Avui els oferim al diari aquesta entrevista, crec que important, amb l’intel·lectual basc Joxe Manuel Odriozola, que acaba de publicar el llibre Nazionalismoaren alde eta aurka (“A favor i en contra del nacionalisme”). Odriozola ens avisa, i en aquest moment això és especialment important tant al País Basc com als Països Catalans, del perill que representa per a la nostra construcció nacional l’esquerra nacionalista espanyola –bàsicament PSOE i Sumar. 

La seua és una lectura molt interessant, que es basa en la necessitat de tenir clars els conceptes més elementals per a poder fer una política coherent. Explica, per exemple, que qualificar de “unionistes” els nacionalistes espanyols és un greu error, precisament perquè ells pretenen ser i es presenten com a “no-nacionalistes” i reclama que els identifiquem clarament com el que són. 

Més enllà de la terminologia, però, allò que Odriozola explica amb molta claredat i pedagogia és que, contra la que seria l’opinió general, cal considerar l’esquerra nacionalista espanyola i francesa més perillosa per a la nació basca, i exactament igual per a la nació catalana, que no pas l’extrema dreta. 

Perquè l’extrema dreta treballa des de la brutalitat, el menysteniment i la violència i és més fàcil de combatre, és més evident en la seua intencionalitat. Però l’esquerra espanyola, en canvi, combina la violència –que l’exerceix igual i només cal recordar els GAL, el 155 i la presó o l’exili– amb una mena de seducció antidretana, que històricament s’ha fet atractiva per a una part de la ciutadania. Bàsicament, a partir d’espantar el personal amb allò de “que ve la dreta”, ens demanen que anem tots a combatre-la units. Amb el resultat paradoxal que sempre s’acaba reforçant l’estat que controlen la dreta i l’extrema dreta, que ve a continuació a desencadenar la repressió. 

La història és, en aquest sentit, un cicle continu. Si Macià no hagués cedit al cap de poques hores davant els partits democràtics espanyols, i Catalunya s’hagués independentitzat el 1931, aleshores ni hauríem patit el retrocés del 1934, ni la guerra de Franco, ni els quaranta anys devastadors de la dictadura. Si durant la guerra mateix la Generalitat no hagués supeditat la seua política a les necessitats espanyoles, potser hi hauria hagut una escletxa per a la llibertat, com a mínim, del Principat, i no hauríem estat arrossegats tots junts a la derrota. De la mateixa manera, si haguéssim entès el 1975 que el que calia era la independència, avui no estaríem parlant amargament d’infrastructures ni d’espoli, i el català no estaria amenaçat, ni viuríem aquest cop d’estat judicial que ho marca tot, ni discutiríem encara sobre la constitució que vam votar, com si això fos un xec en blanc de per vida. I si el govern català hagués reaccionat de manera diferent el 2017 i hagués tirat endavant la independència proclamada al parlament, avui és evident que no hauríem d’aguantar la lamentable situació institucional que ens toca viure.

La lliçó que ens dóna Odriozola és coherent amb això i especialment punyent en aquest moment en què tant Euskal Herria Bildu com Esquerra Republicana de Catalunya comencen un viatge que els pot portar a dissoldre’s dins el PSOE, de la mateixa manera que Compromís ja s’ha diluït dins Sumar, acompanyat –encara que de moment amb menys entusiasme i alguna reticència– pels nacionalistes de les Illes, agrupats a Més. 

En el seu moment, tots els PSC, PSPV i PSI ja van desaparèixer de la nit al dia perquè calia –o això ens venien notables “nacionalistes” com ara Ernest Lluch i Alfons Cucó– reforçar el PSOE com a bastió d’aquella democràcia espanyola incipient i en perill, abans que reforçar la nació pròpia. I el resultat de la maniobra és ben a la vista: quaranta anys després i una volta convertits tots en PSOE ja no han servit de res per a resoldre cap problema substancial de la nostra societat i han servit de ben poca cosa –per cert, també– a la democràcia que deien que volien consolidar.

I per si fan allò d’alçar la cella davant la perspectiva i ho troben un pèl exagerat, recorden que hi ha hagut etarres ben famosos i coneguts, com ara Mario Onaindia, que va acabar la vida fent de senador del PSOE i rebent tot cofoi l’Orde del Mèrit Constitucional espanyol. O que el nom Euskadiko Ezkerra ja no recorda pas a ningú la ruptura amb el règim i amb Espanya sinó que només és un pegat anecdòtic al costat de les sigles PSOE, per donar en els cartells electorals a les bascongades una miqueta de color regional: de la revolució es pot passar molt fàcilment a la moqueta, això ens hauria d’haver quedat ben clar ja fa temps.

Odriozola, en aquest sentit, és extraordinàriament oportú. Ens proposa de no tancar els ulls i parlar amb molta claredat i d’optar per consolidar la nació per damunt de qualsevol altra pretensió alternativa. Cosa per a la qual cal entendre i assumir que  “no es poden limitar els nacionalismes espanyol i francès únicament a l’extrema dreta”. Perquè tan nacionalista espanyol és Abascal com Pedro Sánchez. Raó per la qual “no denunciar el nacionalisme espanyol i francès dels partits democràtics” i intentar d’entendre’s amb ells i fer-hi pactes, afegisc jo, “és un dels errors més grans que es poden cometre”. Prenguem-ne nota.

PS1. L’any 2017 l’Institut d’Estudis Catalans va eliminar una bona colla d’accents diacrítics, és a dir, els accents que duien algunes paraules per diferenciar-se de les que s’escrivien igual, però que tenien un significat diferent. Amb aquesta mesura, per exemple, tant dona (nom) com dóna (del verb donar) es van passar a escriure igual: dona. VilaWeb, per raons de claredat, n’ha mantingut uns quants i el nostre Cap d’Edició, Jordi Badia, explica avui en aquest article de la sèrie d’estiu sobre dubtes de llengua, quins són i per què.

PS2. Per si se la van perdre ahir, els recomane de repassar l’entrevista que vam oferir amb el president de l’Assemblea Nacional Catalana, Lluís Llach: “Independentista no és qui se’n diu, sinó qui ho practica“