandules. Nooo, vaig pensar, ara ocuparan amb la maleïda parafernàlia del guirigam una de les poques platges on no hi ha res de res: ni bar, ni lloguer de caiacs, ni res que s’hi assembli. Ni socorrista, no hi ha. I si ho omplim d’hamaques, encara costarà més trobar un lloc lliure sobre la sorra. En un espai com la platja, que la majoria associem amb la llibertat, sempre m’ha molestat aquesta opció de llogar-ne una parcel·la per 20 euros el dia. El pròxim pas és cobrar entrada per entrar a la platja: a mi encara em sona a disbarat, però segur que ja existeix en algun indret del món.

Per això em va fer especialment feliç quan em va arribar una campanya ciutadana a Change-.org que aplega signatures per mostrar la disconformitat amb la mesura. En pocs dies ja hi han signat més de 3.000 persones. En l’escrit que acompanya la iniciativa, es mostren contraris a la mercantilització d’un espai natural i recorden que Binigaus és una cala verge situada dins una Àrea Natural d’Especial Interès (ANEI-13) i que aquesta zona també està declarada Lloc d’Importància Comunitària i Zona d’Especial Protecció per a les Aus. Veurem com acaba l’aventura i si a l’estiu la platja és per als més matiners o per als qui poden i volen pagar per ocupar-la.

Tot plegat no deixa de ser un cas més, un entre tants, en l’etern debat sobre els usos i els abusos de l’ocupació de l’espai públic. L’espai públic és de tots, però això no sempre està tan clar. A Barcelona, l’exemple més recent el tenim amb la polèmica ocupació del Park Güell per a fer-hi una desfilada de moda. N’hi ha molts més. A viles i ciutats, és ple de places amb més metres quadrats ocupats per les terrasses de bars i restaurants que aptes per caminar-hi. A tots ens agrada prendre una cervesa a l’aire lliure, però el dret de poder caminar i circular no va abans? La situació creada durant la pandèmia va ser excepcional, però pot ser que algunes de les terrasses es mantinguin ara de manera surrealista a xamfrans o encaixades entre cotxes aparcats? Com ocupem (o no) l’espai públic és, també, com tot, política.