01.06.2021 - 21:50
|
Actualització: 04.06.2021 - 10:42
El rei dels espanyols va anar ahir al país dels bascs a inaugurar un museu que es dirà Centre Memorial per a les Víctimes del Terrorisme i que obre portes avui mateix. Temps arrere, el parlament dels espanyols va decidir que aquest museu s’havia d’instal·lar al país dels bascs, tant si ells ho volien com si no. I efectivament així ha estat. Allà el tenen ja instal·lat, tant si ho volen com si no. I ahir, en la visita inaugural, perquè no en restàs cap ombra de dubte, ni el president dels bascs ni el batlle de la ciutat no van poder dir res –no fos cas que se’ls escapàs alguna impertinència. Els discursos i les consignes, totes dels espanyols i totes en espanyol.
El museu és una prolongació feta edifici del “tot és ETA”. Hi ha una reproducció a mida real de l’amagatall on estigué segrestat Ortega Lara, hi ha una secció dedicada al “discurs de l’odi del nacionalisme” (basc, és clar) i una llarga llista de morts, honorats i preservats per sempre, segons el rei dels espanyols, perquè “tots són el pilar ètic de la nostra democràcia”. Carrero Blanco inclòs. Que hi figura. O Melitón Manzanas, per parlar d’un altre notable i reconegut assassí.
A banda el rei dels espanyols i el seu president, el progressista i dialogant Pedro Sánchez, també parlà un senyor que nom Tomás Caballero, president d’una associació de víctimes del terrorisme. I per si no era tot prou humiliant, l’home no tingué gens de pudor a afirmar que el museu és “un monument al pacte antiterrorista del 2000”. Urkullu té, com tots sabem, la sang d’orxata, però diria que fins i tot ell s’incomodà un poc en sentir-ho. El PNB no va subscriure mai aquell pacte perquè, entre més coses, l’acusava –al PNB i a tot el nacionalisme basc– de “voler imposar l’autodeterminació per aconseguir la independència del País Basc”. El govern basc fins i tot s’hi va mostrar oficialment en contra i va argumentar que un pacte antiterrorista que no comptava amb el principal partit basc ni amb el govern dels bascs segurament era més un pacte nacionalista (espanyol) que no pas antiterrorista. Que era efectivament això. Jas, però: vint anys després t’endossen un museu de tres plantes a casa i tu a callar.
Però no tothom ha callat. La resposta és ben simple i té a veure amb el cinisme permanent del nacionalisme espanyol, però al País Basc molta gent s’ha preguntat en veu alta com és possible que si allò és un museu contra la violència política no s’haja museïtzat, és tan sols un exemple, també una sala de tortura de la Guàrdia Civil d‘Intxaurrondo. O com és que, i mira que és ben gros això, en la Vitòria màrtir que cantà Lluís Llach es pot obrir un museu contra la violència política on figura amb honors el nom de la mà dreta del dictador Franco i en canvi no figuren enlloc els noms dels cinc morts en la matança ordenada el 3 de març de 1976 per Manuel Fraga i Rodolfo Martín Villa. Els diré jo: Pedro María Martínez Oci, Francisco Aznar Clemente, Romualdo Barroso Chaparro, José Castillo i Bienvenido Pereda.
Vista la cosa que s’han atrevit a fer al cor del País Basc, potser que alguns dels qui entre nosaltres somnien aquests dies de dialogar amb aquesta gent s’aturen a mirar l’escena d’avui amb una certa perspectiva. A veure si tant desvergonyiment els ajuda a reflexionar un poc sobre com funciona la piconadora ideològica espanyola i sobre com veuen clar, ells, qui és del seu bàndol i qui no. No siga cas que d’ací a vint anys encara es troben que els toca assistir a la inauguració, posem per cas a la Via Laietana, d’un museu dedicat als policies ferits en la batalla d’Urquinaona i al damunt no puguen dir ni pruna.
PS. El debat sobre les infrastructures torna a ser central en el nostre país. Avui publiquem una entrevista amb la consellera de Transició Ecològica valenciana, Mireia Moià, on reflexiona sobre la proposta d’ampliació del port de València que desperta una oposició notable i és font de conflicte entre els dos socis del govern del Botànic: “L’únic que explica el model de port d’Aurelio Martínez són els interessos de les navilieres”
