La tenalla entre Tajani i Espanya contra Puigdemont i Comín arriba a judici

El president Carles Puigdemont i el conseller Toni Comín van ser a punt de travessar el Rin. Era el 2 de juliol de 2019, quan tots dos eurodiputats es van quedar a la porta d’Estrasburg, on es feia la sessió constitutiva de la novena legislatura del Parlament Europeu. No hi van entrar pas, es van aturar a Kehl, a l’altra banda del riu, al cantó alemany. Ho van fer per seguretat: l’advocat Gonzalo Boye els va advertir del risc que corrien de ser detinguts si entraven a l’estat francès. Feia més d’un mes que havien estat elegits eurodiputats amb més d’un milió de vots, però el dia que arrencava la legislatura el Parlament Europeu, encara presidit per Antonio Tajani, els va negar els drets com a parlamentaris, perquè va seguir les instruccions de les autoritats espanyoles, que van imposar-los la condició –impossible de complir– d’anar a Madrid a prometre la constitució espanyola. Mig any després, arran de la sentència del TJUE que reconeixia la immunitat de Junqueras, l’eurocambra, ja amb David Sassoli com a president, va haver de rectificar. Però Puigdemont i Comín van continuar duent endavant la demanda contra el parlament, que ara ja arriba a la fase final, amb la vista judicial avui al Tribunal de Luxemburg. 

Aquell dia de juliol Puigdemont i Comín van haver d’enregistrar en vídeo el discurs polític que volien adreçar als milers de catalans que es van aplegar davant la seu del Parlament Europeu a Estrasburg. Perquè el Tribunal General de la UE, tot i que havia acceptat a tràmit la demanda que havien presentat contra la denegació de les seves credencials com a eurodiputats, els va negar les mesures cautelars que els haurien permès de seure en sengles escons.

Però la sentència del desembre del 2019 sobre Junqueras va tenim impacte en la seva situació: l’endemà mateix el TJUE va invalidar la decisió del jutge europeu que els havia denegat les mesures preventives al juliol. Perquè tant els arguments que va adduir com la decisió mateixa eren manifestament incompatibles amb la sentència sobre Junqueras, aplicable a Puigdemont i Comín: el TGUE havia respost als eurodiputats catalans que la llista d’eurodiputats electes publicada pel BOE el 13 de juny –que incloïa els noms de Puigdemont, Comín i Junqueras– no era vàlida, que la bona era la llista remesa per la junta electoral espanyola posteriorment, el 17 de juny, amb els noms d’aquells que havien jurat o promès la constitució, entre els quals no hi havia, és clar, ni Puigdemont ni Comín.

Vet aquí un dels elements centrals de la demanda que es discutirà avui en seu judicial europea. Perquè durant els mesos que ha anat continuant el procediment judicial a Luxemburg, el Parlament Europeu ha defensat la legalitat d’aquella decisió d’impedir-los d’exercir com a eurodiputats. Els serveis jurídics de la cambra argumenten que aleshores no ho podien fer pas de cap més manera, que el procediment reglat consistia a fer cabal de les autoritats espanyoles i de la llista que els fessin arribar amb els noms dels eurodiputats que haguessin complert els tràmits necessaris imposats per les autoritats espanyoles, és a dir, jurar la constitució.

Però la sentència Junqueras del TJUE va deixar clar que els estats no podien imposar les condicions perquè un eurodiputat obtingués la seva credencial. Ho aclaria. Un dels lletrats europeus que defensa la posició del parlament, Niklas Görlitz, es va arribar a declarar sorprès públicament per aquella sentència que contradeia la decisió que ells havien avalat de privar Puigdemont i Comín dels seus drets. Görlitz va dir en una conferència al País Basc que la sentència sobre Junqueras era revolucionària i “difícil de gestionar”, perquè reconeixia la immunitat dels europarlamentaris (que és recollida al protocol número 7 sobre privilegis i immunitats del Tractat de Funcionament de la UE) d’una manera més extensa de com s’havia considerat fins aleshores, o si més no de com ell i el seu equip l’havien considerada. Perquè el fet fonamental és que ratificava que els eurodiputats tenen immunitat a partir del moment en què són proclamats electes, és a dir, abans de començar l’activitat parlamentària. I això volia dir que a Junqueras el Tribunal Suprem espanyol li havia vulnerat la immunitat quan l’havia retingut retenir a la presó, una vegada elegit eurodiputat, sense haver sol·licitat cap suplicatori. Però també volia dir que el Parlament Europeu havia vulnerat, en complicitat amb les autoritats espanyoles, la immunitat de Puigdemont i de Comín durant gairebé mig any.

Aquesta complicitat entre el Parlament Europeu de Tajani i l’estat espanyol contra tots dos eurodiputats ja es va palesar només tres dies després de les eleccions europees, quan funcionaris del parlament van impedir-los l’entrada a les instal·lacions, per ordre del secretari general de la cambra, Klaus Welle, que encara ho és avui. Tots els eurodiputats de la circumscripció espanyola van poder anar aquell dia a recollir l’acreditació provisional, i només se’n van veure privats Puigdemont i Comín (i, és clar, Junqueras, empresonat). Això també forma part de la demanda, perquè denuncien que els van vulnerar els drets polítics i els dels seus electors, que els van discriminar per raó ideològica i que es va infringir la legislació electoral europea.

En aquest procediment també hi ha personat l’estat espanyol, amb la particularitat que tot el cas el va dur l’ex-advocada en cap davant del TJUE Sonsoles Centeno fins que va plegar la tardor passada, després d’haver estat desautoritzada pel Tribunal Suprem espanyol. I ara serà la seva substituta, Andrea Gavela, qui l’assumirà. Espanya defensa la posició del Parlament Europeu i diu que abans de la sentència sobre Junqueras el parlament no hauria pogut fer cap altra cosa amb Puigdemont i Comín.

Després de la vista d’avui, si fa no fa abans d’un parell de mesos, l’advocat general del TJUE fixarà una posició, que habitualment és subscrita pel tribunal. La decisió final arribarà poques setmanes després. Si el Tribunal de Luxemburg dóna la raó a Puigdemont i Comín, es desautoritzarà una complicitat entre l’estat espanyol i el parlament amb la intencionalitat de neutralitzar políticament uns representants públics. Però, alhora, s’afermarà més la condició de tots dos i de Clara Ponsatí com a eurodiputats i s’establirà un precedent important que podria aclarir encara més la contundència de la sentència Junqueras.