01.05.2019 - 22:00
|
Actualització: 01.05.2019 - 22:03
Diuen que Espanya recupera Ortega y Gasset –aquell personatge del qual Fuster va dir: ‘Jo, gràcies a Déu, no sóc don José Ortega y Gasset.’
L’eixida de to fusteriana potser m’hauria d’estalviar d’anar-hi més a fons. Podria rematar l’article ací mateix limitant-me a opinar que això que sembla que es mou per les Espanyes és un bucle lamentable i prou. I recomanant-vos de llegir, si teniu el fetge en condicions, el deplorable discurs sobre l’estatut de Catalunya que va fer Ortega a les corts espanyoles el 1932. Perquè us feu una idea gràfica del desficaci, d’entrada penseu que el podeu llegir ací, però sigueu conscients que quan dic ‘ací’ em referesc a la pàgina web de la Fundación Nacional Francisco Franco. Són aquells miracles que fa el nacionalisme espanyol: Déu els cria, liberals i feixistes, però la bandera els ajunta.
Siga com siga, l’actualitat demana atenció a un paper sobre Catalunya aparegut fa poc a la web del Real Instituto Elcano, paper que La Vanguardia, sempre tan atenta a explicar als indígenes què passa a la cort, identifica –ves per on– amb la recuperació de la conllevancia amb Catalunya, el tema orteguià per excel·lència. A falta de cap revista d’occident a perpetrar, Elcano supose que serà una referència adequada i a falta d’El Sol, que el 1917 pretenia ser modern, ens haurem de conformar amb La Vanguardia, que el 2019 continua esforçant-se a ser antiga.
Els d’Elcano repassen la situació de la política exterior espanyola i les repercussions del procés d’independència. El text és honrat en la descripció, perquè no amaga tantes i tantes dificultats que l’estat espanyol té per a explicar-se. Però el tall sucós comença al final, quan expliquen –donen instruccions, de fet– què cal fer.
I allò que el principal think tank espanyol diu que cal fer és efectivament recuperar la conllevancia. La primera fase de les conclusions diu literalment: ‘Cal assumir el conflicte territorial com un fenomen molest, per bé que no alarmant.’ Alça. Tanta constitució, tanta nacionalitat i regió, tant estat més descentralitzat del món, tant de respecte al pluralisme i al final resulta que els més sabuts i oberts entre ells ens entenen solament com un ‘fenomen molest’, com una cosa gairebé clínica. Què voleu que us diga? De tan poc esforç que fan els qui teòricament són els seus intel·lectuals s’entén perfectament que la resta dispare escopetades a un ninot de Puigdemont com si això fos normal en l’Europa del segle XXI.
Continuem. La segona conclusió és completament contradictòria amb la primera, però si la referència filosòfica màxima que té aquesta gent és Ortega ja s’entén. Perquè diuen, ni més ni menys, que la reacció al procés ha de ser d’apel·lar als valors democràtics i a la diferència i no ‘al nacionalisme anticatalà’. Que, evidentment, no s’atreveixen a dir-ne espanyol perquè es notaria massa fins a quin punt és barroera la tesi. Apel·lar al respecte a la diferència sobre un fenomen molest? Que no saben ni què vol dir ‘molest’?
I aleshores presenten com una tercera conclusió brillant que el resultat de tot plegat és que cal denunciar l’unilateralisme i el trencament de ‘l’imperi de la llei’, que defineixen com a pedra angular de la democràcia. I ja hi tornem a ser amb la inversió de les prioritats. Llegint el text i, sobretot, llegint aquesta conclusió, per més confusa que siga, la veritat és que no es pot evitar de pensar en l’excepcionalisme espanyol i en el mal que els fa –i ens fa de retop a nosaltres– tanta i tanta peresa, tanta ignorància intel·lectual, tanta ganduleria mental, tanta migdiada filosòfica com fan al país veí.
És veritat que Ortega no ix esmentat directament en el paper sinó en la traducció de la tesi que fan La Vanguardia i més diaris del règim. Però, vist com plana per allà dins el seu tenebrós esperit realment et trobes obligat a demanar-te si aquest personal, presumptament d’elit, ha completat mai la formació mínima i bàsica que va, diguem-ne, de Plató al frare Luter i Rousseau, passant per Kant i Hegel, i a tot estirar fins i tot pel mal llegit Herder, enemic seu, per Hobbes i Locke, la declaració d’independència dels Estats Units i el maig del 68 –i passeu-me la pressa i els bots temporals de la caricatura, però hi ha voltes que fan perdre la paciència.
Jo no els demane que hagen entès la venerable senyora De Beauvoir ni aquell far intel·lectual que va ser Claude Lévi-Strauss. Ni que s’hagen entretingut a veure com es barallen Roy i Kepel. Ni que tinguen la més remota idea de qui són Léopold Shengor o Aimé Césaire i la seua relació amb el Black Lives Matter. O que abans de parlar de la manera com ho fan s’hagen llegit l’allau de llibres que una mica pertot arreu reivindiquen aquests darrers anys les polítiques d’identitat en un sentit positiu –incloent-hi el sorprenent Fukuyama.
No els demane res d’això, però sí que em trobe obligat a advertir que anem bé si aquests són els qui han de donar instruccions a l’insuls i volàtil Pedro Sánchez –no us deixeu escapar el seu vídeo defensant els GAL quan era jovenet. Ep! Sí que anem i van bé, sobretot, ells. Simplement perquè no es pot entendre ni explicar d’una manera seriosa la perplexitat d’Europa pels reflexos autoritaris d’Espanya sense abandonar abans aquest excepcionalisme perillós que l’ha posada durant decennis i decennis fora de les fronteres intel·lectuals del continent. I si ni això no saben fer, què volen que els diga jo? De bon llinatge ve el nostre ase, que amb les dents es grata el cul. Que és allò de la mona i la seda però ben dit…
PS. Un dia, i tant que sí, hauríem de parlar també d’alguns dels intel·lectuals de l’independentisme català i de les conseqüències de les seues arbitràries elucubracions metafísiques…
