02.11.2021 - 10:05
El registre geològic del nostre planeta mostra clarament que el diòxid de carboni (CO2) d’efecte d’hivernacle va disminuir durant una gran part de l’eó fanerozoic (últims 540 milions d’anys), la qual cosa va provocar una caiguda generalitzada de la temperatura global. La Terra ha evolucionat en els últims cent milions d’anys des d’unes condicions hivernacle càlides i sense gel durant el període cretàcic, amb concentracions de CO2 en l’atmosfera entre tres i sis vegades majors que els nivells preindustrials i un nivell de la mar per damunt de 60 metres respecte a l’actual, fins a convertir-se en un frigorífic amb concentracions de CO2 molt més baixes i nivells marins situats fins i tot a 130 metres per davall de l’actual durant el període quaternari (últims 2,6 milions d’anys). Aquesta disminució del CO2 atmosfèric va permetre la formació de la primera gran capa de gel a l’Antàrtida fa 34 milions d’anys (a l’inici de l’oligocè), mentre que les grans capes de gel de l’hemisferi nord, inclosa Groenlàndia, no es van formar fins a l’inici del període quaternari.
Partint de la gran variabilitat climàtica que ha caracteritzat l’evolució ambiental del nostre planeta durant la seua llarga història geològica, aquest treball farà un breu repàs als canvis climàtics naturals que han tingut lloc durant el seu passat més recent i destacarà el paper de la nostra espècie humana en l’alteració dels processos geològics i climàtics que operen actualment.
Unitats de temps i clima
El període quaternari es caracteritza per unitats de temps geològic lligades a esdeveniments de naturalesa climàtica. Així, l’edat de gel del plistocè va estar interrompuda per nombroses, ràpides i breus fases interglacials càlides, provocades per variacions en l’òrbita i l’eix de rotació de la Terra (cicles de Milankovitx). L’última d’aquestes fases càlides constitueix l’holocè, època que es va iniciar fa 11.700 anys quan es va estabilitzar el clima en els hemisferis nord i sud. De la mateixa manera, la subdivisió de l’holocè en tres edats (groenlandià, norgripià i megalaià) es basa en marcadors geoquímics preservats en sondejos de gel i espeleotemes que reflecteixen canvis climàtics abruptes esdevinguts a escala global fa 11.700, 8.200 i 4.200 anys respectivament (Walker et al., 2018).
Els éssers humans actuals hem sigut components del sistema terrestre des de l’aparició d’Homo sapiens fa uns 300.000 anys. Hi ha evidències que demostren mil·lennis de creixement continu de la població humana i de la seua progressiva sofisticació tecnològica i cultural, que han anat conduint a canvis ambientals antropogènics lents i diacrònics a través del medi terrestre, com la domesticació de diferents animals i plantes. Aquests canvis ambientals són molt diferents en magnitud respecte als canvis a gran escala, i progressivament més sincrònics, que han tingut lloc en els últims dos segles d’industrialització, amb una pronunciada inflexió ascendent des de mitjan segle XX (Syvitski et al., 2020). Les diferències fonamentals entre el passat i el present tenen a veure amb la magnitud, la velocitat i la sincronia global del canvi antropogènic registrat en els seus respectius senyals geològics (per exemple, l’ascens del nivell marí, la pèrdua de gel glacial l’acidificació dels oceans…). De fet, en produir ciment i plàstics o cremar combustibles fòssils per al desenvolupament de la nostra tecnosfera recent, els éssers humans hem modificat el cicle del carboni i hem sobrecarregat l’atmosfera amb diòxid de carboni (CO2) addicional.
Gràcies als treballs pioners d’Eunice N. Foote (1856), John Tyndall (1859) i Svante Arrhenius (1896) sobre els efectes provocats en l’atmosfera per les concentracions de gasos d’efecte d’hivernacle, avui sabem que el major problema ambiental que condiciona el nostre futur com a espècie és segurament l’escalfament global en curs. El coneixement que les emissions de grans quantitats de CO2 afecten el balanç energètic de la superfície terrestre ha agreujat la nostra preocupació per l’impacte negatiu de l’activitat humana sobre una gran varietat de serveis dels ecosistemes que suporten la vida en el planeta.
La humanitat com a nou agent ecològic
Tradicionalment s’ha considerat que les forces naturals que impulsen els processos geològics superficials de la Terra operen a una escala tan gran i a tan llarg termini que qualsevol tipus d’impacte humà, per comparació, és pràcticament insignificant. No obstant això, aquesta opinió va començar a canviar fa unes dècades quan la magnitud del canvi geològic provocat per la humanitat es va fer més evident i aquest impacte va aparèixer registrat en els sediments.
Paul J. Crutzen i Eugene F. Stoermer (2000) van declarar que la influència humana, expressada pel creixement de les concentracions de gasos amb efecte d’hivernacle des de finals del segle XVIII en sondatges de gel, havia conduït la Terra a una fase nova de la seua història geològica: l’antropocè. Des de llavors, aquest concepte ha entrat ràpidament en la literatura científica com un paradigma molt eficaç per a expressar que la humanitat està canviant la manera com funcionen els processos geològics superficials del planeta a mesura que la població humana ha passat de 1.000 milions l’any 1800, a 2.500 milions en 1950 i a quasi 8.000 milions en l’actualitat (Syvitski et al., 2020). Així, el comportament actual dels oceans, l’atmosfera, la superfície terrestre, la criosfera, la biosfera i el clima ja no és el mateix que ha caracteritzat l’Holocè.
Llig l’article complet a la web de Mètode
