10.08.2024 - 21:40
|
Actualització: 10.08.2024 - 22:25
El malson de la desinformació no és pas cap novetat de les xarxes socials com ens volen fer creure. Certament, han agreujat el problema, però la manipulació de la realitat, a partir de l’engany i la desinformació, és una vella i sofisticada tècnica que té de rerefons la manipulació política, sempre cultivada amb les millors tècniques pels poderosos. La història en va plena d’exemples.
Aquest diari, i en concret la feina de recerca del periodista Xavier Montanyà, que va ser el primer a assenyalar que la nena Begoña Urroz no era la primera víctima d’ETA, en són víctimes d’ençà de fa anys. El més salvatge del cas és que, quan sembla que ja s’acaba i al final s’albira la veritat, apareix algú que torna a manipular i a empastifar la veritat.
Això és el que ha passat de manera descarada amb la recerca de Montanyà, que d’ençà del 2019 l’entorn de la Fundación Centro Memorial de las Víctimas del Terrorismo (FCMVT) no ha deixat de tergiversar. La perversitat dels mètodes emprats és reveladora, de fins a quin punt l’estat té eines per a evitar que la veritat emergeixi. Comencem pel començament, per l’autèntic pecat original que va cometre Ernest Lluch i que de manera descarada va voler encolomar a ETA.
El pecat original de Lluch
Tot començà el 20 d’octubre de 2000, quan Ernest Lluch canviava el relat sobre la història d’ETA amb l’article “El pecado original de ETA”, publicat a La Vanguardia i a El Diario Vasco. Un article sense cap fonament documental que capgirava la història d’aquesta organització. Del no-res, Lluch afirmava que la nena Begoña Urroz, de vint-i-dos-mesos, morta accidentalment a causa de l’explosió d’una bomba a l’estació d’Amara, el 27 de juny de 1960, havia estat la primera víctima d’ETA. Així es feia un tomb important en els orígens d’ETA, perquè es despolititzaven les víctimes i es començava a introduir una lectura diferent de com va començar.
Una afirmació indocumentada esborrava la informació real. Els primers morts d’ETA van ser l’any 1968, amb pocs dies de diferència: el guàrdia civil José Pardiñas, mort en un tiroteig, i el torturador Melitón Manzanas, cap de la Brigada Político-social, a qui s’atribuïen vincles amb la Gestapo. L’article de Lluch, adobat amb un titular de profunda càrrega simbòlica i moral, es fonamentava només en un llibret escrit per José Antonio Pagola, vicari de Sant Sebastià, en què hi havia una nota a peu de pàgina que atribuïa la mort de la nena a ETA. Anys més tard, el capellà autor de l’article va explicar al diari Berria que l’afirmació es basava en rumors i que no l’havia contrastada mai.
La falta de rigor de Lluch, difícil de justificar amb seu currículum acadèmic, va ser premiada per La Vanguardia mateix, que havia publicat l’article “El pecado original de ETA”, amb el premi Godó de periodisme, quan ETA ja havia mort Lluch. Es donaven el premi a ells mateixos per haver propagat un rumor i haver-lo amplificat en forma de fals periodisme. Els fets reals es tapaven i s’aconseguia de desdibuixar el començament polític d’ETA. Significativament, La Vanguardia no ha rectificat mai.
Montanyà investiga el DRIL
Poc temps més tard, l’any 2004, una investigació de Xavier Montanyà va aclarir què havia passat. Mentre cercava informació sobre el segrest del transatlàntic Santa Maria per part del Directorio Revolucionario Ibérico de Liberación (DRIL) amb l’objectiu de protestar contra la dictadura franquista i la salazarista, va trobar informació molt important sobre el cas i l’ha treballat durant anys.
Les primeres investigacions les va publicar l’any 2004, en el llibre Pirates per a la llibertat (Empúries). Un treball amb què Montanyà va guanyar el premi Octavi Pellissa. En el llibre, que també ha estat publicat en francès i en gallec, Montanyà, va explicar que la bomba que va matar accidentalment la nena Begoña Urroz l’havia posada el DRIL. Però aquesta informació documentada –a partir de la reivindicació del DRIL de la col·locació dels artefactes els dies 27, 28 i 29 de juny de 2000– no va impedir que es continués propagant la falsedat, que creixia com una bola de neu. El País, l’any 2010, va fer un reportatge, deu anys després de la mort, tot posant èmfasi en el fet que una nena petita havia estat la primera víctima d’ETA. Hi havia fotografies, una entrevista als pares i tota mena de detalls sobre el dolor de la família, com si fos cert, tot impregnat d’un sentimentalisme condemnatori cap a ETA, que no hi tenia res a veure.
Montanyà, que el 2011 havia publicat “La manipulació de la primera víctima d’ETA” a VilaWeb, va continuar la investigació, i el 2013 va publicar l’extens reportatge “Documents oficials proven la manipulació de la primera víctima d’ETA” a VilaWeb amb els butlletins de la Brigada Político-social, dels anys 1960, 1961 i 1962, en què la policia franquista atribuïa al DRIL les bombes de l’estiu del 60. Alhora, a VilaWeb també es va publicar un ampli reportatge del diari basc Berria, en què la periodista Ainhoa Oiartzabal parlava de la recerca de Montanyà i l’ampliava amb més testimonis relacionats amb la història. Aquesta informació va ser àmpliament divulgada en mitjans bascs, on sobresurt aquesta entrevista d’Euskal Telebista a Xavier Montanyà.
L’any 2019, el govern espanyol finalment va haver d’acceptar oficialment que Begoña Urroz no va ser la primera víctima d’ETA. I aquí hi hagué una segona manipulació, gairebé de premi, però que no podem passar per alt. Perquè, de fet, és el nus d’aquest article, en què s’intenta de descabdellar fins a quin punt és difícil d’arribar a la veritat; o potser, més aviat, explicar quants d’esforços es dediquen a manipular la veritat i a justificar la mentida.
La segona manipulació
Com que el reconeixement per part de l’estat espanyol de la mentida no devia agradar a molta gent, l’any 2019 va entrar en acció la Fundación Centro Memorial de las Víctimas del Terrorismo (FCMVT), organització que té el suport del Ministeri d’Interior espanyol, dirigida per Florencio Domínguez Irribaren, especialista en ETA de La Vanguardia i coautor del llibre Vidas rotas. La historia de los hombres, las mujeres y los niños víctimas de ETA (2010), en què també s’atribuïa a ETA la mort de Begoña Urroz.
Ho fan publicant l’informe Muerte en Amara. La violencia del DRIL a la luz de Begoña Urroz, escrit per Gaizka Fernández Soldevilla, que també treballa com a responsable de l’àrea d’arxiu de la FCMVT, i Manuel Aguilar Gutiérrez. Així culmina una nova manipulació, intencionada, i que torna a tergiversar els fets sota l’aparença de destapar la veritat. Una veritat que feia molts anys que estava destapada i acceptada fins i tot pel govern espanyol, com hem explicat abans, però que l’embolcalla d’una manera especial, perquè la mentida passi a segon terme.
Ho fan de manera sofisticada, combinen tècniques de microcirurgia i sentimentalisme. Usurpen l’autoria de les investigacions de Xavier Montanyà com si fossin tangencials. Inevitablement, les han de citar, però les releguen amb la intenció de canviar la història una altra vegada. Es presenten com els autors de la recerca de la història del DRIL, s’apropien la feina feta, amb una clara voluntat política, que en un primer moment queda velada, però com a poc va quedant dibuixada perfectament.
Aquest informe capgira els fets. No se centra en l’origen de la mentida d’estat, creada per falsificar els orígens d’ETA, sinó que es dedica a construir un relat en què la falsa descoberta de la veritat, que és emfatitzada com si no se sabés que feia deu anys que se sabia, és utilitzada per amagar la mentida. Sembla un joc de paraules, però no ho és. És la descripció d’una manipulació gairebé perfecta que vol demostrar que la nena Begoña Urroz va ser víctima del terrorisme. És a dir, si no va ser ETA, va ser el DRIL, i tant li fa perquè, al capdavall, és terrorisme, vénen a dir els autors.
Terrorisme és la paraula màgica que ho justifica tot. Així es despulla el DRIL del seu tret fundacional antifranquista i antisalazarista. Cal dir que, a diferència d’ETA, que ha causat més de vuit-centes víctimes, el DRIL no va tenir mai per objectiu les persones. No era un grup terrorista, era un grup d’acció antifranquista i iberista. En els dos anys o tres d’activitat, van morir accidentalment la nena Begoña Urroz i l’oficial del transatlàntic Santa Maria, João José do Nascimento Costa, víctima del foc creuat que hi hagué la nit del segrest del vaixell. A més, dos dels integrants van perdre la vida en l’acció: José Ramón Pérez Jurado, en esclatar-li a les mans un explosiu, i Antonio Abad Donoso, condemnat a mort i afusellat a Madrid el 8 de març de 1960.
I per què es manipula d’aquesta manera? Doncs perquè així no s’havia de fer marxa enrere de res. Sobretot, no s’havia de retirar a la família de la nena Begoña Urroz la condecoració de víctima del terrorisme que li van coincidir l’any 2013; any, per cert, en què ja se sabia que no havia estat ETA. I, alhora, podia continuar vigent la data del 27 de juny, dia en què va morir la nena, com a dia de les víctimes del terrorisme.
En aquesta operació, que pretén de refundar la veritat, s’hi ha afegit el documentari Muerte en Amara, basat en l’informe del mateix nom, dirigit per Aitor González de Langarica i presentat al Festival de Cinema i Drets Humans de Sant Sebastià, aquesta primavera. El cicle de manipulació també en forma part, i no de manera secundària, en la publicació del llibre de Gaika Fernández i Pablo Contreras Las raíces de un cáncer (Tecnos), publicat enguany, que utilitza el mateix mètode que s’ha fet servir en aquesta reescriptura del relat.
Sobre els autors d’aquest llibre, Xavier Montanyà ens explica com treballen: “Continuen en la línia d’atribuir-se ells el descobriment d’una veritat demostrada d’ençà de fa vint anys en el meu llibre Pirates de la Llibertat. Que, més tard, vaig corroborar amb la troballa i publicació dels papers de la BPS del 2013. Sobre aquests documents, ells escriuen textualment: ‘Estava lluny de ser una prova concloent. La policia franquista no era infal·lible (de fet, s’equivocava sovint).’ Per a ells, sempre, les proves que jo i més persones hem aportat molts anys abans, són desqualificades o menystingudes sistemàticament.” Respecte del mètode, Montanyà aclareix: “La informació dels butlletins de la BPS no era originalment de la policia franquista (que ‘s’equivocava sovint’, segons ells). Més aviat provenia de la policia belga, que havia detingut a Lieja catorze presumptes membres del DRIL l’estiu del 1960, després dels atemptats. Franco en va demanar l’extradició, però fou denegada. Per tant, la policia espanyola no els va poder interrogar mai.”
No obstant això, més endavant, els autors utilitzen com a prova unes diligències policíaques, instruïdes, entre més, per Melitón Manzanas, “una exhaustiva labor” per a assenyalar amb noms i cognoms el responsable de la col·locació de la bomba que, accidentalment, va matar Begoña Urroz. És de domini públic que sense una sentència d’un jutge, les diligències de la policia no són prou per a culpar ningú. Cal un judici, amb fiscal i defensor, que examini allò que diuen la policia i els acusats, o uns altres testimonis, per a elaborar una sentència condemnatòria o absolutòria. Doncs bé, després de les bombes de l’estiu del 1960, la policia franquista no va detenir mai cap activista del DRIL, és a dir, no hi va haver cap consell de guerra ni cap sentència judicial. En canvi, els autors de Las raíces de un cáncer assenyalen i “condemnen” una persona com a autora de l’atemptat tot basant-se en unes presumptes diligències policíaques instruïdes per Melitón Manzanas. Ni Franco no ho hauria fet tan barroerament. Per cert, segons que van declarar ells i se’n va fer ressò en una notícia la cadena SER, aquest informe de la policia els el va facilitar “una font anònima”, després d’haver publicat ells i el FCMVT el llibret Muerte en Amara, el juny del 2019. Normalment, i en rigor, els documents de la policia que se citen són en arxius oficials i no pas en mans de “fonts anònimes”.
Vint anys de mentides que cal explicar i que sense la complicitat passiva del periodisme no reeixirien. Tanmateix, és d’esperar que en algun moment s’aturi aquesta falsificació constant i que la realitat dels fets no estigui emmascarada. La potència de les ramificacions de l’estat per a amagar la veritat, en aquest cas, són més que il·lustratives.
