La plaça de bous i la centralitat de la perifèria

Comencem amb evidències: poca gent podrà discutir que el que es va viure a la plaça de bous de la ciutat de València dissabte passat va ser una demostració de força del nacionalisme valencià. Tothom qui aquests anys de poder absolut i absolutista del PPCV haja viscut des de la resistència s’haurà emocionat sincerament, jo també. Indiscutiblement, l’hivern s’ha acabat, però no hem posat les bases d’una primavera llarga i fecunda.

També resulta incontestable que les coses han canviat molt al País Valencià, a les Illes Balears i sobretot a Catalunya. I és del procés principatí d’on hem d’aprendre els valencians i estar disposats a perdre llençols en aquesta bugada. L’independentisme ha conquistat el centre, a còpia de ser assimilat per sectors que mai no havíem pensat que el farien seu. D’una altra banda, la realitat nacional valenciana, de les Illes Balears, nord-catalana, de la Franja o l’Alguer, allò que Vicent Partal ha anomenat connacionals, és un fet incòmode dins el procés del Principat. Sovint hem sentit dir a l’independentisme principatí que cal que cada territori  busque la seua via. He de confessar que en un principi havia viscut aquestes afirmacions de manera traumàtica, gairebé com una traïció. Els valencians, que hem ‘aguantat totes les burles, les paraules agrejades, i a la Pobla hem tornat’, durant aquests anys ho hem fet majoritàriament en nom d’una idea de nació sencera. I ara que una part de la nació sembla enlairar-se, ens deixen en terra?

Però, ben vist, tenen tota la raó. El País Valencià ha de buscar la seua centralitat. Si els Països Catalans tenen cap oportunitat, ni que siga minsa, és a base d’àmplies majories socials en cada territori. I això, senyors i senyores, al País Valencià implica deixar d’obsedir-se amb un nord que ja fa la seua. Si hem d’assaltar la centralitat hem d’abandonar essencialismes. Una plaça de bous que crida enfervorida ‘Països Catalans’ ens fa molta il·lusió als de sempre, però no suma més persones al nostre procés, si és que considerem que tenim un germen de procés i que això no serà una pura alternança. Seduïm nous valencians. Afegim-los a la lluita per un país de tothom, on s’entenga que la necessària justícia social o la defensa del patrimoni natural i cultural no serà possible si no és amb una aposta valencianista. Estrictament valencianista. Incorporem imaginaris col·lectius àmpliament acceptats: la senyera amb blau o les Falles, per dir-ne dos que històricament s’han enfrontat a la idea d’un País Valencià que defensa la seua llengua i cultura. Només assaltant els símbols tallarem els camins de fugida d’aquests lladres que ens han governat tants anys i han empobrit la nostra societat en tots els sentits.  Que no tinguen enlloc on agafar-se per tornar a les nostres institucions.

Posaré un darrer exemple, ben ximple si voleu. No crec que siga tan necessària la recepció dels mitjans de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió al País Valencià. TV3 ens fa molta il·lusió als de sempre, però quina audiència pot assolir? Està bé escoltar –pose per cas– els partits del Barça amb en Puyal, però allò més important és que els valencians, parlen la llengua que parlen, senten que només un mitjà valencià els ofereix un servei de qualitat per a veure o escoltar els partits dels equips valencians. Ni més ni menys que allò que fa anys que passa a Catalunya. Copiem receptes d’èxit, però sense pretendre ser allò que no som.

‘Que no som víctimes de cap malefici, ni la nostra feblesa és la marca del destí.’