La persona que Puigdemont interposi

Junts per Catalunya encara les eleccions del 12 de maig sense cap dels rostres que fa sis anys va fitxar per renovar-se. El president Quim Torra ha criticat el pacte amb el PSOE dient que és “una esmena a la totalitat del procés”. Clara Ponsatí, que entrà en política tres mesos abans del referèndum, presentarà Alhora a les urnes. Elsa Artadi ja fa temps que es va retirar. Jordi Sànchez ha tornat a la Sindicatura de Greuges. L’antic pinyol de la presidenta Laura Borràs s’ha anat esmicolant. Jaume-Alonso Cuevillas ha deixat l’escó. Cristina Casol és al grup mixt. Aurora Madaula, com més va més sola. Francesc de Dalmases va perdre la vice-presidència del partit després de l’afer del Preguntes freqüents. Mentrestant, els convergents han anat recuperant terreny. Només cal posar l’exemple de Xavier Trias a Barcelona, o el de Jordi Turull, que ara controla el partit, o el d’Anna Erra, substituta de Borràs al parlament.

Junts no ha deixat de perdre transversalitat. Si ara el president Carles Puigdemont en torna a marcar l’estratègia no és perquè sigui l’únic que amalgama famílies molt diferents, ni perquè hagi aconseguit fer res gaire diferent de Convergència, sinó perquè hem entrat en la tercera part d’una llarga i complicada operació. El juny del 2022, Puigdemont va deixar la presidència de Junts. Amb el relat que se n’anava per tenir cura del Consell de la República, el suposat rupturisme s’havia de mantenir a l’òrbita del partit però sense tenir-hi un vincle formal. El pas següent, arriscat, va ser abandonar el govern per no arribar a les urnes amb el mateix desgast amb què ara hi arriba Esquerra. Turull, mentrestant, hi va fer endreça i els vells convergents van tornar a casa, en fons i forma. El juliol de l’any passat, l’aritmètica a Madrid va permetre la segona fase. A l’agost, Puigdemont va fer dissoldre l’assemblea del Consell i al novembre investí Sánchez.

Ha estat un moviment de io-io: Puigdemont es va endur el discurs de la confrontació fora de Junts, mentre a dins Turull anava escanyant els qui se’n deien partidaris –hipòcritament o no–, i ara hi ha tornat per a imposar-hi la negociació, embrutant-se les mans al mínim. És un dels patrons que es repeteix sempre a la seva carrera: prendre les decisions sense prendre-les, manar per persona interposada, per evitar que el fiscalitzin. Puigdemont no pren el control ara perquè una carambola de la història li’n doni l’oportunitat, sinó perquè la feina bruta ja l’han feta uns altres. Per això, fins i tot ara que se’n parla com el candidat de Junts el 12 de maig, tothom a Junts manté aquesta aurèola mística al seu voltant. Turull no es cansa de repetir: “Això ho ha d’explicar ell” o “ho ha de decidir ell”, o “en nom del president només parla el president”.

Una de les principals virtuts de Puigdemont és evitar d’aparèixer a les escenes del crim, una habilitat que casa molt bé amb la tradició convergent de jugar amb les expectatives. La clau és estimular la imaginació d’un escenari, primer, i després, a l’hora de la veritat, vessar damunt la taula un munt d’arguments circumstancials que justifiquin per què l’escenari final no es correspon amb l’imaginat. Totes dues estratègies són molt útils per a canviar de relat sense canviar de to, ni d’actitud. “Amb les conviccions intactes”, com els agrada de dir. Més enllà de l’octubre del 2017, el joc d’expectatives també s’ha repetit una vegada i una altra, amb la promesa de tornar de l’exili el gener del 2018, i la prova que en són grans jugadors és que tot indica que Junts es disposa a fer servir una vegada més la mateixa carta –per més que sembli extraordinari– i l’advocat Gonzalo Boye ja considera gairebé cosa feta que Puigdemont tornarà si la gent el vota.

Boye diu que els altres “tenen por que el president es presenti a les eleccions, les guanyi i, a més a més, es pugui presentar al debat d’investidura”. Aquesta por té un revers: el silenci de Junts, que mai no explica de què hauria de servir que Puigdemont tornés; i de Puigdemont mateix, que en una manifestació lluminosa del seu compromís democràtic fa més de set mesos que no concedeix cap entrevista a fons. És cert que les circumstàncies han canviat, aquests últims anys. Un dels canvis més grossos, de fet, és que avui el retorn de l’exili té menys potencial incendiari que mai; especialment que quan el va prometre per primera vegada. Observant el patró, tanmateix, i la mística i el secretisme, sembla que el president vol continuar manant per mitjà de tercers, com ha fet a Madrid amb Míriam Nogueras –una de les poques cares noves que ha sobreviscut, perquè li és lleial i l’apadrinen convergents de llarga durada. La dada essencial dels dos mesos vinents serà saber qui l’acompanya a la llista.

El problema d’aquest meandre permanent és que no comprometre’s desgasta per totes bandes. En lloc de treure suc dels votants que esperen que rellanci el procés i, alhora, treure’n dels qui esperaven fa temps aquest tomb negociador que ha començat amb el PSOE, Puigdemont s’arrisca que li passi la contrària i no agafar-ne prou de res. Per als qui volen que torni Convergència, Puigdemont és l’última baula que uneix el país amb el referèndum; per als qui volen més resistencialisme, Puigdemont és l’home que ha pactat amb Sánchez.