24.07.2023 - 21:40
Diari del 24 de juliol, 2023. Trenta-tres graus, sensació tèrmica trenta-vuit a les Terres de l’Ebre. Aquest és l’últim article de la temporada. Podria ser una anàlisi política, un comiat estiuenc, o una esperança per al nou curs, però no serà res de tot això. La idea i el guió d’un article, com de qualsevol creació, hauria d’exigir una elecció clara? Hi ha dies que la idea no apareix, o no es presenta amb una forma ben definida. La raó no la sé ben bé. Pot ser física, mental, meteorològica. De fet, segurament cada articulista d’aquest diari digital segueix un mètode, i segur que tots una mica el mateix. I la pescadora, o el pescador, espera amb la canya sostinguda algun petit moviment que iniciï el procés. Hi ha dies que la cosa va per arrossegament, per encerclament, o per arts menors, amb diferents tècniques artesanals. Mentre apareix l’objecte –el tema que per fi serà el del dia– hi ha un caminet que mereix ser observat.
0. El moment previ. Quina imatge pot explicar millor l’escriptura d’un article que una persona sostenint la canya. Hi ha una confiança infundada, mentre aguantes la canya. Saps que en algun moment succeirà, i per això no l’abandones i la continues sostenint sense certeses. Virginia Woolf, a L’habitació d’en Jacob (Editorial Navona, 2023), parla d’una dona que escriu. Asseguda al costat del mar, escriu. És Betty Flanders i escriu una carta. Quina és la imatge d’una dona quan escriu? Des d’on ho fa? La mateixa Virginia Woolf en una conferència titulada “Professions per a dones” també parla d’una imatge d’una dona escrivint. Diu que se la imagina amb una actitud de contemplació, com una pescadora, asseguda a la riba d’un llac amb una canya suspesa a l’aigua. “No està pensant; no està raonant; no està construint una trama; està deixant que la seua imaginació penetri a les profunditats de la seua consciència mentre, asseguda a la seva superfície, subjecta el necessari fil de raó” escriu. En tot procés d’escriptura d’un article, o d’activitat creadora, hi ha una doble acció. Soltar i atrapar. Com soltar les idees preconcebudes per deixar-se lliure, però al mateix temps enxampar allò que apareix perquè no s’escapi? En aquesta paradoxa, es produeix una estirada violenta en un instant, llavors fas una estrebada, potser amb tot el cos, per fer sortir allò que vol sortir.
1. En diàleg amb algú. La pescadora, o la caçadora-recol·lectora d’idees, no està mai sola. A mi, el pensament o la certesa que una cosa mereix ser dita se m’activa gairebé sempre a partir d’una conversa. Generalment és algú de carn i ossos. Em fa de mirall i diu una paraula que desencadena necessitat de rèplica. Em passa també quan llegeixo. O durant les entrevistes periodístiques. Qui pregunta i qui respon entren en correspondència, i de la interlocució, surten fils per espigar o allisar. Fils que segurament no podrien desenvolupar-se a partir del nostre propi encadenament de pensaments. Ho diu el psicoanalista Ramon Riera al llibre La connexió emocional (2010). “Només podem prendre consciència d’aquelles experiències amb les quals el nostre entorn sintonitza emocionalment.”
2. El retrat del moment present. Quan apareix la idea encarnada, hi ha una instància, un tribunal interior, que la valida. D’acord, seràs tu. Seràs avui l’elegida. Hi ha idees que es presenten avui, però es couen durant anys. D’altres que es cuinen la mateixa setmana. Un retall d’una notícia d’actualitat, un espectacle, una exposició, una experiència inesperada. Però cap no està separada de la línia del temps. La que s’ha covat de manera exprés porta llavoretes macerades de fa anys. I la que s’ha cuit durant anys porta marques activades en els darrers dies o les últimes hores. Fins i tot quan la urgència de voler dir alguna cosa bloqueja tot qüestionament sobre la seua gènesi, hi apareixen, si ho observem, restes fondes que han estat rescatades d’un pou profund, al qual la pescadora, aparentment, no hi tenia accés.
3. El misteri de la imatge desconeguda. Hi ha alguna cosa en aquest catalitzador –una mica poètica, una mica misteriosa– que commou com si fos una imatge fugaç, com la sensació estètica que transmet una fotografia. Una representació que esdevé un signe icònic. Un perfil amb fisonomia indefinida que es presenta despullat, però que porta el potencial de ser un document social. Potser cada article neix d’un dubte que vol ser compartit? Hi ha una cosa que m’intriga i no sé què és, hi ha unes ganes d’exploració conjunta. Ho compartim potser per si així podem trobar respostes conjuntament.
4. El boicot. Sovint, quan ja ha aparegut, tens l’impuls de cremar-ho, d’esborrar cada lletra i també el rastre que t’hi ha dut. La vergonya. La sensació que potser hauries d’escriure una altra cosa. Vols desaparèixer quan es comença a distribuir allò que has escrit a les xarxes socials. L’àngel de la llar, com l’anomena Woolf, apareix. Què fas? Trobes que és això el que has d’escriure? Per poder escriure, hem de matar allò que se suposa que hem vingut a dir, el que s’espera de nosaltres. “La meva excusa, si fos en un tribunal de justícia, seria que vaig actuar en defensa pròpia. Si jo no l’hagués matat, ell m’hauria matat a mi”, diu l’escriptora. L’àngel de la llar viu a la consciència de cada dona, és el que s’interposa entre ella i el paper cada vegada que es posa a escriure. I en cada article, cadascun de nosaltres, ens enfrontem a vèncer el desig de complaure i suavitzar.
5. El buit. Entre aquesta successió de passos, sovint hi ha un buit, o més d’un, o, per contra, una acumulació d’idees que no evolucionen. Com que no es desenvolupen, porten irremeiablement al mateix buit. Avui m’ha passat. M’han circulat pel cap desenes de propostes, de tesis, i no n’ha progressat cap. Que si un article sobre el resultat de les eleccions de diumenge, que si els vuitanta-cinc anys de la Batalla de l’Ebre, que si Clara Ponsatí, a qui admiro, que si el crit de “viva España” que vaig sentir ahir des del carrer mentre sopava. Unes guspires que no han tingut, de moment, continuïtat, però que potser algun dia la tindran i formaran part d’aquest encadenat present amb arrels al passat que explicava en el punt 2.
Per totes aquestes evidències, sis en total, avui la pesca consistia a parlar de l’art de pescar o de no pescar. Els articles han d’anar sobre alguna cosa, diu Woolf. I aquest va sobre el mateix fet d’escriure’ls, o sobre totes les nostres accions o inaccions, en general. Aquests dies de vacances, agafeu o deseu la canya uns dies, a consciència, a veure què passa. Sigui quina sigui la vostra activitat. I presencieu el procés: el moment previ, el diàleg amb algú, el retrat del moment present, el misteri de la imatge desconeguda, el boicot i el buit. Sigui quina sigui la vostra acció generadora. Observeu-ne el procés. I res més. Bones vacances i bona pesca!
